Arxiu d'etiquetes: David Grossman

Gran Cabaret, de David Grossman

grancabaretEls llibres de David Grossman -els que jo he llegit si més no: Tota una vida i Caigut fora del temps– es mouen en un univers propi: l’Israel actual poblat per personatges absolutament versemblants que tenen el denominador comú de tenir l’ànima plena de cicatrius.

Si fa no fa com a tot arreu però amb les particularitats d’aquest poble: un passat llunyà però omnipresent marcat per l’Holocaust, un de més recent ja viscut pels protagonistes com a infants o adolescents: l’arribada com a colons amb el que va suposar l’experiència de l’arrelament a una nova realitat, la presència constant de l’amenaça de guerra amb els veïns i, encara més recent, la traumàtica vivència d’estar infligint als àrabs un tracte que recorda el que ells han rebut fa ben poc com a col·lectiu.

La novel·la no va d’això però és un feixuc teló de fons que tots, poc o molt, traginen com poden i que s’afegeix a biografies que podrien estar situades en qualsevol altre escenari del món que en diem occidental.

De què va, doncs, aquest Gran Cabaret?

En un cabaret més aviat tronat, situat a Natanya, a la Cesarea, zona no gaire privilegiada d’Israel, hi actua Dóvale, un còmic de cinquanta-set anys, un one-man show, capaç de combinar la gestualitat d’un pallasso, la pirueta d’un saltimbanqui, el dramatisme d’un actor fent un monòleg i el torrent d’acudits enginyosos d’humor gruixut, lligat tot sense pausa.

Un home de la mateixa edat, Avishai Lézer, jutge en excedència des de fa poc, assisteix a l’espectacle atenent a la demanda explícita que el còmic li ha fet amb una estranya telefonada.

I el llibre, narració curta -190 pàgines-, ens va submergint en el que ha estat la vida del còmic amb un crescendo a la segona meitat que ens atrapa en un suspens molt ben treballat. També ens dóna pistes suficients de la vida del jutge i del que relaciona dos personatges tan diferents.

Quan he acabat la lectura, m’ha passat com amb els altres llibres d’aquest autor. Els personatges s’han fet de carn i ossos davant meu; he rigut una mica, he compadit molt i voldria haver pogut desitjar-los més sort a la vida.

I com n’és d’entranyable Euriclea, la dona petitona. Jo li donaria l’Oscar al paper secundari.

Es nota, oi, que m’ha agradat i que el recomano?

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Gran Cabaret
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Roser Lluch Oms
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7430-6
PVP: 17,90€

Caigut fora del temps, de David Grossman

@Ed_62 @Grup62

Quan la petita ressenya que sol aparèixer a la contracoberta o a la solapa dels llibres diu allò que un voldria haver escrit, costa -i sap greu i tot- prescindir-ne a l’hora de comentar una lectura:

“Un home i una dona han perdut el seu fill. Ara cinc anys després, ell emprèn un viatge més enllà del temps per intentar connectar amb aquest noi que ja no parla, que ja no somriu… que ja no és.”

I el retall d’una crítica del Die Zeit que apareix a la mateixa contracoberta també és extraordinàriament encertat:

David Grossman escriu des d’una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por (…). Escriu no només per la pròpia supervivència sinó també per la nostra.”

Si a l’impressionant epíleg de Tota una vida Grossman ens confessa que tenia la secreta esperança que mentre durés l’elaboració del llibre no li passaria res al seu fill mobilitzat, i que ja a punt d’acabar-lo el noi va caure, ara, cinc anys després, ens deixa participar del seu dolor, de la seva perplexitat, de la negativa a acabar de creure que el fill no és, que no hi ha un allà on tornar a sentir la seva veu, a sentir-ne l’olor.

Tenia una olor per cada temporada. Olors de terra de les excursions tardorenques, olor de pluja evaporant-se d’armilles de llana, (…). Però la que més m’agradava era la de l’estiu, amb les aromes dels sucs de préssecs i prunes lliscant-li per les galtes.

Caigut fora del temps està escrit en forma de diàlegs –molt sovint monòlegs curts- entre diferents personatges que, a més de l’HOME i la DONA, tenen noms com EL CRONISTA DE LA CIUTAT, LLEVADORA, SABATER, L’HOME QUE CAMINA, VELL MESTRE DE MATEMÀTIQUES,… De tots ells sabrem que tenen en comú haver quedat “orfes de fill o filla”.

És teatre? És poesia? Novel·la no, per descomptat. Ni narració curta.

En mans d’un bon dramaturg com va ser Ricard Salvat amb els textos d’Espriu podria ser un impressionant muntatge escènic. O una peça radiofònica com va ser Under Milkwood de Dylan Thomas (portada al cinema amb gran fortuna i amb la veu de Richard Burton).

