@ColumnaEdicions @Grup62 @Nina_BCN
Quan tenia 4 anys vaig començar a fer música com a activitat extraescolar. M’agradava molt. Encara m’agradava més -encara que no sabia del tot la raó- cantar amb la coral, encara que allò de llevar-se els matins dels dissabte fes fred o calor era un inconvenient. Però per Nadal tenia la seva recompensa: el concert al Palau de la Música dirigits pel mestre Martorell. El recordo allà al davant, imponent, donant l’entrada amb el “25 de desembre”… feia entre por, respecte i alhora generava una admiració molt curiosa en un servidor, que devia tenir uns set anys. I és que a mi m’enviaven a primera fila perquè els de la coral deien que “era un puntal” i que ho afinava tot. Amb el temps he deixat de cantar però no he deixat de notar quan la gent desafina. Em passa el mateix -salvant totes les distàncies- que a la Nina: tinc oïda. Hi ha vegades que em pregunto si tinc res més!
També he de dir que quan vaig agafar aquest Amb veu pròpia ho vaig fer amb un sentiment ambivalent. El moment d’esclat mediàtic més fort de la Nina em va enganxar en el moment de rebuig més fort cap als realities. Operación Triumfo no només era un producte televisiu que no m’agradava, sinó que tampoc m’agradava el tipus de música que s’hi feia. Amb el temps i la lectura d’aquest llibre he vist que la intenció i la voluntat d’aquell programa, i sobretot de la responsable de l’escola de Bisbals, Rosas i Bustamantes, era molt millor que no pas el que me n’arribava des de la llunyania.
Francament, ara trobo que és d’admirar el que va intentar i aconseguir fer la Nina allà… Un ritme frenètic, una feinada increïble, un tràfec horrorós,… una fita de la història de la televisió a l’alçada d’aquell “Un, dos, tres” on va començar.
Aquest sentiment ambivalent començava amb la figura de l’autora, que tenia molt lligada a aquest moment tant concret de la seva carrera. Però, sincerament, crec que en aquest llibre hi trobareu més de dues i quatre sorpreses ja què l’autora és capaç d’explicar el seu recorregut, des dels envelats plens de pols i mals horaris fins a les acadèmies i les Mamma Mia’s, passant per programes de TVE dirigits per senyors amb puros penjant de la boca, problemes de gola anomenats “cigronets”, i obres musicals i teatres mil amb col·laboracions de luxe tant diverses com les de Martí i Pol o en Buenafuente. I tot això amb una coherència i fluïdesa en un relat íntim que permet entendre més el personatge públic.
Humanitzar la trajectòria de l’autora, la Nina cantant, m’ha ajudat a entendre millor les coses. I això, Nosaltres, vol dir que el llibre està ben escrit.
I finalment, el que més m’arriba i toca de prop. El que més m’ha interessat (i ho ha fet de debò). La Nina ha aconseguit fer un llibre que és capaç d’explicar i unir una trajectòria d’èxit incontestable (i que feia molta pujada) amb una guia i una explicació a fons de què és això tant propi, personal, irrepetible i irremplaçable que és la veu. Com bé diu l’autora, la veu és com una empremta digital. Única.
Us seré sincer: aquest llibre m’ha tornat a fer tenir ganes d’aprofitar els dissabtes al matí per cantar amb aquella Espurna on era un puntal. Ara em conformaré amb què m’hi admetin i no m’obliguin només a cantar cançons d’Oh happy day… La qüestió serà tornar a cantar! Me n’han vingut moltes ganes!
Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autora parlant del seu llibre:
Títol: Amb veu pròpia
Autor: Nina
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-664-1619-1
Preu: 18€
