Arxiu de l'autor: Marta Gil

Rut sense Hac, de Muriel Villanueva

1 resposta

La Rut és una jove marcada de ben petita pel càncer. Als cinc anys, va haver de passar pel quiròfan i li van haver d’extirpar un ronyó, deixant el seu cos amb una evident marca visible, la seva cintura s’estreny sensiblement, i els mesos de quimioteràpia i tractament per vèncer la malaltia també han deixat marca en la seva manera de ser i fer amb la gent que l’envolta. Els seus pares viuen amb preocupació una possible recaiguda, i els seus germans han vist com la malaltia de la Rut ha estat l’epicentre de la família, deixant-los a ells també al marge.

Fora de l’àmbit familiar, la Rut ha amagat la malaltia tant com li ha estat possible. A l’escola, va aconseguir que els seus companys no sabessin res del seu estat físic i ara que canvia a l’institut no pensa deixar que el càncer sigui present a la seva vida acadèmica. Fins que coneix la Violeta, la Sara i la Zoe. L’amistat que s’inicia entre aquest grup de quatre noies serà determinant perquè la Rut comenci a veure la seva vida d’una altra manera. Això i conèixer el Rubén, un noi pel que se sent atreta que resulta ser el germà de la Sara i que també amaga un secret vital.

Vaig començar a llegir Rut sense Hac sense estar massa convençuda que fos una història que m’hagués d’agradar massa, hi vaig entrar amb certs prejudicis, però a les poques pàgines em vaig adonar que m’havia equivocat. I és que aquesta novel·la ve amb la carta de novel·la juvenil amb un rerefons on una malaltia terrible com el càncer marca la protagonista i els que l’envolten, però està molt lluny de certes històries tràgiques amb joves.

Muriel Villanueva ha aconseguit allunyar-se de les novel·les romàntiques juvenils en les que els protagonistes pateixen com mai un amor impossible i determinat fatalment. Ha creat una història amb un rerefons que pesa en els personatges però ha aconseguit envoltar-la de positivisme, d’esperança i de llum, malgrat la malaltia.

És emotiu llegir l’epíleg que la mateixa escriptora inclou al final del llibre on explica que la història de la Rut està basada en el cas real d’una amistat i on explica també que els drets d’autor i la meitat del premi Carlemany es destinaran a la fundació Sant Joan de Déu, per a contribuir a la creació i desenvolupament d’una unitat de cura del càncer infantil.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre del VII Premi Carlemany de la Muriel Villanueva.

Títol: Rut Sense Hac
Autor: Muriel Villanueva
VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2383-0
Preu: 14,90€

Share

Un amor, d’Alejandro Palomas

Deixa un comentari

Abans de començar, us he de dir que no puc ser imparcial amb aquest llibre. Vaig descobrir les novel·les d’Alejandro Palomas farà uns dos o tres anys i des de la primera fins l’última que ha caigut a les meves mans les he llegit amb la confiança que sabia que m’ho passaria molt bé fent-ho.

L’univers de l’Amàlia, l’absoluta protagonista d’aquesta família, el vaig descobrir amb Un gos -vaig començar pel segon títol de la sèrie- i el vaig anar fent més gran amb Una mare. I, tot i que tots dos em van agradar molt, el meu preferit és Un gos, segurament pel moment vital en què el vaig llegir però també perquè a mi que m’agraden els animals (jo sóc de gats), em va deixar molt sorpresa sentir-me tant reflectida en les paraules d’en Fer, l’amic humà d’en Rulfo. Aquella forma de descriure l’estimació per l’amic animal era màgica i t’arrossegava en un huracà d’emocions al llarg de tota la novel·la.

Així que, coneixent aquest amor incondicional per l’Amàlia, en Fer, la Sílvia i l’Emma, però també pel Rulfo i la Shirley, segur que podeu imaginar molt bé quina va ser la meva alegria quan es va anunciar que Un amor, aquesta tercera part, era la guanyadora del premi Nadal 2018.

Però anem per feina. He de parlar-vos d’Un amor.

Com us deia, ens retrobem amb l’entranyable Amàlia, una dona en la setantena, mare d’en Fer, la Sílvia i l’Emma. L’Amàlia és una dona menudeta, fràgil a primer cop d’ull i que ressalta per les seves característiques físiques primer -és albina- i per la seva forma tan especial de veure i viure la vida. De l’Amàlia també sabem que és divorciada i que faria qualsevol cosa per veure que els seus fills són feliços. En aquesta ocasió, la narració transcorre al voltant del dia en què l’Emma, la germana mitjana, ha de casar-se, dia que també coincideix amb l’aniversari de l’Amàlia. Però no tot serà tan fàcil, una dramàtica notícia arribarà per enfosquir la celebració.