El to desolat i disconforme del  Llibre de Job de la Bíblia també hi ressona llunyanament.

El que no és, és un exercici d’estil. Un malabarisme literari. Una exhibició de recursos.

Llegint-lo es té la certesa que l’autor l’ha escrit amb la seva sang, deixant-hi la pell, i com diu el crític que hem citat, des d’una extrema vulnerabilitat.

Tal i com vaig fer en comentar Tota una vida, em plau moltíssim destacar la tasca de Roser Lluch com a traductora. Que bé que ens transmet un text tan difícil de transvasar sense que s’evapori!

Si ja teniu durícies a l’ànima o nafres a mig tancar, llegiu aquest llibre i rellegiu-lo de tant en tant.

Títol: Caigut fora del temps
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-2976-927-2
PVP: 16,90 €

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Tota una vida, de David Grossman

@Ed_62 @Grup62

Israel des de dins. De molt endins.

Quin llibre més impressionant, el Tota una vida de David Grossman.

El vaig voler llegir abans que Caigut fora de temps, recentment aparegut en català, que m’acabava de caure a les mans i del qual, segons la solapa, en ve a ser una continuació.

M’ha costat d’acabar perquè, a més de tenir vora 700 planes, té un desenvolupament que no t’arrossega. Però t’immergeix –verb de moda- i fa que mentre fas altres coses, segueixis ficat dins del món dels personatges que ens presenta l’autor.

Tot passa a Israel entre el 1967 i el 2000. Tres persones (un triangle a la manera de Jules et Jim per dir alguna cosa) i dos fills, viuen els esdeveniments del seu país de manera intensa i dolorosa. El fil conductor principal, que no únic, és el monòleg de la dona, Ora, desesperadament angoixada per l’enrolament del fill més jove, Ofer, com a voluntari al front de l’enèsssim conflicte amb els palestins, justament quan el noi havia acabat el període de servei militar obligatori (tres anys i amb situacions de risc molt real) i ella es pensava que podria deixar de patir i celebrar-ho amb una esperadíssima excursió per les terres de la Galilea.

Ora -que anem sabent que està sola, acabada de divorciar d’Ilan el qual juntament amb Adam, el fill gran, és a l’Amèrica del Sud- ha d’acompanyar el fill al front en un taxi conduït per Sami, un palestí resident a Israel i personatge secundari en la novel·la però candidat a l’Òscar en aquesta categoria. I en tornar a casa, obsessionada per la idea de que vindran els emissaris de l’exèrcit a comunicar-li la mort del fill, decideix fugir per tal que no la trobin, com si això fos capaç d’impedir que aquella mort s’esdevingui.

I fa l’excursió sense el fill però acompanyada per Avram, l’altre costat del triangle: l’altre pare. I comença la interminable evocació de Tota una vida. I no tan sols la seva: la dels “seus homes” (fills i pares de fills) i la de tot un país immers en una constant angoixa. Un personatge en despertar d’un coma pregunta si “Encara existeix Israel?”.

La descripció d’Ora tapant els vidres de la cuina per no veure arribar els temuts missatgers i amb la imatge final de la patata que està pelant que “…va caure i va rodolar per terra fins anar a parar entre la nevera i la paret, on brillava amb una llum pàl·lida mentre ella, recolzada amb les dues mans a la taula, l’observava” (p. 91) em semblen un prodigi d’eficàcia narrativa i de sensibilitat.

No és una història de bons i dolents, tot i que hi ha bondat i, més que dolenteria, mal. Molt de mal.

Si voleu tenir una visió humana d’Israel, des de dins de les persones que ho viuen i hi viuen, llegiu aquest llibre.

I m’agradaria saber si les dones que el llegiu penseu, com jo, que sembla escrit –viscut- per una dona.

No llegeixo hebreu ni conec altres versions però la traducció de Roser Lluch m’ha semblat molt bona.

La darrera plana del llibre conté un epíleg de poc més de vint rengles en què l’autor ens explica que un fill seu de vint-i-pocs anys va morir l’agost de 2006 en una de les darreres accions de la “segona Guerra del Liban”. La novel·la era pràcticament acabada i “tenia la sensació -més ben dit el desig- que el llibre que escrivia el protegiria”.

Els aficionats a la música veureu un terrible paral·lelisme amb una altra obra impressionant d’un altre geni jueu: els Kindertotenlieder de Gustav Mahler.

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-2641-759-6
PVP: 22,90 €
Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys 2010.

Aquí teniu el post que vam fer fa un parell d’anys de Tota una vida al Nosaltresllegim i La Contra de La Vanguardia que li van fer a David Grossman.

Tota una vida per David Grossman

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 9788426417596
PVP: 22,90 €

Recentment l’escriptor israelià, David Grossman, ha guanyat un dels premis més prestigiosos d’Alemanya, el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys 2010.

