Arxiu de l'autor: Anna

La golondrina enamorada y otros cuentos de la Alcarria, de Montse Román i Arsenio Escolar

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

Explica’m el teu conte

Hi ha dos orígens possibles de la literatura: un podria ser expressar l’amor que se sentia per la persona estimada i intentar enamorar-la; d’aquí sorgirien els grans poemes, odes i novel·les de la Història. L’altre origen possible és ajudar a dormir els nostres fills.

Els contes de La golondrina enamorada y otros cuentos de la Alcarria segueixen la tradició d’aquesta segona possibilitat. Els temes són els de sempre: relacions impossibles, lluites contra el pas del temps i contra el propi destí, la supervivència… adoptant sempre les particulars formes dels pares i de l’entorn, en aquest cas uns escriptors de premsa professionals en un entorn natural ple d’encant. Així sorgeixen tots aquests contes improvisats i plens de significat: una oreneta enamorada d’un avió, un teixó pudent dedicat als perfums, una família de llúdrigues musicals que dissimula les seves composicions entre els sons del riu…

Llegint tots aquests contes no només se m’ha despertat la inspiració per inventar els contes que aviat hauré d’empescar-me per a la meva filleta; també s’ha despertat la nena que encara hi ha en mi (que hi ha en tots) i he contingut una mica la respiració fins a saber què passava amb la geneta i el gat de carrer, com evitarien els cabirols la construcció del parc eòlic o quines conseqüències tindrien els problemes de comunicació de les formigues.

Els autors, Montse Román i Arsenio Escolar, van haver de negociar amb la seva filla la publicació dels contes que durant l’estiu de 1999 havien estat creats expressament per a ella. Aquella nena, Z., ara ja deu haver deixat enrere la infantesa i estarà a punt de deixar també l’adolescència… Aviat haurà d’inventar ella mateixa els seus contes si no és que ja ha començat a fer-ho.

De moment, Z., et dono les gràcies per accedir a compartir aquests contes amb nosaltres.

Títol: La golondrina enamorada y otros cuentos de la Alcarria
Autors: Montse Román i Arsenio Escolar
Editorial : El Aleph
Col·lecció: Fuera de colección
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-1532-548-2
Preu: 29,95

Share

Mare en pràctiques, d’Agnès Busquets

1 resposta

@ColumnaEdicions @Grup62

Introducció a la postmaternitat

He llegit gran part d’aquest llibre mentre la meva filla roncava sobre la meva panxa perquè ara mateix és l’única manera que s’adormi una mica durant el dia. Quan he acabat de llegir-lo i he vist la cara més maca del món recolzada al meu pit, com si fos la cosa més natural, m’ha vingut al cap un record d’abans d’estar embarassada. D’abans de ni tan sols pensar en tenir fills…

Va ser fa uns anys en un concert de Joan Miquel Oliver. El guitarrista d’Antònia Font ens demostrava que en solitari també és un crack i a cada cançó ens regalava alguna anècdota o comentari humorístic. En una d’aquestes dissertacions ens va explicar que tenia un fill i que quan la gent se n’assabentava semblava trobar-ho sorprenent (potser perquè Oliver és relativament jove o perquè és un artista i per tant obligatòriament un home sense lligams). Davant d’aquesta reacció, el guitarrista responia:

—Però si el més normal és tenir fills! D’on us penseu que heu sortit vosaltres, si no?

Quanta raó…!

Perquè avui en dia, un dels efectes secundaris de la sobreinformació a la qual estem sotmesos és que una cosa que s’ha fet tota la vida acaba semblant estranya i increïble. Ara, a allò que puguin dir les nostres mares, iaies, tietes, veïnes, amigues amb fills, amigues sense fills, etc. hi hem de sumar el que ens diran llevadores, infermeres i pediatres (que no es posen d’acord ni per casualitat), i el que nosaltres ens veiem empesos a cercar en llibres, i sobretot al maleït Internet. Diuen que el saber tranquil·litza… doncs a mi em treu de polleguera!

L’Agnès Busquets repassa aquesta nova “postmaternitat” en el seu llibre Mare en pràctiques (i també ho fa al programa de ràdio La tribu) d’una manera amena i humorística. Ens fa propera una experiència única i personal en un temps en què les experiències personals, per molt universals que siguin, normalment semblen qualsevol cosa menys properes. Quan, a vegades, el meu marit i jo ens mirem la nostra petita i després ens mirem l’un a l’altre un dels dos acaba exclamant:

—Com pot ser que ens la deixin tenir!? Què en sabem nosaltres de pujar una criatura!?