I aquí és on Alejandro Palomas desenvolupa la seva màgia perquè aconsegueix un cop més convertir un fet habitual i normal en quelcom que arrossega el lector cap a un huracà d’emocions fent-lo passar per la nostàlgia, el riure, la tendresa, el drama… en una proporció tan equilibrada al llarg de la novel·la que deixa en el lector un molt bon gust de boca quan s’acaba.

No us ho penseu més. Si no ho heu fet ja, aposteu per aquesta novel·la, val molt i molt la pena.

I un cop més, Alejandro, milions de gràcies!

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Un amor de l’Alejandro Palomas.

Títol: Un amor
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Nadal 2018
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2352-6
Preu: 20,50€

Share

Els anys de la serp, de Joan Rendé

Deixa un comentari

Quan el Nosaltresllegim em va proposar la lectura d’Els anys de la serp vaig pensar que seria una història de les que a mi m’agraden, senzilla però amb personalitat, de les que van entrant mica en mica, amb paciència, sense presses i que van deixant un pòsit que convida a reflexionar. El que va passar és que a mida que anava avançant vaig tenir un moment de pànic, la sensació que m’havia equivocat de llibre -aquell moment que et diu que la història es desenvolupa a base de tòpics i que o fa un canvi en el plantejament o acabaràs abandonant la lectura. Al final, la primera impressió és la que va quedar i estic molt contenta d’haver tingut la oportunitat de llegir aquesta novel·la.

Amb un resum de la novel·la podreu entendre el perquè d’aquest ball d’impressions. Els anys de la serp explica la història d’una nena, la Consuelo, que juntament amb la seva família van a viure al Pirineu durant els anys posteriors a la victòria de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil espanyola. Tots ells són originaris de Cazorla i els primers capítols de la novel·la plantegen les dificultats de la família per sobreviure al sud del país i, un cop fet el pas d’emigrar, arribar a una terra amb costums i forma de parlar diferent. Veieu per on vaig? A poques pàgines d’haver començat la lectura i veient per on anava -els protagonistes són emigrants andalusos que venien a treballar a Catalunya, la dificultat de l’idioma, la voluntat de la integració…-, el meu cap va començar a pensar que estava davant d’una publicació que pretenia aprofitar el moment polític actual i prou.

I sí, però no.

Sí perquè les característiques de la família de la protagonista de la novel·la són les que són i perquè es respira cert oportunisme en parlar del tema de la integració dels emigrants espanyols ara que es discuteix dia sí dia també sobre el sistema educatiu a Catalunya, la vehicularitat de la llengua catalana i la immersió lingüística. I no, perquè al final, aquest només és un argument secundari de la novel·la de Joan Rendé. El tema principal, i que Rendé desenvolupa molt i molt bé al llarg de tota la novel·la, és la història de la Consuelo al llarg de tota la seva vida -amb les alegries, les penes, els dubtes, el dolor. Perquè veiem a la Consuelo créixer i passar de ser una nena a convertir-se en una jove i dona madura, una història amb un context històric que no ens agafa molt lluny, perquè molts dels nostres pares i avis l’han viscut i d’històries com la de la Consol -al tanto amb el canvi de nom- Catalunya n’està ben plena.

Joan Rendé és periodista i escriptor i ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. A banda, les seves novel·les i llibres de contes han estat molt ben valorats per la crítica i ha estat director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès.

Comenceu a llegir Els anys de la serp de Joan Rendé seguint aquest enllaç.

Títol: Els anys de la serp
Autor: Joan Rendé
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-685-5
Preu: 18€

Share

Ciutat de llops, d’Andreu Carranza

Deixa un comentari

Benvolguts Nosaltres,

Ara ja feia temps que no us parlava de cap llibre i avui recupero el contacte amb Ciutat de Llops, d’Andreu Carranza.

Anem directament a l’argument i després us explico altres cosetes.

A Ciutat de Llops ens trobem amb el protagonista principal, l’oncle Passarius, un llaguter que travessa l’Ebre acompanyat de l’Eban, l’Abiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Tots ells, envoltats per la boira es veuran embolcallats també per les històries del riu i buscaran respostes mentre fan la travessia en la barca. En una entrevista, Carranza deia “és un viatge des del Delta fins a la Ribera en llagut. Els tripulants van pujant i es troben tot de situacions que han de resoldre”.

En paraules del propi autor, la novel·la és el tancament de tota una època dins la seva trajectòria literària que va començar ara ja fa vint-i-cinc anys. En les seves obres han anat apareixent constantment certs temes que l’obsessionaven quan escrivia els seus llibres: la recerca d’un pare que havia desaparegut, un nou món, una forma de fer i de pensar diferent dels joves respecte les generacions anteriors.  I és que a Ciutat de Llops hi ha certa remor autobiogràfica.

