Títol: El vencedor està sol
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho [Núm 0]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-8437-616-3
PVP:17,00€
Ara que ja ens comencem a conèixer, us puc dir amb confiança que el Coelho no em diu res. He llegit prou coses d’ell – Onze minuts, El peregrino de Compostela, L’Alquimista i, darrerament, El vencedor està sol – com per arribar a aquesta conclusió.
Tanmateix, he de dir que, de ben segur, allò que a mi em convenç menys l’ha portat a ser un dels autors contemporanis més venuts. M’explicaré.
Trobo que el Paulo Coelho és un d’aquells autors que fa servir les novel·les per plantejar-te preguntes per a les quals te’n dóna la resposta i, precisament això, és que em sobra. M’agrada més quan les veus del llibre callen i fan que parli la meva, que me’n vagi a dormir i pensi “-ostres, què faria jo si…”. El Coelho, amb una prosa molt ben treballada i un control exemplar de la cadència narrativa – tot s’ha de dir!- fa que me’n vagi al llit amb el camí cap a la salvació ben dibuixat en un “full de ruta”.
Tal com us dèia, tinc el convenciment que això és el que fa que milions de persones a tot el món el prenguin per un autèntic gurú. Perquè en un moment global d’incerteses, en un primer món mancat de fe i de projectes que transcendeixin, les seves paraules ajuden a donar sentit a la vida, i això s’agraeix.
Val a dir que, de tots els que he llegit, El vencedor està sol és el que m’ha semblat més novel·la i menys manual de primers auxilis espirituals. A Cannes hi passen coses, que vénen d’històries llunyanes i tenen un punt de crim i misteri i una dosi d’aproximació al món del cine i la moda molt interessant, perquè fa tota la impressió que l’autor sap de primera mà de què va.
Si em permeteu girar els ulls cap al món de la gastronomia, per a mi El vencedor està sol és com el salmó fumat, que és bo però m’empatxa, que conec a qui li agrada molt i el treu a totes les festes però jo, amb un canapè ja faig… Això sí, sempre t’arregla i és fàcil de trobar…
Doncs jo no hi estic d’acord! Recordo que el primer contacte que vaig tenir amb Coelho va ser amb l’Alquimista, ens el van fer llegir a l’escola, i vaig quedar enlluernada, potser per la innocència, la qüestió és que em va encantar. A partir d’aquí em vaig llegir Brida i el Peregrí de Compostela i ja no vaig poder parar! Reconec que Coelho va ser com una llum en el camí (en aquella etapa) i m’agrada mantenir aquesta idea d’ell.
Marta, com creus que deu estar el fenomen Coelho? Jo aposto perquè som més els que no donem una transcendència als nostres actes que no pas els fans, fans, fans…
Però s’accepten comentaris!! La trobada “Coelhistes” vs. “Toquemdepeusaterristes” comença aquí. Divendres fem recompte!
El meu primer contacte amb en Coelho va ser també a través de “l’Alquimista”, igual que la Marta. Em va agradar i més tard vaig entendre per què: és la tranquilitat que et dóna amb les respostes a cada una de les preguntes que va plantejant, just el que diu la Montse. Més tard vaig llegir “Veronika decideix morir” que em va agradar molt més. Després vaig llegir “11 minuts” que no em va dir res. Crec que tinc un 50% de possibilitats de que m’agradi el següent que llegeixi, però no depén tant del llibre en si com de mi, del meu estat d’ànim del moment.
Tots ens trobem a vegades amb que necessitem respostes (i si són una mica fàcils i efectistes, millor encara) i una cosa que pot anar molt bé aleshores és un llibre de Coelho. Ara bé, quan en Coelho es troba que necessita respostes, ell se’n va a practicar tir amb arc; aquí les respostes, encara que depenguin de molts factors, al final són ben clares: o l’encerta o no. Amb els lectors de les seves novel·les, en el fons, li passa el mateix.