Potser pensem així perquè tenir fills ha passat de ser quasi una norma (abans una dona només havia de pensar en casar-se i ser mare) a ser una opció que comporta més complicacions que estudiar vuit llicenciatures i tres màsters alhora.

Potser encara no ens creiem que una cosa tan delicada depengui tant de nosaltres… ni que aquesta mateixa cosa tan preciosa i meravellosa sigui realment nostra.

Ara, el que més ajuda és, sens dubte, compartir tots aquests neguits i barreges d’emocions. L’Agnès ho ha fet i animo totes les mares de Catalunya a treure una estona per a fer-ho també; començant per llegir Mare en pràctiques. Val la pena i us sorprendrà fins a quin punt les experiències que s’hi descriuen us sonen.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Mare en pràctiques
Autora: Agnès Busquets
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-664-1530-9
PVP: 16,95 €

Share

El cor del senglar, de Baltasar Porcel

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Encara, com qui diu, no s’havia assecat la tinta de la meva última ressenya sobre Memòries confidencials d’un editor quan em cau a les mans El cor del senglar, una novel·la de Baltasar Porcel, justament esmentada per J.M. Castellet en aquestes Memòries… ¿Què esperava trobar-me? Una novel·la desafiadorament política, mereixedora de la petita polèmica que segons Castellet havia despertat en no rebre un premi per qüestions no artístiques sinó ideològiques. ¿Què m’he trobat? Un text personalíssim que al mateix temps descriu i és un retorn a l’origen.

Descriu un retorn a l’origen perquè tots els personatges que apareixen a la novel·la tenen una cosa en comú: estan marcats per una experiència de la qual mai es van recuperar del tot i a la qual voldrien tornar, o que precisament consistia en un retorn forçat, en una fugida. Relacionat amb tots aquells episodis hi ha Baltasar Guillem, oncle de Baltasar Porcel, i autèntic protagonista inoblidable d’aquesta obra. Entre la resta de personatges hi trobem barrejades persones reals i d’altres llur existència depèn només de la màgia de la narrativa; entre els primers, a més de familiars i amics de l’escriptor, hi trobem a Camilo José Cela, Joan Miró i Llorenç Villalonga en alguns dels seus moments més quotidians i íntims.

És un retorn als orígens de l’escriptor perquè, amb El cor del senglar, Porcel tanca un cicle literari i també personal. Aquesta és una novel·la catalogada com a ficció però podria ser considerada perfectament una autèntica biografia amb totes les seves característiques.

D’una manera o d’una altra, tots nosaltres vivim amb una mena d’inquietud, amb una veueta dins nostre que ens diu que, per molt endavant que tirem, sempre tindrem pendent un viatge, un retorn. Des de L’Odissea, la literatura s’ha ocupat d’intentar plasmar aquest viatge. Per a Odisseu, l’objectiu, la llar on tornar, és Ítaca; per a Baltasar Porcel són les Cases Velles, a Andratx, a Mallorca, i a totes les històries que es troben enterrades en els seus nombrosos racons plens de fantasmes. Espero de tot cor que Porcel, que ens va deixar fa tres anys, hagi realitzat alguna mena de retorn definitiu i que hagi trobat aquelles Cases Velles que ell i el seu oncle recordaven.

Si tot va bé, ben aviat jo també faré un petit viatge. Si tot segueix anant bé tornaré a casa en un parell de dies i aquest retorn significarà un nou origen per mi, per aquells que m’acompanyen en el meu viatge, i per a algú que tot just començarà el seu.

Bon estiu a tots i llegiu força!

Títol: El cor del senglar
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-348-5
Preu: 19,95€

Nosaltres, ens hem assabentat que aquest algú que comença el seu viatge amb l’Anna Velasco es diu Maria.

Benvinguda entre nosaltres!

Share

Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics, de J.M. Castellet

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Un editor entre línies

Fer anys no és mai fàcil. Especialment amb un número com cinquanta! El passat és ja molt extens i per primera vegada te n’adones de fins a quin punt et marca el present; pel que fa al futur, tot i que comença a fer por, s’espera amb més curiositat que amb ànsia. Així, crec, es deu sentir Edicions 62, que acaba de complir mig segle.

