Fa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

Apa. Ara al racó de pensar.

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€