Montse, estic a favor teu. Tot i que potser els meus arguments no són molt vàlids. M’explicaré millor. Fa unes 3 anys em vaig llegir El alquimista, un llibre el qual tothom em va recomanar, com un llibre que, per dir-lo fàcil i ràpid, em canviaria la vida, que m’encantaria i veuria el meu camí… i si soc sincera quan m’ho estava llegint únicament podia pensar que no era capaç de trobar el meu camí ni el sentit de la vida que tothom m’havia promès que trobaria. Potser anava amb una idea feta abans de començar la primera pàgina, i aquest va ser l’error, però en definitiva no em va agradar i ho vaig acabar més per que no m’agrada deixar els llibres a mitges que per altra cosa…
Així que m’uneixo al club “Toquemdepeusaterristes”
Vaig caure en la trampa de comprar l’Alquimista perque molta gent el llegia al seu moment. No vaig arribar ni a la meitat, i em va costar moltíssim arribar fins aquí. És el tipus de discurs que em posa especialment nerviós: sota una pretesa imatge de profunditat intelectual, intensa reflexió, etc, veus que en realitat no hi ha practicament res més que un discurs infantil i ple d’obvietats, adornat amb un llenguatge que el fa pareixer més adult del que es en realitat.
Clar, que feia poc que havia llegit Bertrand Rusell (La conquista de la felicidad) i la distància entre un i l’altre és tan enorme…
Ostres! Com està el pati!! Jo no l’he llegit mai, el Coelho, però em cau bé! és un tipus que venent el que ven va i es munta ell mateix una web per “piratejar-se” els llibres i ho anuncia als quatre vents. Si és tan honest amb la literatura com em sembla que ho és a la vida, segur que mereix ser un fenomen i que Mango en faci samarretes!!
Per cert, n’he trobat una cita que li escau a aquest web:
“Hay en el mundo un lenguaje que todos comprenden: es el lenguaje del entusiasmo, de las cosas hechas con amor y con voluntad, en busca de aquello que se desea o en lo que se cree.”
Molta sort i poseu-me una X…
Jo tampoc he llegit mai Coelho i crec que no ho faré en el futur. Així doncs em resulta difícil poder opinar sobre ell però la sensació que sempre m’ha donat és la que descriu en Jor en el seu comentari. I aixó és molt personal, però quan he necessitat respostes o trobar a la vida algun sentit només he hagut d’anar a obrir les pàgines de qualsevol llibre de Camus.
Ja que estem en una aposta entri “Coelhistes” i “Toquemdepeusaterristes” jo m’apunto sense dubtar-lo al primer per moltes raons, la principal és que he llegit molts dels seus llibres i sempre he trobat màgia, fantasia i històries humanes i Divines… donant pas a conèixer més sobre els misteris de la vida en aquest petit planeta, no difereix tant de la resta d’autors “Toquemdepeusaterristes” no? o és que vosaltres no feu servir la fantasia o la imaginació quan llegiu o quan escriviu, tot es veu primer en el món intangible de la imaginació i es plasma després en món físic que els “Toquemdepeusaterristes” coneixen tan bé, però recordeu que abans heu passat per altre món, intangible, eteri i màgic, és el món que Coelho ens vol ensenyar…. hey!! però no hi ha “casus belli”, tots som éssers humans, fins i tot el Coelho
Estic d’acord amb l’Anna quan diu que tots necessitem respostes quan ens sentim perduts. Coelho dóna respostes fàcils en els seus llibres. A través de les seves cites, un pensa que hi ha sentit més enllà de la realitat que ens envolta. En definitiva, crec que el que Coelho transmet és esperança. Us deixo una cita extreta del llibre “Vida” (un recopilatori de cites) de Paulo Coelho “Existen derrotas, pero nadie está a salvo de ellas. Por eso es mejor perder algunos combates en la lucha por nuestros sueños que ser derrotado sin siquiera saber por qué se está luchando.”
Marta, vam començar amb el repte “Coelhistes” vs “Toquemdepeusaterristes” i ara em surts amb què “existen derrotas, pero nadie está a salvo de ellas”… M’ho dius perquè no he guanyat per majoria amb el meu “menys cel i més terra”??? Bé, ho accepto, però només en el cas que estiguem juntes en aquesta “lluita per als nostres somnis” i tirem endavant aquest blog que tenim en dansa 🙂