Si li poguéssim preguntar a una editorial com porta això de fer-se gran —en el seu cas no només d’edat sinó també de dimensions tenint en compte la gran incorporació que va portar-la a esdevenir Grup 62 fa 6 anys— ens respondria amb una veu molt semblant a la de J. M. Castellet i ens explicaria moltes de les coses que ell mateix ens explica a Memòries confidencials d’un editor.

Però no us deixeu enganyar pel títol, no hi ha en aquest llibre cap informació que mai pugui haver estat considerada confidencial. A la meitat del llibre, de fet, l’autor comenta amb un parèntesi que la “secretivitat” (sic) en una editorial catalana no va més enllà d’intentar amagar les pròpies “xacres conjunturals.” Ara bé, durant la lectura d’aquestes pàgines m’he adonat d’una cosa: quan llegeixes unes memòries o una autobiografia passa el mateix que quan escoltes una bona i complicada peça musical: les notes més interessants són precisament les que no és toquen.

No és que el text que he tingut a les mans no sigui en general molt exhaustiu, o que les descripcions de diverses situacions, escriptors i col·laboradors concrets no siguin extremadament detallades —de fet, en un parell d’ocasions, aquestes últimes freguen l’homoerotisme—; és que els que ens estimem la literatura una fracció del que se l’estima Castellet (és humanament impossible fer-ho tant com ell) però no hi tenim la implicació professional ni personal que hi té ell, no podem evitar trobar-hi certes omissions quasi tant interessants com el que hi ha escrit en aquest llibre.

Per exemple: per què l’autor en les vàries pàgines que dedica a un viatge a Caracas per assistir a un congrés de literatura iberoamericana amb prou feines anomena (i molt de passada) un parell d’autors? És potser inconvenient explorar massa la figura de tots aquells autors del Boom latinoamericano, la majoria dels quals van escriure sols, lluny dels seus països d’origen, i que van acabar triomfant sense cap ajut? Estarien una mica ressentits amb la figura de l’editor després de veure com les editorials no només es beneficiaven de l’èxit popular adquirit sinó que atribuïen el mèrit a una bona estratègia comercial? No són aquestes qüestions una mica més rellevants que no pas si el vol anava amb retard o no?

Un tema interessant que Castellet sí que explora (i amb molta habilitat) és l’essència de la cultura catalana i com hi trobem intrínsecament barrejades qualitat artística, ideologia política i amistat, i com aquestes sempre es troben en un fràgil equilibri. Està plasmat magistralment en la part dedicada a Baltasar Porcel on la concessió d’un important premi literari a Porcel divideix al jurat entre els que hi estan en contra per motius polítics i els que hi estan a favor per motius d’amistat. Aparentment, la qualitat literària no té tant de pes en l’equilibri com les altres dues.

Pel que fa al retrat dels altres dos artistes, Salvador Espriu i Montserrat Roig, només es poden definir com a profundament entranyables. Són el millor i el més emotiu d’un llibre ple de personatges descrits des del cor.

Em quedo amb una frase que podria ser perfectament lapidària: “Per la resta, continuarem fent llibres, que per això ens paguen.” Doncs bé, continueu fent-ne que nosaltres continuarem llegint.

Títol: Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics.
Autor: J. M. Castellet
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-6938-8
PVP: 22,50 €

Share

Com fer un bestseller… i com llegir-lo

3 respostes

Títol: Pulsió de mort
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-6915-9
PVP: 22,90 €

La primera vegada que vaig sentir a parlar del que entenem per llibre supervendes va ser un estiu de començaments dels anys 90, sense res més a fer que rellegir el suplement cultural del diumenge. Encara no s’havia traduït el terme “bestseller”, però el seu significat ja anava més enllà d’una simple definició basada en la quantitat d’exemplars venuts; aquest tipus de llibre s’estava convertint en un gènere literari a part, amb unes característiques pròpies: una extensió considerable (per veure’ls millor a l’aparador), uns personatges poc definits (per identificar-t’hi millor) i una narració extremadament fàcil de seguir (per enganxar-t’hi millor).

