Títol: La viuda prenyada
Autor: Martin Amis
Editorial: Empúries
Pàgines: 504
ISBN: 9788497876841
PVP: 22,60 €

Es pot tenir nostàlgia d’una època que no has viscut? Sovint, enyorem temps i persones que no hem arribat a conèixer directament perquè van morir just abans que nosaltres naixéssim. A vegades el sentiment ve motivat pel fet que aquesta gent va fer possible que nosaltres existim i siguem com som. En el meu cas, sento nostàlgia dels 70, la dècada anterior al meu naixement, sobretot perquè els 80 van ser un despropòsit estètic i cultural total, però també perquè els 70, amb tot el seu caos i contradicció, va ser una dècada profundament interessant.

A Keith Nearing, el protagonista de La viuda prenyada, última novel·la de Martin Amis, és un nostàlgic per naturalesa: a punt de fer vint-i-un anys, passant l’estiu de 1970 en un castell italià, en companyia de totes les dones que marcaran la seva joventut —la seva xicota amb qui s’acaba de reconciliar i la seva temptadora amiga entre d’altres — viu obsessionat amb la literatura anglesa. Shakespeare, Austen i Lawrence representen per a Keith un univers on les aproximacions sexuals només són parcialment suggerides i els personatges semblen més reals que aquells que l’envolten.

I és que el món, a l’any 1970, sembla haver-se tornat una mica boig; les noies es comporten com nois i busquen respecte però només aconsegueixen ser vistes com objectes més que mai; els joves cerquen emancipar-se però acaben caient en la total dependència dels demés; és l’època de l’amor i de la crueltat extrems. El sexe ha passat de ser lliure a ser obsessiu i malaltís tan ràpidament que costa de creure. I en Keith no pot fer altra cosa que deixar-se portar per les estranyes circumstàncies. Això sí: més tard, des del 2005 i, finalment, des el 2009, recordarà tota aquesta època amb una inexplicable i també inevitable nostàlgia.

Algunes persones que, a diferència d’una servidora, sí que hagin viscut aquesta dècada deliciosament contradictòria, trobaran que un estiu a Itàlia en companyia de dones complexes i promíscues no és el moment més representatiu d’una època de tants canvis polítics i d’importància històrica. Voldria remarcar que aquest és un llibre ple de poesia i que la poesia és allò que alguna vegada ha estat veritat per a algú. Per al misteriós narrador de La viuda prenyada, la veritat està en aquell estiu, i ens ho transmet amb humor, ironia i sentit crític; cosa molt d’agrair en aquests temps, i en qualsevol.

L’autor, malgrat tota la crítica destil·lada en aquesta i altres novel·les i assajos; en les entrevistes concedides es declara optimista respecte al futur. M’alegra i em sorprèn, alhora; sobretot després de saber que la seva novel·la és en part autobiogràfica.

Us deixem amb una entrevista a TV3.