Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
Preu: 15 €

El darrer poemari de Joan Margarit, No era lluny ni difícil, està fet des de la talaia de la saviesa adquirida per l’experiència acumulada durant una llarga i intensa vida, i fixant la perspectiva en un retrovisor gairebé autobiogràfic, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor. Uns poemes que parlen d’alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present -hi ha poc futur en aquests poemes-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen un denominador comú que és el gran tema d’aquest llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”

Joan Margarit té la gran virtut de dir fàcil el que és difícil, de manera que el lector entén tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora pot ser  llegida perfectament en prosa, gairebé com si fossin petites històries.

És cert que els poemes de No era lluny ni difícil estan impregnats de la malenconia i la nostàlgia que provoca la vida ja viscuda i els seus records, però de ben segur que aquest no serà l’últim poemari de Joan Margarit, un poeta que encara té moltes coses que explicar-nos en els seus poemes.

Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:

No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.

El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.