Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-9787-452-6
PVP: 21,90€
“Ha arribat l’hora de la veritat”… Així és, si fa o no fa, com resava la publicitat d’El símbol perdut; bé doncs, res més autèntic que això en aquesta circumstància que ens ocupa!
Aquest és el post que estrena els comentaris de Nosaltresllegim.cat i estic una mica nerviosa. M’agradaria trobar un to que us agradés, que us resultés proper, que us convidés a participar… i, ben mirat, estic posant “us” pensant en una massa crítica que a hores d’ara deu cenyir-se al meu marit, els meus germans, els companys de feina… Quin “us” tan ambiciós i tan escarransit alhora!
En qualsevol cas, ja cal que em posi les piles si vull que per Sant Jordi aquest Nosaltresllegim.cat estigui ple de lectors i lectores que, com jo, ens morim de les ganes de parlar d’un llibre quan l’hem acabat de llegir!!!
Però val més que vagi al gra o tindrem posts de 3000 línies!
He triat Dan Brown per començar perquè he pensat allò del “valor segur”… un home que ven milions de llibres deu tenir alguna cosa, no? Jo no me n’havia llegit mai cap d’ell (tot i que m’ho havia passat bé amb les pel·lis del Tom Hanks) i el vaig agafar una mica escèptica. La veritat és que a la novel·la el protagonista no para. L’expert en simbologia Robert Langdon recorre tots els racons maçònics de Washington a la recerca de les claus que li permetin trobar el seu amic Peter Solomon i, de passada, mostrar a ulls del lector les ciències noètiques.
L’argument està bé; la trama t’enganxa des de la primera pàgina: els esdeveniments se succeeixen a un ritme que no et deixa pensar en res més i estàs tot el dia donant voltes a quin secret s’amagarà en aquell laboratori megaultrasecretíssim (no direm més per no ser “spoilers” ja el primer dia!). A més, no he estat mai a Washington i no m’he preocupat a contrastar les dades, però em penso que les localitzacions són MOLT fidedignes.
Quan vaig acabar el llibre vaig pensar “ostres, quina pel·li més bona que en sortirà”, perquè el llibre té substància i tornarà a fer que el Tom Hanks s’ho hagi de treballar molt per resoldre el cas que se li plenteja… Pobre noi! En definitiva, El símbol perdut distreu a base de bé i, tot i les 672 pàgines, ha resultat molt ràpid de llegir per a totes persones que conec que s’hi han posat (jo me’l vaig cruspir en 3 dies però al final del tercer ja començava a estar una mica empatxada…).
Si em permeteu -i si heu arribat fins aquí suposo que m’ho permeteu!- que posi un exemple lligat amb el menjar (una de les meves grans aficions vitals) us diré que us passarà com amb les patates fregides de bossa: un cop comences, ja no pots parar! I és que hi ha autors que tenen sempre aquell punt irresistible, no?
Per cert, si en voleu saber més coses, us deixo uns quants vincles:
M’agraden les pelis de Dan Brown, m’ho passo bé. Crec que amb els llibres passa una mica el mateix, n’hi ha per entretenir-se i aquests són els de Dan Brown, llibre entretaniment, sense més aspiracions. Si més de 3.000.000 de lectors s’ha quedat atrapats a les pàgines d’aquest autor, alguna cosa ha de tenir….no? Felicitats per la inciativa
Estic d’acord amb tu, Josep! La fórmula Brown encara és més exitosa que la de la Coca-Cola que, entre moltes altres coses, et manté despert si te la prens de nit!!
A això crec que hi hem de sumar que aquest pot ser un llibre “poc compromès” a l’hora de fer un regal, no trobes?? Si no saps què regalar, difícilment apostes per Ramon Llull, però Dan Brown és un valor segur!! I si no, ja veurem què passa per Sant Jordi!! Eps, això té tema per un post!! Et convido a participar-hi quan el tingui llest!!!
Ah, i gràcies per les “felicitats”!!!
El que més m’agrada del Dan Brown efectivament és que no enganya, tens misteri i intriga fins a l’última pàgina. És de crispetes ens entreté i ens dóna esplendor, mira un Multiusos!!, que més volem.
Però sota la capa més cinematogràfica trobem més capes cada vegada més interessants, profundes i trencadores, o no és trencadora la visió que ens oferix en una de les seves anteriors novel·les de la religió…? o de física quàntica o de la força del pensament humà o del pes que té el nostre “ànima” i moltes més…
Agradar a molts milions de lectors és difícil, entretenir-los molt més i si a més ens fa replantejar-nos creences que crèiem inqüestionables, doncs molt millor.
Però ja no ens imaginem al nostre heroi com abans, ara té cara i això li resta una mica de glamour a la lectura, estem llegint una pel·lícula, VISCA les crispetes i les patates fregides!!
Sento ésser qui discrepi de l’opinió general; però quan vaig llegir Àngels i Dimonis i El codi Da Vinci vaig tenir la sensació que acabava de perdre dues setmanes de lectures de la meva vida. Bé, em servirien per poder opinar, amb coneixement de causa, que em semblaven dues obres absolutament mediocres.
No m’agradà, especialment la forma. Tot i que el contingut podria haver sigut interessant, més enllà que, per exemple, qualsevol persona que mai hagi cercat un mínim d’informació respecte la figura de Jesucrist no trobaria informació “nova”, el continent em semblà verament insostenible i vulgar.
Ara bé, alguna cosa ha de tenir, més enllà de la publicitat, per haver assolit les vendes que ha aconseguit.