Arxiu de la categoria: Negra

De misteris i viatges

3 respostes

Títol: L’home que es va esfumar
Autor: Maj Sjöwall i Per Wahlöö
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-664-1093-9
PVP: 16€

Ja feia anys que no llegia novel·la policíaca. No vaig deixar de fer-ho pels mateixos motius pels quals havia deixat de llegir best-sellers en general (és a dir, per la carrera de literatura i les recomanacions que s’hi fan; el gènere negre està curiosament ben vist a la facultat de lletres). Senzillament em vaig cansar de trobar-me sempre amb la mateixa estructura enganyosa i sempre el mateix estil. Ara és diferent: Stieg Larsson ha obert el camí i ens ha recordat que cada gènere, igual que cada racó de món, està ple de possibilitats infinites.

És per això que jo, mandrosa de mena, incapaç de donar segones oportunitats quan em cansa un tema, em sento tan agraïda de que els editors hagin descobert la mina d’or que és la novel·la nòrdica negra i hagin fet possible que torni a tenir les mans un llibre com L’home que es va esfumar.

Aquest és un llibre amb misteri que satisfarà sobradament als amants habituals del gènere, però també és un viatge. Un viatge a Suècia, és clar, i a Budapest, on ha desaparegut l’home que dóna títol a la novel·la de Sjöwall i Wahlöö i que veiem descrit amb una cura geogràfica i gastronòmica que ja voldrien moltes guies. També és, però, un viatge en el temps, als anys 60, de manera que la desaparició, la investigació i tot el que les envolta ens resulta agradablement anacrònica en un món ple de telèfons mòbils, targetes de crèdit i correu electrònic; un món sense telons d’acer i sense conferències telefòniques; així mateix ens sembla curiós i potser fins i tot irònic veure tractar uns traficants d’haixix com si fossin assassins o pedòfils mentre tots els personatges, sense excepció, regularment beuen fins que no s’aguanten drets, fumen fins a quedar-se desesperadament sense tabac (sense deixar de fer-ho en avions, comissaries i demés llocs públics, naturalment) i per res arriben a les mans o són addictes al sexe.

El món canvia però no gaire. Jo segueixo sent bàsicament la mateixa que fa quinze anys devorava totes les novel·les que podia; l’única diferència és que ara, mentre ho faig, em sento una mica culpable per no estar llegint l’horrorós llibre de fonètica i fonologia espanyoles per classe de lingüística. Si és que el que no han aconseguit ni la carrera de ciències ni la feina (dins i fora de casa) ho aconseguirà la carrera de lletres: fer-me avorrir la lectura!

Share

En Knutas ha tornat!

10 respostes

Títol: Ningú no ho ha sentit
Autor:  Mari Jungstedt
Editorial: Columna
Col·lecció:  Clàssica
Pàgines:  336
ISBN: 978-84-664-1110-3
PVP: 19€

Tal i com ho llegiu: El comissari Knutas ha tornat a casa meva.
Us porto el segon llibre protagonitzat per aquest entranyable personatge sortit directament de la ment de l’autora amb cognom impronunciable, la Mari Jungstedt.

Ningú no ho ha sentit segueix la línia del seu primer treball: una mica d’intriga per aquí, una mica de  misteri per allà i tot envoltat d’un ritme trepidant.
Els successos tornen a ocórrer a l’illa de Gotland, que aquest cop ha estat descrita amb el que sembla ser molta passió… Ara, però, és hivern i el clima convida a imaginar i a intentar descobrir més pistes.

Un assassinat i més tard una desaparició tornen a trasbalsar l’equip del detectiu Knutas, que veurà, a mida que passen els fets, com la seva professió cada dia li pot donar noves sorpreses.
Us confessaré quelcom: quan portava mig llibre llegit vaig pensar ‘ja està, t’he enxampat!’. Vaig estar segura que havia descobert l’assassí. Més tard, però, en veure el gir de la investigació, vaig canviar d’opinió; ara sí que havia descobert l’assassí de debò. Sorprenentment, no era així. Me’n vaig adonar a unes 30 pàgines del final de qui era! De cop, la història torna a girar inesperadament i et descobreix el veritable culpable deixant-te amb un pam de nas.

