Ja fa dos anys que vaig llegir i ressenyar pel Nosaltres l’esperada continuació de la trilogia Millenium de Stieg Larsson… sense Larsson. L’agosarat escriptor encarregat del “marrón”, en David Lagercrantz, se’n va sortir més que airós a El que no et mata el fa més fort i ens va permetre seguir les passes de l’enigmàtica Lisbeth Salander, Mikael Blomkvist i alguns dels personatges dels tres primers volums. També en van aparèixer de nous i jo preveia una presència destacada en futures entregues d’un d’ells (una en realitat), la Camilla. No us explicaré qui és per no aixafar-vos la guitarra, si no heu llegit la quarta entrega de Millennium.

Amb la Camilla em vaig equivocar. Sí que a L’home que perseguia la seva ombra hi té un paper important, però en segon terme. Què hi trobem, doncs, en aquest nou llibre de Millennium? Un tema dominant: els bessons. I, naturalment, personatges que en són de bessons.

També prenen un paper molt destacat les investigacions que, en el passat, van poder realitzar-se sobre el grau d’influència de l’herència genètica i la de l’entorn social en les persones. L’ens que ho estudiava -amb seu a Uppsala- s’havia anomenat, fins el 1958, “Institut de Biologia Racial”, i que després, per correcció política, va passar a anomenar-se “Institut per a la Genètica Mèdica”. Alguns dels investigadors són peça fonamental en la novel·la. I també ho són altres personatges bessons que no desvelaré més del que ja he deixat entreveure.

Un altre univers de personatges molt importants en la trama de la narració és el de l’entorn familiar fanàticament islamista de Faria, una noia de Bangla Desh que havia intentat trencar el cercle opressiu al qual es veia sotmesa i que la va portar a una presó d’alta seguretat, al mateix pavelló on es troba la Lisbeth. A més, el pavelló està dominat/aterrit per un sinistre personatge: una noia que es fa anomenar Benito per la seva admiració per Mussolini.

Aquesta tal Benito té la proa posada a la Faria davant la vista grossa dels vigilants i Lisbeth decideix de protegir-la. Tant l’una com l’altra estan amenaçades de mort per cantons diversos.

Poseu aquests elements en funcionament i acabareu atrapats pel clàssic final de novel·la negra amb desenllaços sorprenents, tips de patir per la sort dels personatges, morts, transfiguracions, etc.

Entremig aprenem un munt de coses sobre els bessons univitel·lins i bivitel·lins, els que són mirall, teories diverses sobre tot això… I també aprendrem sobre malalties com la hiperacúsia, o sobre temes com ara en Django Reinhard i el jazz gitano.

El món de la revista Millennium gairebé no apareix. L’inevitable Mikael Blomkvist sí, i molt.
I la seva germana advocada Annika, i l’inspector Bublanski, i la Hacker Republic. I un munt de personatges molt ben caracteritzats, nous o vells coneguts.

Si arribeu de nou als llibres de la sèrie no us decebrà i no tingueu por: no necessiteu haver llegit els anteriors, tot i que us n’agafaran ganes.

I als viciosos què us haig de dir! Allò del Cruyff: sortiu i disfruteu.

Ja sé que seria més correcte escriure gaudiu o fruïu però és que no sona igual i em sembla que, “en un momento dado”, el gran creador de neologismes no m’ho perdonaria.

Títol: L’home que perseguia la seva ombra
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2286-4
PVP: 22,50€