Ciutat de Llops va ser escrita fa tretze anys i suposa un punt i a part en la carrera literària de Carranza. Ell mateix explica que amb aquesta obra es tanca un cicle i es restitueix la pau en tant que finalment pot donar per concloses les obsessions i els fantasmes del seu passat.

L’ambientació mitològica que Carranza imprimeix a Ciutat de Llops es veu molt clarament en la presència de llegendes -reals o inventades- sobre éssers mitològics com el silur, un peix de gran mida present a l’Ebre, al qual li ha donat un sentit metafòric. I és clar, el llop, un altre animal fortament vinculat a les terres ebrenques i que també té una presència important en la novel·la.

El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat. En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua.

Si seguiu aquest enllaç, podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest llibre d’Andreu Carranza.

Títol: Ciutat de Llops
Autor: Andreu Carranza
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2290-1
PVP: 19,50€

Share

La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia

Deixa un comentari

Fa uns dies vaig veure a les notícies que al Pallars Jussà, a Figuerola d’Orcau en concret, havien trobat una fossa comuna amb les restes de 17 soldats morts durant la Guerra Civil. Aquells dies estava acabant de llegir La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia i no vaig poder evitar relacionar els dos fets.

I és que aquesta novel·la publicada per Proa ens parla de fets que, amb tota seguretat, qualsevol a qui li va tocar viure aquells anys terribles podria haver viscut. Tots hem sentit a parlar de pràctiques imperdonables que es van donar a un costat i a un altre, fets com els “judicis aquí i ara”, els afusellaments indiscriminats, els enterraments a peu de cuneta o les entregues de nens orfes a famílies benestants afiliades al règim. Tots ells exemples de la crueltat d’una guerra inútil.

La sorra vermella és la història de dos amics, anarquistes i exiliats, en Pedro i en Quilis, que es veuen amb la necessitat de tornar a Barcelona per recuperar la filla d’en Pedro, una nena de poc més de dos anys que ha viscut a la presó per ser filla d’una mare activista republicana i que ha vist com després de la seva execució ha estat entregada a una família burgesa amb influències entre els comandaments del règim franquista.

En Pedro i en Quilis hauran de tornar a Barcelona en un viatge clandestí al llarg del qual descobrirem la seva història i els seus secrets, des del moment en què es coneixen i passant per diferents episodis bèl·lics que han quedat per a la història.

La narració va passant de la primera a la tercera persona en funció dels diferents personatges que envolten la perillosa i dramàtica aventura dels nostres protagonistes. Són aquests personatges els que donen riquesa a la trama amb la visió dels voluntaris de les brigades internacionals -en el personatge de la Margaret, una infermera britànica- o la de la tia Berta, en representació dels més indefensos, els ciutadans de Barcelona. I són de Barcelona però podrien ser els de qualsevol altra ciutat o poble.

La perícia de J. N. Santaeulàlia com a escriptor es mostra amb força amb aquest joc de visions que ens permet viure amb molta més intensitat els esdeveniments que es van produint al llarg de la novel·la. I de fons, la guerra més terrible i les execucions al Camp de la Bota, una platja que va ser escenari d’actes horribles.

Històries d’amor, una aventura perillosa, un munt de personatges i una Barcelona grisa, només tacada del vermell de la sang. Nosaltres, la novel·la històrica hauria de ser sempre així.

Aquí teniu els primers capítols de La sorra vermella de J.N. Santaeulàlia en pdf. Esperem que gaudiu de la lectura!

Títol: La sorra vermella
Autor: J.N. Santaeulàlia
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-675-6
Preu: 20,50€

Share

Wolfgang (extraordinari), de Laia Aguilar

3 respostes

Per aquelles casualitats de la vida, en uns dies en què hi ha hagut força controvèrsia per la campanya que l’Ajuntament de Barcelona va voler engegar pel foment de la lectura, m’he trobat llegint Wolfgang, de Laia Aguilar, que el desembre va rebre el VI Premi Carlemany pel foment de la lectura.

Utilitat de la campanya a banda -no ens esplaiarem ara en aquest tema-, la novel·la que ha escrit Laia Aguilar se centra en un nen d’onze anys que viu traumàticament (com no podia ser d’altra manera) la mort de la seva mare i el posterior període de dol que, a més, es veu intensificat per la descoberta de tenir un pare a qui no havia vist mai fins que la mare, en la seva última voluntat deixa escrit que en Wolfgang sigui criat i educat a partir d’aquest moment pel seu desconegut progenitor, un home a qui en Wolfgang anomenarà senyor Carles.