Això m’ha encantat… perquè tot just quan pensava que l’havia descobert, he sentit com una petita decepció al meu interior. Però després, l’autora m’ha sorprès introduint noves pistes, nous camins que seguir… fins que al final, m’ha fet deixar anar un esbufec en descobrir la veritat. Ha estat just com havia de ser.

No puc deixar de recomanar-vos la seva lectura. No us espanteu ja que l’autora en un acte molt intel·ligent, descriu breument els personatges i la relació que hi ha entre ells, de manera que si no t’has llegit Ningú no ho ha vist (vegeu Ningú no ho ha…) no t’has de preocupar.

Acabaré per fer-me una experta en resoldre crims i aviat podreu anomenar-me inspectora Turu. Ara ve, necessitaré gent que vulgui unir-se al meu equip. Que me’n dieu? Voleu començar per llegir-vos el llibre? Així el podrem discutir.

Share

Ningú no ho ha vist: però ho descobrirem!

2 respostes

Títol: Ningú no ho ha vist
Autor:  Mari Jungstedt
Editorial: Columna
Col·lecció:  Clàssica
Pàgines:  312
ISBN: 978-84-664-1056-4
PVP: 19€

Decididament, el meu fort és la novel·la negra. Faci el que faci, sempre acabo amb una com a acompanyant. I és que la intriga que et proporciona una història d’aquest tipus em sedueix.

No fa gaire va caure a les meves mans Ningú no ho ha sentit, segona novel·la de l’escriptora Mari Jungstedt. Quan vaig veure que es tractava d’una nissaga on el protagonista era el mateix, no ho vaig dubtar i vaig aconseguir el primer llibre, que és del qui us vull parlar.

Ningú no ho ha vist és la primera novel·la de l’escriptora sueca amb residència a Estocolm. Periodista de professió, descriu d’una manera magistral els assassinats que es produeixen a Gotland, petita illa que es veurà alterada de la nit al dia provocant la por dels seus habitants.

Quan una de les protagonistes apareix morta a cops de destral a la platja, el comissari detectiu Anders Knutas, no s’imagina l’immens treball d’investigació que haurà de dur a terme per descobrir el cas. El terrible assassinat i les circumstàncies que l’envolten, seguit de diversos esdeveniments, situaran la policia de Gotland davant d’un possible assassí en sèrie més llest del que es puguin pensar.

Centrada en quatre històries diferents, la tensió que emmagatzema el llibre es va acumulant al llarg de les pàgines fins que a gairebé a deu del final, es resol el conflicte. Fet que m’ha encantat perquè et permet fer suposicions i anar eliminant-les a mesura que llegeixes.
Indubtablement, no he pogut evitar fer comparacions amb les darreres novel·les negres que he llegit. El mateix país, la mateixa temàtica, la mateixa intriga en endinsar-te a la història. En aquest cas però, el fet de no saber fins al final qui és l’assassí, m’ha captivat totalment.

Pel fet de ser el seu primer treball, m’ha sorprès. La precisió de les descripcions, els nexes entre escenaris, personatges, històries, la lectura fàcil que t’ofereix… Crec que està escrit de forma formidable i aconsegueix el que molts pocs: mantenir-te atenta i en tensió fins al final.

I es que com ella mateixa afirma en aquest article publicat quan va sortir a la venda el llibre, “Es importante no desvelar demasiado, pero también que el asesino no caiga del cielo como una sorpresa”.

Companys i companyes, jo de vosaltres no l’apuntaria a ‘llibres pendents’ per aplaçar-ne la seva lectura… Jo l’he llegit en dos dies. Vosaltres què espereu per començar-la?

I d’aquí poc… la segona novel·la protagonitzada pel comissari Knutas!

Share

Recuperem Manuel de Pedrolo

7 respostes

Títol: Joc brut
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: La cua de palla
Pàgines: 224
PVP:  8,50€

Joc brut és una novel·la escrita per Manuel de Pedrolo i que va ser publicada per Edicions 62, dins la col·lecció La cua de palla, de la qual el mateix Pedrolo en va ser el fundador.

Una novel·la negra clàssica, que segueix els paràmetres típics de Dashiell Hammet o d’Horace McCoy, amb una femme fatale, un home sobrepassat pels esdeveniments, un assassinat, una promesa, una temptació.

