Fa dos anys, molts de Nosaltres estàvem davant del televisor, mirant el telenotícies quan de cop va irrompre un terror que aquest estiu hem viscut a casa nostra. El terror més espantós, més irracional i més repulsiu entrava en una sala de concerts de París a disparar a tot el que s’estigués movent i gaudint d’un concert de rock.

I després es van fer esclatar.

La Cultura, el nostre món, va reaccionar globalment amb un “Je suis París” que potser després ens ha acabat resultant fins i tot una mica naïf. Però després tots vam poder aprendre del pare d’una criatura, del marit d’una víctima que ens donava una resposta que no ens esperàvem.

Antoine Leiris parlava directament als terroristes per dir que No aconseguireu el meu odi. I així ho explicàvem al Nosaltresllegim:

 · · ·

Fa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

· · ·

El llibre de Leiris ens ha de servir per recordar que, passi el que passi, no tenen dret a tenir el nostre odi perquè no se’l mereixen.

Sigui per Barcelona, París, Londres,… sigui on sigui. Passi el que passi.

Enguany, el festival Inèdit de Barcelona projectava un documental sobre el grup de rock que tocava aquella nit i de qui us parlava quan vaig ressenyar el llibre. Aquí teniu el tràiler.

I és el mateix esperit: no podreu amb nosaltres perquè el nostre amor no vencerà el vostre odi.

I d’un temps ençà, des d’aquest estiu passat amb l’horror de les Rambles, podem dir que des d’aquí, només tenim amor. I no podran amb nosaltres.

Tenim la Cultura de la nostra part.