Per això, quan tinc a les mans l’última novel·la de Jed Rubenfeld, Pulsió de mort, i llegeixo a la solapa que el seu anterior llibre, La interpretació del crim, “ha estat un bestseller internacional”, això no em porta a cap prejudici positiu… però em nego a tenir-ne cap de negatiu.

Perquè què significa ser un llibre molt venut? Mirem els dos llibres més venuts de la història: la Bíblia i el Llibre vermell de Mao. No podrien ser més diferents ni pertànyer a móns més diferents, i en canvi aquí els trobem junts, units per una circumstància ben aliena a ells mateixos i al que representen individualment… —de fet, si estiguessin en un una comèdia romàntica, al final aquests dos llibres s’enamorarien l’un de l’altre i es casarien…—. Bromes apart, per trobar un llibre de qualitat destacable per la crítica, curiosament ja hem de baixar dels 50 milions d’exemplars venuts.

Compleix Pulsió de mort les característiques del típic supervendes o forma part de l’heterogeni grup de llibres “de qualitat i molt venuts”? Només hi ha una manera d’esbrinar-ho: llegint-lo.

El primer que veig és que, en efecte, l’extensió és considerable però que no costa de llegir; els protagonistes són realistes però es troben en unes circumstàncies extraordinàries a les quals s’enfronten amb una seguretat i una fortalesa igualment extraordinàries; la narració és tan trepidant que no dóna temps a adonar-te que és impossible…

Us proposo un experiment per demostrar això últim: comenceu a llegir l’escena on els tres protagonistes dinen a base de hot-dogs i xucrut i no deixeu de llegir fins que els personatges es posin a fer cafè al dia següent, 140 pàgines més tard —no feu cap pausa per anar al lavabo, si llegiu atentament comprovareu que els protagonistes, ocupats amb l’atemptat a Wall Street de 1920 i el segrest del germà d’un d’ells, tampoc han tingut ocasió d’anar-hi— i aleshores, com ells, poseu-vos a fer cafè. Ho sé: les vostres bufetes explotaran si no ho ha fet ja el vostre cervell. He de dir que de totes les aventures del llibre —que inclou viatges llampec de Nova York a Washington, Viena, Praga i París, trames de conspiració per a robatoris milionaris i guerres internacionals, i tot això afrontat amb una valentia suprema— el que més m’ha impressionat dels personatges ha estat la seva gran continència.

En conclusió, Pulsió de mort és, en efecte, el típic supervendes ja que en compleix els típics trets negatius. Però és més que això: Jed Rubenfeld, durant tota la novel·la, a més d’enganxar al típic lector de bestseller, també regala uns profunds coneixements de psicoanàlisi i de literatura shakespeariana que farien envermellir John Grisham (un altre autor de bestsellers especialista en dret), convertint-se així en un cas ben especial: un escriptor que sap què és el que ven, que sap com fer-ho amb correcció, i fins i tot amb un estil propi que no està gens malament.

Això, Nosaltres, no és gens típic!

Share

Què dir de Shakespeare que no s’hagi dit ja? Aquí ho tenim!

1 resposta

Títol: Jo, jo, jo… i Shakespeare
Autor: David Safier
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-9787-749-7
Preu: 16€

Algunes persones no n’aprenem mai…

Ja tinc les entrades per veure la propera representació de Coriolà de William Shakespeare que s’estrenarà al Teatre Lliure d’aquí a 4 mesos. Crec que aquesta vegada m’ho passaré bé; el seu director, Àlex Rigola, t’agradarà o no, però sempre resulta interessant. La meva estimació per l’autor de Stratford no sempre m’ha portat pel bon camí: la presumpció i la falta de comprensió han acompanyat la majoria de les adaptacions que s’han fet tant de la vida com de les obres de Shakespeare.

Per això, per a mi, trobar-me amb una novel·la sense pretensions com Jo, jo, jo… i Shakespeare de David Safier, del qual ja m’havia llegit Jesús m’estima, ha estat un divertidíssim i refrescant entreteniment. L’autor adverteix a les primeres pàgines que el que llegirem no té cap fonament històric —aquesta advertència, per cert, la podrien portar algunes novel·les històriques (ejem!) serioses, que ara no anomenaré… —; de fet, jo mateixa, sense ser cap experta ni en història ni en biografies de l’època elisabetiana he detectat un parell d’errors garrafals (alguns convenients per a l’argument, d’altres innecessaris i fàcilment evitables) que sí que feririen la sensibilitat dels estudiosos més estrictes i mancats de sentit de l’humor.