Pedrolo té la capacitat de transmetre tot l’ambient que es vivia a Barcelona en l’època de la postguerra, especialment en el bàndol dels perdedors. La sordidesa, la misèria, l’orgull de la gent pobra, les hores de feina, els aprofitats, la grisor imperant, els tramvies i els autobusos, la pluja grisa en carrers grisos. Inserir una història policíaca clàssica en aquest ambient podria semblar complex, però ho fa excel·lentment.

La història comença amb unes cames i continua cintura amunt. Va avançant poc a poc, amb calma, fins que, de cop i volta, s’accelera, comencen les turbulències i acaba amb un clímax perfecte. En aquest cas, sí, el clímax és al final, no a l’assassinat.

D’altra banda, considero que Pedrolo hauria de ser considerat un autor central de la literatura catalana, digne de ser recordat, honorat i retornat al lloc que li toca.

Detall d’una acció rutinària o Trajecte final són fantàstics. Mecanoscrit del segon origen, curiós. A mi, no m’agrada el Mecanoscrit, però generacions de catalans i catalanes l’han llegida. Com a entrada a Pedrolo em sembla bé, però m’encantaria una reedició de les seves obres. De totes, de les més de 90 obres que va escriure.

Ja em direu què us sembla Joc brut!

Share

Els homes i no sé què de les dones… com era allò?

11 respostes

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-0924-7
Import: 22,50€

Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Stieg Larsson. Encara no era conegut a casa nostra i, francament, el títol de la novel·la em va semblar impossible de recordar. Tant va ser així que quan vaig parlar-ne amb una companya li vaig dir, si fa o no fa, el que he escrit com a títol d’aquest comentari. Quin desastre de memòria!! Ja us podeu imaginar que amb els dos llibres que van venir a continuació tampoc no vaig tenir millor sort! Potser per això només em vaig llegir el primer…

He d’admetre que la novel·la negra no és el meu fort. Les històries de lladres i serenos mai no m’han captivat especialment, però quan vaig acabar el primer Millennium vaig pensar que m’ho havia passat força bé. A casa van ser testimonis de dues nits d’addicció, d’aquelles que no pots deixar el llibre, però… què us he de dir que no hagueu llegit ja pertot? Els homes que no estimaven les dones ha esdevingut la novel·la de culte, bé, de fet, la Trilogia sencera ho és. Per això, més que contribuir a inflar el bé de Déu de crítiques que hi ha pel món – us en deixo algunes al peu- el que m’agradaria és llançar-vos una pregunta:

Si encara no heu llegit Larsson, per què no ho heu fet? Què és allò que us ha fet vorejar les piles de noies amb mirades inquietants i optar per altres títols? I, d’altra banda, si sou fervorosos fans del suec que al 2008 tenia nom de davanter del Barça (ara s’ha tombat la truita, evidentment!), què heu de dir als qui encara no l’han descobert? Ens hem de conformar amb les pel·lis, o hi ha més -molta més- substància en els llibres? Va ser merescudament el més venut el passat Sant Jordi?
Au, queda dit, convenceu-nos als descreguts o expliqueu-vos, nedadors contracorrent, aquest espai és vostre!

Per si encara no n’heu tingut prou, de Larsson, us deixo algun dels articles que més m’han agradat… no cal dir que esteu convidats a fer créixer la llista, també!

Historia secreta de Stieg Larsson a El País

El fenómeno Stieg Larsson, por qué engancha a La Vanguardia

Rere les pistes d’Stieg Larsson a El Periódico

L’hora del lector: Xavier Vinader i Kurdo Baksi paren de la trilogina “Millennium”

Aquesta és la versió dels de Polònia…

Share

Negra i criminal

2 respostes

Títol: Set casos de sang i fetge i una història d’amor
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 152
ISBN: 9788429763683
PVP: 18 €

Diumenge passat vaig entrar a un quiosc a comprar el diari i mentre feia cua em vaig estar mirant l’expositor de novel·les. L’oferta de llibres era la que era i la seva organització també: hi havia una pila de com a mínim una dotzena de maons ben gruixuts, tots amb títols curts, foscos i totalment intercanviables. Sembla que està de moda la foscor: els vampirs, els zombis i altres criatures de la nit acaparen la literatura i el cinema. I jo -a banda que personalment com a estudiant de Literatura Comparada m’agrada molt que ni els personatges de Jane Austen puguin estar segurs de no ser atacats per una legió de morts vivents- estic encantada de poder abandonar-me durant unes hores a una bona pujada d’adrenalina.

