Quan vaig comprar aquest llibre, la llibretera em va dir somrient: “tens bon gust”. Era un llibre prim, d’aquests que, si t’agraden, te’ls pots cruspir en un dia i així va ser.
Quan l’he acabat l’única cosa que m’ha vingut a la ment ha estat que “és normal que haja estat premiat”.
Cada llibre té unes virtuts: ben narrat, lèxic ric, personatges humans…, però aquest els té tots i, a més a més, la dificultat de fer-nos connectar entre les generacions. Si aquest llibre el llegeix una mare, podrà veure’s reflectida en les actituds, però també l’ajudarà a comprendre millor el seu fill.
El fil conductor és particular, dividit en tres.
En primer lloc trobem el dietari d’un fill que entra a una mena de tribu urbana, tots amb el cap rapat (sense cap sentit polític), vestits de blanc i buscant el contacte directe amb la natura. Un fill intel·ligent, per sota de la mitjana, amb unes reflexions pròpies d’un cervell molt evolucionat.
En segon lloc, una mare moderna i progressista que intenta entendre allò que fa el seu fill amb l’ajuda de llegir el seu diari. Per últim, uns fragments d’un assaig titulat “Brevíssima relació de les heretgies”, amb un vocabulari acadèmic i dens que et fa entendre algunes actituds del xic protagonista i, en general, de l’evolució o involució de la societat.
-¿Així que vot de silenci? -li va preguntar P. F va fer que sí amb un gest lleu.
-Em sembla fenomenal, nano -va afegir P-. Un vot de silenci és la millor manera de no dir collonades. Això del vot de silenci hauria de prosperar. Conec un munt de subnormals que ens farien un favor si prenguessin exemple i callessin una bona temporada.
Al llibre hi trobem un pare i un fill que tenen visions diferents del món, mentre que la mare intenta fer d’adhesiu familiar entre ambdós, entenen per una banda la maduresa paterna, i per l’altra, les ganes d’innovació juvenils. Per separat es complementen però la convivència resulta cada cop més abocada al trencament, fet que ens aporta diàlegs amb ironies i reflexions que, i això m’encanta, ens fan pensar.
Pegues? Cap ni una. Bo, sí: volia que el llibre no acabés, però aquesta és virtut de l’autor que, amb una narració àgil i un dietari suculent, ha fet que desitge un llibre de 500 pàgines.
Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Els romanents de Víctor García Tur. Gaudiu del Premi Just Manuel Casero!!
Títol: Els romanents
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero 2017
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-31-9
Preu: 16,50€
Doncs, em sap molt greu, però a mi no m’agradat gens, no he conseguit entrar en el llibre, se m’ha fet molt pesat (i això que es molt curt), tot i això, m’he esforçat per acabal.
No m’agrada gens que una mare, es dediqui a remanar l’habitació del fill fins que troba el seu dietari.
Al principi de tot, hi ha una frase que no em va agradar gens, i penso que es perque la que parla és la mare, però està escrit per un home, hi diu una cosa que cap mare diria mai, “vaig desitjar llençar el meu fill per la finestra”. Horrorós.
Doncs, em sap molt greu, però a mi no m’agradat gens, no he conseguit entrar en el llibre, se m’ha fet molt pesat (i això que es molt curt), tot i això, m’he esforçat per acabal.
Entre altres coses:
No m’agrada gens que una mare, es dediqui a remanar l’habitació del fill fins que troba el seu dietari.
Al principi de tot, hi ha una frase que no em va agradar gens, i penso que es perque la que parla és la mare, però està escrit per un home, hi diu una cosa que cap mare diria mai, “vaig desitjar llençar el meu fill per la finestra”. Horrorós.
A Nosaltres ens ha semblat que no era un llibre per
– deixar indiferent
– no incomodar el lector
En un símil cinematogràfic, seria com una pel·lícula d’aquelles del Haneke que et deixen amb un malestar a dins, potser?