Però és que l’autor de Maleït Karma només treballa amb la idea aproximada que qualsevol té d’una època i d’una figura que tantes influències, revisions, paròdies i homenatges han generat. És la idea que té algú com la Rosa —una protagonista que recorda a la Marie de Jesus m’estima, però “amb més pebre al cul”— que haurà de fer un viatge més de 400 anys en el temps, a un país que no és el seu i en un cos que no és ni del mateix sexe que ella per a descobrir qui és realment i què és l’amor veritable. Naturalment, al final, s’adonarà que la veritat estava allà mateix i que no calia viatjar tan lluny per a trobar-la. Això sí: el viatge val la pena i arrancarà unes bones rialles.

Seguirem sense trobar resposta a la pregunta de qui era Shakespeare de veritat; no només pel que fa a la seva vida privada (relacions amoroses, religió, autoria…), sinó també sobre què volia dir realment amb el conjunt de la seva obra. I és que l’autor que probablement més frases cèlebres ha regalat al món és també el més misteriós. Podria ser perquè va estar temporalment posseït per una dona del segle XXI? No ho sabrem mai… Encara que és poc probable.

Ah, quasi se m’oblida! Teniu el primer capítol en pdf. Segur que us enganxa de seguida!

Què us sembla el book tràiler… en alemany?

Share

Els infants que vam ser i ja no som

2 respostes

Títol: Retrat d’un assassí d’ocells
Autor: Emili Teixidor
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-326-0
Preu: 10,95€

És temps d’anar a la platja i jo, com cada estiu, realitzaré el meu ritual particular: m’estaré barallant amb les onades fins que les meves mans comencin a arrugar-se, després m’estiraré a la tovallola fins que estigui prou seca i, a continuació, formaré una muntanyeta de sorra sota el meu cap, m’embotiré una gorra de manera que m’aparti el sol dels ulls però que no quedi xopa d’aigua de mar i llegiré fins que la calor m’obligui a tornar a l’aigua.

No cal dir que, si voleu emular-me i portar llibres a la platja, haureu de deixar a casa les vostres primeres edicions de luxe signades i recórrer a sofertes i pràctiques edicions de butxaca. De moment, recomano de Labutxaca el Retrat d’un assassí d’ocells de l’Emili Teixidor que segurament us sonarà més com a autor de Pa negre per la seva famosa adaptació cinematogràfica que, per cert, està també en gran part basat en Retrat d’un assassí d’ocells. Jo vaig conèixer l’obra de Teixidor fa molt més temps, però. Aleshores, quan vaig llegir El crim de la hipotenusa, una de les moltes novel·les juvenils d’intriga de l’autor, tenia una mica menys de la meitat dels anys que tinc ara. No us deixeu enganyar pel títol: no calia saber matemàtiques per a resoldre el misteri… Per a resoldre el misteri de la meva edat sí que us en caldrà perquè no us la penso dir.

Llegint Retrat d’un assassí d’ocells he tornat moltes vegades a aquell moment entre la joventut i la infantesa, quan es viu, en paraules de l’autor, “al mateix cor del misteri i de l’ambigüitat”. La veu d’en Tori ens transporta gradualment a una època —la postguerra— i a un instant vital —l’inici de l’adolescència— ple de preguntes però amb poques respostes que han de ser escoltades d’amagat i que provoquen més desconcert que cap altra cosa. La narració és un trencaclosques de records llunyans però gravats amb foc a la memòria: discussions tràgicament inoblidables entre uns familiars i mentors que ens provoquen uns sentiments contradictoris, converses espiades sobre crims que ens toquen de molt més a prop que no voldríem, relats des del cor d’un fugaç company de classe amb qui establirem un lligam que no assimilarem del tot fins molts anys més tard, confessions colpidores d’una mare agonitzant… Poc a poc anem passant de ser espectadors “discretament interessats” (també paraules de l’autor) a compartir l’esclat de sentiment, ràbia i frustració que s’apodera del cor del jove protagonista. Les peces del trencaclosques van encaixant fins que queda un producte ben rodó: quasi tots els misteris són aclarits (encara que no resolts) i al final una conclusió sobre l’amor i la justícia que ho resumeix tot. És la fi de la infantesa, i també de la nostàlgia.