Al llarg de la novel·la anem coneixent en Wolfgang i el seu entorn més immediat. El nostre protagonista resulta ser un nen d’altes capacitats, amb un coeficient intel·lectual de 152 que ha estat criat per la seva mare en un entorn que mica en mica anem descobrint, i que ens va mostrant un Wolfgang esquerp i irascible amb els “sota cent” -com ell els anomena-, aquelles persones que no tenen un nivell intel·lectual similar al seu. I és que en Wolfgang als onze anys és capaç de parlar cinc idiomes i té una gran facilitat per la música, especialment el piano, disciplina que es converteix en la seva taula de salvació davant la situació dramàtica que li toca viure.

La Laia Aguilar ha sabut crear un personatge fort, marcat per les circumstàncies, que crida al cel per rebre ajuda però que és incapaç de ser empàtic amb els que l’envolten, en especial amb un pare que d’un dia per l’altre es troba amb el deure de cuidar un fill de qui va fugir anys enrere. La narració és àgil i ràpida, de les que enganxen i, tot i que el nostre protagonista es fa pregar fins a ser estimat -hi ha més d’un “moment supernanny”- cal esperar al final per veure que no tot és el que sembla i que quan aixequem la catifa apareixen fets que ens expliquen el perquè de tot plegat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir del VI Premi Carlemany de la Laia Aguilar.

Títol: Wolfgang (extraordinari)
Autor: Laia Aguilar Sariol
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Premi Carlemany per al Foment a la Lectura
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2265-9
Preu: 14,90€

Share

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Deixa un comentari

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Share

La fada negra, de Xavier Theros

Deixa un comentari

Estrenar-se en el món de la Literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla, que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot! En qualsevol cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys on nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre de 1843, quan es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma amb la qual Theros situa la història en temps i localització.

No sóc una experta en el tema però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que tingui una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona com la dels fets que es narren és forta i consistent; i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo amb alegria que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Jo ja l’espero amb candeletes!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 del Xavier Theros.

Títol: La fada negra
Autor: Xavier Theros
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2017
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9710-266-7
Preu: 20,50€

Share

Els vells amics, de Sílvia Soler

Deixa un comentari

Finals dels anys 80, cinc estudiants de Belles Arts que s’acaben de conèixer i un viatge a París per descobrir la màgia de les obres de Gauguin.

Aquest és el punt de partida de la nova novel·la de Sílvia Soler, amb la qual se submergeix de nou en les relacions personals, però aquest cop sortint de l’àmbit familiar per entrar de ple en la forma i fons dels grups d’amics, i en concret, aquells que passen els anys i aguanten ben ferms els embats que la vida depara.

A Els vells amics ens trobem amb l’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia, cinc joves que acaben d’entrar a la facultat de Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Serà un viatge curt. En total, quatre dies durant els quals els somnis de convertir-se en grans artistes els uniran per sempre més.

La narració ens anirà descobrint com són cadascun d’aquests joves. Els seus desitjos, els secrets més profunds, i els seus caràcters aniran desfilant al llarg d’uns capítols que es constitueixen com petits microcosmos dins el conjunt del grup. I és que la Sílvia Soler ha aconseguit fer un retrat bastant precís del funcionament dels grups d’amics perquè, ¿oi que no compartim el mateix ni ens comportem igual amb una persona o una altra encara que formin part de la mateixa colla?

Sílvia Soler recupera l’estil de Un estiu que comença i Un any i mig, les seves anteriors novel·les, i se la veu còmoda fent històries d’aquesta mena. Tal i com ella mateixa diu,

M’agrada la psicologia i les relacions personals i per tant és el terreny on em moc amb més facilitat i no sento la necessitat de moure’m d’aquesta línia.
– L’illa dels llibres, 15 desembre 2016

M’ha agradat molt aquesta història. És una història bonica, senzilla, propera, sense excessos. Els vells amics m’ha portat a pensar en la meva pròpia colla d’amics, aquells que fa mil anys que estan al meu costat i que, passi el que passi, sigui bo o sigui dolent, continuaran ben a prop per donar-me suport.

Gràcies, Sílvia!

 

P.D. Nosaltres, tots sabeu que hi ha llibres d’estiu per llegir a la platja o a una gandula al costat de la piscina, oi? Jo crec que aquest és llibre de Primavera, per llegir sense presses… i s’acosta Sant Jordi! Us el deixareu perdre?

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Els vells amics
Autor: Sílvia Soler i Guasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2198-0
Preu: 20,50€

Share

De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner

Deixa un comentari

¿No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots: ens agrada fer alguna activitat i a mesura que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més, i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer.

Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica, a mesura que anava aconseguint fites -petites, eh?-, m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu i el seu Mai no és tard, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencem a córrer, tard o d’hora, ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons; simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats!

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Empar Moliner per començar a escalfar la lectura!

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Això té molt bona pinta, oi? Correu a buscar-lo a la vostra llibreria!

Títol: De què fuges, qui et persegueix?
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2221-5
Preu: 17,50€

Share