El tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.
Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!
Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.
Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…
Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.
D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.
És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.
¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.
Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!
Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.
Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.
Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!
Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€
Acabo de llegir el llibre i he de dir que m’ha encantat, coneixia el fet que aquells llacs estan connectats, però faltaven els detalls. La trama barrejada d’assassinat, amor clandestí i de lluita social, la he trobat molt ben equilibrada. Per altre banda el fet d’incloure , tal com bé dius, les diferents maneres de parlar de cada personatge fa tot plegat molt més versemblant.
Que bé, que t’hagi agradat!! Si ens el vols ressenyar, no ho dubtis!! A l’apartat de ‘Qui som’ hi trobaràs un correu on enviar el teu escrit. Avisa’ns en un comentari, també, si ho fas!!
Gràcies pel comentari, Joan!!
On puc veure les fotos que es mencionen?”peu de foto…”
M’agrada molt,molt la trama i tota la informació
Hola M.Pilar,
No sabem de quines fotos ens parles…
Si vols ressenyar-nos el llibre, no ho dubtis!