Mentre tanco definitivament el llibre, espero que la seva ombra no m’hagi deixat una marca blanca enmig del bronzejat. El meu cos ja ha sofert prou canvis des de que vaig llegir la meva primera novel·la d’Emili Teixidor.

Ja no som nens.

http://youtu.be/_1FuF2lXVWY
Share

En Matthew ens entén

3 respostes

Títol: Com explicar aquest país als estrangers
Autora: Matthew Tree
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 987-84-6641-359-6
PVP: 17,50€

Matthew Tree és el primer a reconèixer que explicar el que significa ser català és una de les coses més complicades que hi ha; sobretot quan tens un interlocutor que no sap ni un borrall de la història d’aquest país, o no mira amb bons ulls cap tipus de nacionalisme (gens estrany, tenint en compte les males experiències en el passat de molts països europeus) o, el pitjor de tot, que ja no et pot ni veure.

El seu nou llibre, Com explicar aquest país als estrangers, es basa en una pregunta molt simple: per què? La resposta a aquesta pregunta (a diferència del que passa quan la formula en Mourinho) és complicada. Per una banda hi ha tots aquells polítics que només basen els seus discursos en criticar de manera exacerbada tot aquell que sigui diferent; d’altra banda hi ha aquest imaginari col·lectiu que diu que els catalans som garrepes etnocèntrics que perseguim als castellanoparlants amb els nostres gossos (que, per cert, van lligats amb llonganisses) tot bordant.

Però Tree ho explica tot amb una objectivitat lloable, combinada sorprenentment amb una finíssima ironia (és deliciós l’article que tracta sobre Andorra, però no us vull aixafar res). Taxistes de Barcelona amenaçats des del moments que creuen la frontera amb el seu característic vehicle; adolescents que són detinguts durant la nit poques hores després d’haver enviat un Email a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge dels productes en català; escriptores de visita a Madrid que són criticades per utilitzar el català en una conversa personal però que són ràpidament deixades en pau quan menteixen i diuen que es tractava d’italià… són només algunes anècdotes que, juntament amb una sèrie de petits assajos i confessions personals formen part d’un dels llibres de no ficció més amens de la història.

Per altra banda, el seu text també està impregnat d’aquell to de rebel amb causa que en molts moments m’ha recordat a l’Ora, la protagonista de Tota una vida del qual us vaig parlar fa temps. Resulta inquietant constatar el paral·lelisme entre la relació dels catalans i els seus majors enemics i la que existeix entre els jueus (juntament amb polacos el malnom més comú dels catalans) i els antisemites. No vull embolicar-me amb aquest tema (ja em va costar prou sortir-me’n aquella ocasió). Només diré que és molt dur pertànyer a un país que només segueix existint perquè moltes persones ho volen i s’hi entossudeixen.

Però és defensable afirmar que hom pot entossudir-se en ser qui és i ha estat sempre? Joaquín Reyes, un humorista manxec que sempre he considerat tan intel·ligent com divertit ho resumeix simpàticament amb aquestes paraules (molt menys innocents del que semblen); que cadascú entengui el que vulgui:

Estar todo el día siendo catalán debe de ser muy cansado, ¿no? Pero ser manchego no te exige casi nada. Eres noble, eres bueno y con decir “el queso nuestro es el mejor” ya te quedas tranquilo.

I ara deixo ja d’escriure, que estic esgotada!

Share

Començant pel començament

2 respostes

Títol: Els fills del capità Grant
Autor: Jules Verne
Estrella Polar
Col·lecció La Via Làctia
Pàgines: 632
ISBN: 9788499323237
PVP: 16’95€

Fa temps, en una llibreria de vell, vaig trobar una edició força maca (encara que una mica atrotinada) de l’Illa Misteriosa.

Vaig comprar la novel·la amb la intenció de regalar-la a una cosina que acabava de ser mare. Finalment vaig decidir que un llibre de segona mà no era un regal adequat per a una ocasió especial com aquella. Així me’l vaig acabar quedant i va ser així com vaig començar a llegir la famosa trilogia de Jules Verne formada per Els fills del capità Grant, Vint mil llegües de viatge submarí i l’últim és el que vaig llegir primer; vaig començar pel final.

Ara estem de sort: ens arriba una nova tongada d’edicions de butxaca ben maques d’aquesta obra. No ens caldrà desparasitar un exemplar mig estripat i cobert de taques d’humitat per a gaudir d’aquest clàssic indiscutible.

