Títol: Setembre a Perugia
Autor: David Nel·lo
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-7588-267-3
Preu: 16€
La literatura té la capacitat de fer-nos viure històries que no són la nostra, de transportar-nos a altres vides, tot i que sempre intentem posar-nos una mica en el lloc d’algun dels protagonistes.
L’Hug, de mitjana edat i traductor de novel·les de l’italià al català, marxa un mes a Perugia, segons ell per traduir millor una novel·la que li han encarregat. En realitat, l’Hug fuig de la seva realitat, de la seva vida quotidiana, de la seva certesa. Però no sap què busca ni què trobarà a Perugia. Sap què hi va trobar fa anys, quan hi va anar com a estudiant, però i ara?
Hi troba en Paolo, completament diferent d’ell, que viu la vida intensament, amb ganes, amb delit. Amb en Paolo comparteix un temps d’amistat profunda, que no vol dir senzilla, que farà que l’Hug es miri amb uns altres ulls la seva vida.
És difícil identificar-te amb algú que penses que et queda tan lluny del que ets, però en el fons tots som molt semblants. La necessitat de fugir, de canviar, de trencar, i alhora de sentir-nos lligats al nostre entorn, a la nostra vida petita i còmoda, és compartida per la majoria de la població, tingui l’edat que tingui. I les reflexions i les pors, també. Aquesta necessitat de lligams és la que duu l’Hug a tornar a un lloc que coneix per escapar de la quotidianitat: moviment sense trencament, aventura sense descobriment; que canviï tot perquè no canviï res. I qui no hagi fet això alguna vegada, que aixequi la mà…
De manera que us proposo que us assegueu una tarda amb Setembre a Perugia, premi Roc Boronat, que us deixarà amb un regust a la boca que no sabreu dir si és del cafè italià que es beu l’Hug a Úmbria o si és que sentiu que no sou gaire diferents de l’Hug.
Alexandra, m’has deixat intrigada amb aquest comentari!! Tinc el cap de setmana per davant per pensar-hi, així que canviaré tot el que pugui per, em temo, tornar a ser al mateix lloc dilluns: de cara al nosaltres!! Moltes gràcies!!
No cal que ho donis gaire voltes, és menys profund del que podria semblar… Però no t’ha passat mai que per sortir de la rutina t’escapes a dinar fora de casa i vas a petar al mateix restaurant que vas anar una vegada i que recordes que vas menjar-hi relativament bé? Doncs això: per escapar anem a llocs coneguts.
Raça covarda, l’humana…
🙂
Val més boig conegut que savi per conèixer, deia l’àvia!
L’àvia no tenia internet per conèixer nous mons que ens poden oferir coses molt bones… Diga-li restaurants, diga-li ciutats, diga-li persones! 🙂
Tota la raó!!