No m’agrada tant, però, la poca personalitat que tenen la majoria d’obres que ens estan arribant. La majoria es conforma amb agafar una insípida història d’amor o de misteri (que en qualsevol altre gènere ens mataria d’avorriment als pocs minuts), introduir-hi algun element sobrenatural o simplement morbós i servir-nos-en un tros ben sec, sense condimentar ni res. Sobretot en el cas del cinema.

Set casos de sang i fetge i una història d’amor és una refrescant excepció. Teresa Solana no inventa res però és precisament per això que resulta original: agafa un element d’un gènere negre i/o fantàstic i el presenta en un ambient quotidià, en situacions tan properes que espanta. La iaia vital i encantadora que viu en un àtic, l’estúpida i “enchufada” directora d’un museu d’art contemporani, els especuladors immobiliaris odiats per tothom… fins i tot els contes situats en llocs i temps tan llunyans com la prehistòria o l’altra punta de l’univers estan plens de familiaritat.

Per què llegim relats de terror? Perquè l’home és un llop, com deia la Marta (vegeu L’home és un llop per a l’home?) fa uns dies, i necessita sang i acció, naturalment a costa dels altres. Però sobretot necessita que el sorprenguin una mica de tant en tant. I riure. També la història d’amor final (exempta intencionadament de les referències humorístiques directes que tenen els anteriors relats, encara que no del to crític) fa riure quan l’expliques a causa de la forma que tenen els personatges de prendre’s literalment algunes veritats sobre l’amor i la bellesa. Perquè no hi ha res que faci més gràcia que el propi llenguatge.

Fa temps vaig sentir la història d’un home que passejava per un barri principalment tranquil de Nova York amb una samarreta on només hi deia “Negra y criminal” fins que un home afroamericà que casualment sabia espanyol va convidar-lo no gaire amigablement a treure-se-la. “Negra y criminal” és el nom d’una filial de llibreries especialitzades en novel·la de por (també anomenada “criminal” o “negra”). El llenguatge s’ha de prendre amb humor sempre que es pugui. En la llibreria en qüestió, per cert, s’hi poden comprar els llibres de Teresa Solana.

Share

Sang, fetge i una història apassionant!

4 respostes

Títol: Aurora Boreal
Autora: Åsa Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-664-1114-1
PVP: 18,50€

Diuen que és la nova reina de la novel·la negra, que va mantenir a Stieg Larsson despert  durant tota una nit o que és una de les millors escriptores del gènere. El cas és que Åsa Larsson no ha deixat indiferent el món literari.

Quan Aurora Boreal va caure a les meves mans, vaig pensar que la recent estrenada fama tenia molt a veure amb el cognom de l’escriptora. Compartir-lo amb el de l’escriptor revelació del moment t’obre, si més no, alguna porta. Ara però, crec que la fama l’ha aconseguida per mèrits propis.

L’escenari que ha escollit l’escriptora per la seva primera novel·la és la ciutat de Kiruna (ciutat on va créixer), situada al nord de Suècia. Jo no hi he estat mai, però me la imagino tal com la descriu ella: freda i fosca. I la protagonista, Rebecka Martinsson, sembla la persona perfecta per habitar aquest paratge: seriosa, aparentment inalterable i amb un temperament digne d’admiració. Åsa Larsson no només comparteix ciutat amb ella, sinó també professió: totes dues són advocades.

He de confessar i confesso que Aurora Boreal em va captivar des de les primeres pàgines. Després d’ajornar la lectura per diverses raons, me l’he acabada en 4 dies. Un cop es comença a desenvolupar l’acció, no pots parar de passar pàgines per intentar esbrinar què s’amaga darrera la següent. Les descripcions, el llenguatge senzill, la trama i els entranyables personatges semblen formar part dels ingredients perfectes per l’èxit obtingut.

La història transcorre en només set dies. Els set dies posteriors al macabre assassinat del predicador més famós de la ciutat. Un escenari esborronador només apte per als estómacs més preparats.

Així doncs, que me’n dieu? Esteu preparats per acompanyar la Rebecka en la seva aventura?

I per saber-ne més… un reportatge a Qué leer

Share