Missatges per desxifrar trobats en una ampolla dins la panxa d’un tauró, viatges de la Patagònia a Austràlia, lluites contra els elements, contra bèsties i contra els propis companys… Tot això, a més, és amenitzat per Jaques Paganel, indiscutiblement el més divertit i instructiu dels companys del viatge d’aquesta o de cap altra novel·la.

El gènere d’aventures mai passarà de moda. Recordo que una vegada vaig llegir un assaig sobre gèneres literaris que, a la introducció, dedicava una paràgrafs a la lectura per mer plaer. Hi descrivia una escena molt interessant: la d’un grup d’adults que presumptuosament conversaven sobre llibres considerats “d’alta cultura” —la majoria dels quals ni tan sols havien llegint —mentre al pis de dalt s’hi trobava l’única persona de la casa capaç de gaudir de la seva lectura; es tractava d’un nen que llegia amb una llanterna, d’amagat dels seus pares, que el creien adormit, una novel·la de Jules Verne.

I acabaré aquest comentari, com vinc fent últimament, amb una dada biogràfica de l’autor: Verne va escriure aquest relat sobre un viatge mogut per l’amor filial, ple de moments de forta càrrega moral, només sis anys després d’haver abandonat la seva dona i el seu únic fill.

Share

Nostàlgia d’una dècada deliciosament contradictòria

2 respostes

Títol: La viuda prenyada
Autor: Martin Amis
Editorial: Empúries
Pàgines: 504
ISBN: 9788497876841
PVP: 22,60 €

Es pot tenir nostàlgia d’una època que no has viscut? Sovint, enyorem temps i persones que no hem arribat a conèixer directament perquè van morir just abans que nosaltres naixéssim. A vegades el sentiment ve motivat pel fet que aquesta gent va fer possible que nosaltres existim i siguem com som. En el meu cas, sento nostàlgia dels 70, la dècada anterior al meu naixement, sobretot perquè els 80 van ser un despropòsit estètic i cultural total, però també perquè els 70, amb tot el seu caos i contradicció, va ser una dècada profundament interessant.

A Keith Nearing, el protagonista de La viuda prenyada, última novel·la de Martin Amis, és un nostàlgic per naturalesa: a punt de fer vint-i-un anys, passant l’estiu de 1970 en un castell italià, en companyia de totes les dones que marcaran la seva joventut —la seva xicota amb qui s’acaba de reconciliar i la seva temptadora amiga entre d’altres — viu obsessionat amb la literatura anglesa. Shakespeare, Austen i Lawrence representen per a Keith un univers on les aproximacions sexuals només són parcialment suggerides i els personatges semblen més reals que aquells que l’envolten.

I és que el món, a l’any 1970, sembla haver-se tornat una mica boig; les noies es comporten com nois i busquen respecte però només aconsegueixen ser vistes com objectes més que mai; els joves cerquen emancipar-se però acaben caient en la total dependència dels demés; és l’època de l’amor i de la crueltat extrems. El sexe ha passat de ser lliure a ser obsessiu i malaltís tan ràpidament que costa de creure. I en Keith no pot fer altra cosa que deixar-se portar per les estranyes circumstàncies. Això sí: més tard, des del 2005 i, finalment, des el 2009, recordarà tota aquesta època amb una inexplicable i també inevitable nostàlgia.

Algunes persones que, a diferència d’una servidora, sí que hagin viscut aquesta dècada deliciosament contradictòria, trobaran que un estiu a Itàlia en companyia de dones complexes i promíscues no és el moment més representatiu d’una època de tants canvis polítics i d’importància històrica. Voldria remarcar que aquest és un llibre ple de poesia i que la poesia és allò que alguna vegada ha estat veritat per a algú. Per al misteriós narrador de La viuda prenyada, la veritat està en aquell estiu, i ens ho transmet amb humor, ironia i sentit crític; cosa molt d’agrair en aquests temps, i en qualsevol.

L’autor, malgrat tota la crítica destil·lada en aquesta i altres novel·les i assajos; en les entrevistes concedides es declara optimista respecte al futur. M’alegra i em sorprèn, alhora; sobretot després de saber que la seva novel·la és en part autobiogràfica.

Us deixem amb una entrevista a TV3.

Share