Títol: Tots els poemes (1975-2010)
Autor: Joan Margarit
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 756
ISBN: 978-84-9930-387-1
Preu: 14,96 €
Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…
Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:
Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.
Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.
Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?
L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?
I direu, a què ve tot això?
Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.
Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.
—————————-
Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?
Jo tinc l’edició anàloga però amb tota la poesia d’en Miquel Martí i Pol i és realment molt pràctica i còmoda. Si aquesta és igual crec que me la demanaré per reis.
I molt interessant la manera de presentar l’entrada, en termes d’experiment científic. Apart d’estar completament d’acord amb el volum desmesurat de premsa i noticies esportives, m’agradaria aprofitar l’ocasió per criticar els medis de comunicació pel seu tractament de les noticies científiques i la manca de periodistes científics de qualitat. El futbol no ens treurà de la crisi però sí l’educació, és a dir, la cultura i la ciència. (Perdoneu aquesta digressió en una entrada de poesia, però com a científic i docent hi he vist l’oportunitat de dir-hi la meva).
Quina iniciativa més bona, Montse!
Per cert, un llibre tan bo com aquest antologia es mereixia un post tan bo com el que has escrit. Gràcies!
Pere, demana-te-la i amb bona lletra! Per cert, no tenia present que fossis científic ni docent! Així que no només sm, sinó també Pere… Dos com a mínim! Els científics sovintegen entre nosaltres!!!
Per cert, si la poesia és un parent pobre als mitjans, la ciència és una mena d'”Ex” de qui no en vols saber res, eh? Quin greu! Aquí sembla que de la crisi ens n’hagi de treure el panem et circem!
Jeje, gràcies Cèsar! És que el llibre inspira!
Doncs sí que és bastant científic, el teu experiment! Quan sàpigues el resultat potser et caldrà retocar la hipòtesi, però bé, per mi Margarit sempre hauria de guanyar per golejada a Messi. L’antologia de poesia amorosa que havia tret també La butxaca no té desperdici. Jo el veig guanyant la pilota d’or un dia d’aquests 😉
Ah, SM! Moltes gràcies per no fallar-me… Com que els Reis mai no em van portar el Quimicefa que jo sempre demanava, no sabeu com necessito ara aquests cops de mà dels amics! Aquesta poesia amorosa que comentes no la coneixia, però ara ja no em cal!! Els tinc tots! No és fantàstic?!