Amb aquest guardó el jurat ha volgut honorar «un dels autors més importants d’Israel i un partidari actiu de la reconciliació entre israelians i palestins». Així mateix considera que «en les seves novel·les, assaigs i relats, Grossman ha tractat sempre d’entendre i descriure no només la pròpia posició sinó també les opinions dels que pensen diferent. David Grossman dóna veu literària a aquesta difícil coexistència. Els seus llibres il·lustren fins a quin punt només es pot posar fi al cicle de violència i odi a l’Orient Mitjà mitjançant l’escolta, la contenció i el poder de les paraules».

De Tota una vida només he sentit a dir coses positives. El jurat del Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys la destaca com una obra mestra que «mostra la importància de la llengua en la recerca de la identitat i adverteix dels perills de la seva creixent militarització. Davant una realitat caracteritzada per l’arbitrarietat, la coerció i l’alienació, David Grossman ens ofereix les possibles sortides per a una societat que viu atrapada entre la guerra i la pau».

A Nosaltres llegim també l’hem comentat. L’Anna va dir: “Ara sé una mica més del conflicte amb Israel (el programa que feien diumenge passat a TV3 m’ha ajudat quasi tant com el llibre de Grossman) però segueixo sense entendre-ho del tot. Àrabs, jueus, ciclistes… Que no tenen tots una vida? Com explicar-ho? Potser no es pot. Mentrestant, però, aquest és un llibre d’una força i una intensitat absolutament captivadores” (vegeu Com es fa…).

Jo em quedo però, amb la frase de Teresa Muñoz, catedràtica d’Institut i traductora, «Tota una vida és una novel·la magistral com poques, una de les grans novel·les contemporànies. M’ha impactat moltíssim.»

Com es fa per explicar tota una vida?

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 9788426417596
PVP: 22,90 €

Ho reconec: tot el que sabia sobre el conflicte a Israel era poc més que aquell acudit (que segurament també coneixereu) sobre els jueus i els ciclistes… I tampoc l’acabava d’entendre del tot! És per això que m’intimidava una mica començar a llegir Tota una vida de David Grossman. No m’esperava trobar-me amb una meravellosa història d’amor; amor a un fill, a un company, a la vida…

Aquesta és la història d’una sèrie de persones que viuen en un país que, al contrari que molts altres països, depèn constantment de la voluntat d’existir; que han viscut tres guerres en una sola generació i que en el cas d’Ora, la protagonista, han coincidit amb tres punts d’inflexió en la seva vida i amb tres pèrdues irreparables: la de la seva millor amiga, la del seu amant (tal i com el coneixia) i la que dóna l’essència a tot el llibre, la més esgarrifosa de totes, la possible mort del seu fill a la qual s’enfronta ara que ell renuncia a llicenciar-se del servei militar ja complert (tres anys!) i tria anar a lluitar.

L’Ora també tria lluitar, però d’una forma molt poc convencional en un món tan bel·licós com és aquest en el que li ha tocat viure: fuig. Se’n va per a evitar rebre una trucada amb una mala notícia que sembla quasi inevitable; perquè ella no s’ha acostumat encara a la mort, malgrat estar rodejada de persones per a les quals la mort ja no és més que un punt o una coma en una frase. Ella encara entén el seu terrible significat i també entén que per a transmetre’l ha de parlar de la vida. En la seva fugida cap endavant anirà acompanyada del pare del seu fill, un home que va renunciar a la seva pròpia vida i a la de qualsevol altre en tornar de la guerra amb Egipte.

Com es fa per explicar tota una vida? es demana l’Ora en una de les seves reflexions mentre intenta parlar al seu antic amant sobre el seu fill. Amb una vida sencera no hi hauria prou. Però s’ha d’intentar. Cal no oblidar que les imatges vagament desagradables que estem avorrits de veure cada dia a les notícies tenen una història que no cap en set-centes pàgines plenes d’una prosa extraordinàriament expressiva. Però recordem com a mínim que potser aquell cos pertany a un home que de petit es negava a anar a escola sense la seva disfressa de cowboy, que va passar una fase en que no volia menjar carn, que just estava travessant una ruptura… que potser els pares d’aquell cos van viure uns anys de felicitat en un país on això és gairebé una insolència… No n’hi ha prou, l’autor ho sap bé per pròpia experiència com ell mateix explica.

Ara sé una mica més del conflicte amb Israel (el programa que feien diumenge passat a TV3 m’ha ajudat quasi tant com el llibre de Grossman) però segueixo sense entendre-ho del tot. Àrabs, jueus, ciclistes… Que no tenen tots una vida? Com explicar-ho? Potser no es pot. Mentrestant, però, aquest és un llibre d’una força i una intensitat absolutament captivadores.