El que pensen els altres, de Clara Queraltó

Clara Queraltó ha guanyat el premi Mercè Rodoreda (2017) amb aquest recull de divuit narracions curtes. El títol del llibre no correspon a cap de les narracions sinó que anuncia el caràcter d’exploració i descripció de tot allò que va passant pel cap de diferents personatges que, com diu encertadament la contraportada, “semblen els altres, els secundaris, que es troben amb una vida que els ve gran però que se submergeixen en situacions i emocions íntimes lligades a sentiments universals.”.

Que l’autora és una dona es fa evident des de les primeres planes i no en presumeix ni ho dissimula, com la Mimí, un dels seus personatges “no vol alliçonar ni provocar. Ho diu amb naturalitat i amb el cap alt”.

Sovint el conte comença amb un to suau, delicat, com de noia preadolescent i l’autora ens va transportant cap a unes realitats que no tenen res de delicat; és com si en començar el revelat d’una foto creiem que les imatges seran una aquarel·la bonica i una mica naïf i anem descobrint al final que el que hi ha és un aiguafort de Goya. Tot això en poques pàgines i amb gran domini del llenguatge i dels seus registres.

Sovint Queraltó juga molt hàbilment amb ambigüitats sobre el sexe i l’orientació sexual dels personatges originant la sorpresa del lector que es veu obligat a enfrontar-se als seus prejudicis.

La coberta és la foto d’uns peus de nena amb sabatetes de xarol que li van grans i ens introdueix al món d’un dels contes. Un món vist amb ulls de nena de sis anys. Però la gràcia amb què l’autora es mou en aquest registre no ens impedeix veure la cara fosca i oculta d’aquest món.

Els escenaris solen situar-se en pobles on els joves es desplacen amb cotxes d’un lloc a l’altre en arriscades expedicions nocturnes a la recerca de l’ambient que els resulta més grat. Els accidents de carretera són molt presents a les narracions i són la causa d’algunes de les situacions dramàtiques.

Molt, molt bona entrada de Clara Queraltó en el món de la narrativa catalana. Segur que en sentirem a parlar. Preneu-ne nota que val molt la pena.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del Premi Mercè Rodoreda de la Clara Queraltó.

Títol: La fugitiva
Autor: Clara Queraltó
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2017
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-702-9
Preu: 18,50€

2 pensaments a “El que pensen els altres, de Clara Queraltó

  1. Clara

    Només em grinyola un aspecte: “Que l’autora és una dona es fa evident des de les primeres planes”. Això és bo o dolent? Si fos un home també s’hauria comentat? Què ho fa evident?

    A part d’això, res més.

    Gràcies!

  2. Lluís Emili

    Hola Clara,

    1. En aquest blog no hi faig crítica; ressenyo llibres. Però si vols una resposta, a mi (mascle heterosexual de 78 anys) que es faci evident des de les primeres planes que l’autora és una dona, no em sembla ni bo ni dolent en sí mateix. És una informació que em sembla interessant a l’hora de descriure i situar el llibre i el seu context. Com pot ser dir que “utilitza registres dialectals x”, “és molt americà” o que “és del segle XIX”.

    2. Jo crec que sí que ho he deixat escrit quan m’ha semblat que il·lumina la descripció. La darrera vegada que recordo fer-ho és a la ressenya de “Al cor dels homes”, de Butler

    “Arribat aquí vaig pensar: “el que no hi ha dubte és que és un llibre “mascle”, com aquelles pelis de guerra dels anys 50 en les quals no hi sortia ni una dona. Ni una. Fins aquí hi han anat apareixent dones amb papers importants, però el punt de vista sempre ha estat mascle.”

    I vet aquí que a la part final, el que hauria estat ineludiblement un llibre escrit “per un home”, comença a esdevenir una novel·la que “l’escriu una dona”. Una visió femenina del món (les relacions i les coses) és la mestressa de la narració. Hi ha pàgines d’una duresa, d’una tendresa, d’un realisme molt “de dona”, i per a mi, magistrals”.

    Potser si que hauria pogut, igualment, remarcar que un llibre és o sembla escrit “per un home” (com ara Robinson, de Vicenç Pagès, per exemple) i no ho he fet constar.

    3. En el cas del teu llibre, es feia difícil justificar molt la meva l’afirmació sense entrar en detalls que aixafessin guitarres dels arguments dels contes. Crec que converteixes, molt habilment, la identitat sexual en un dels temes recurrents dels contes. Sempre amb un to que pren partit des de la visió, fins i tot fisiològica, de la dona. I de la llibertat d’opcions d’orientació sexual. M’ha semblat que l’actitud de l’autora era “Sóc una dona, i a mucha honra! pasa algo, tio?”

    Potser la meva edat i condició em fa difícil captar matisos.

    Encara et grinyola?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *