Títol: Set casos de sang i fetge i una història d’amor
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 152
ISBN: 9788429763683
PVP: 18 €

Diumenge passat vaig entrar a un quiosc a comprar el diari i mentre feia cua em vaig estar mirant l’expositor de novel·les. L’oferta de llibres era la que era i la seva organització també: hi havia una pila de com a mínim una dotzena de maons ben gruixuts, tots amb títols curts, foscos i totalment intercanviables. Sembla que està de moda la foscor: els vampirs, els zombis i altres criatures de la nit acaparen la literatura i el cinema. I jo -a banda que personalment com a estudiant de Literatura Comparada m’agrada molt que ni els personatges de Jane Austen puguin estar segurs de no ser atacats per una legió de morts vivents- estic encantada de poder abandonar-me durant unes hores a una bona pujada d’adrenalina.

No m’agrada tant, però, la poca personalitat que tenen la majoria d’obres que ens estan arribant. La majoria es conforma amb agafar una insípida història d’amor o de misteri (que en qualsevol altre gènere ens mataria d’avorriment als pocs minuts), introduir-hi algun element sobrenatural o simplement morbós i servir-nos-en un tros ben sec, sense condimentar ni res. Sobretot en el cas del cinema.

Set casos de sang i fetge i una història d’amor és una refrescant excepció. Teresa Solana no inventa res però és precisament per això que resulta original: agafa un element d’un gènere negre i/o fantàstic i el presenta en un ambient quotidià, en situacions tan properes que espanta. La iaia vital i encantadora que viu en un àtic, l’estúpida i “enchufada” directora d’un museu d’art contemporani, els especuladors immobiliaris odiats per tothom… fins i tot els contes situats en llocs i temps tan llunyans com la prehistòria o l’altra punta de l’univers estan plens de familiaritat.

Per què llegim relats de terror? Perquè l’home és un llop, com deia la Marta (vegeu L’home és un llop per a l’home?) fa uns dies, i necessita sang i acció, naturalment a costa dels altres. Però sobretot necessita que el sorprenguin una mica de tant en tant. I riure. També la història d’amor final (exempta intencionadament de les referències humorístiques directes que tenen els anteriors relats, encara que no del to crític) fa riure quan l’expliques a causa de la forma que tenen els personatges de prendre’s literalment algunes veritats sobre l’amor i la bellesa. Perquè no hi ha res que faci més gràcia que el propi llenguatge.

Fa temps vaig sentir la història d’un home que passejava per un barri principalment tranquil de Nova York amb una samarreta on només hi deia “Negra y criminal” fins que un home afroamericà que casualment sabia espanyol va convidar-lo no gaire amigablement a treure-se-la. “Negra y criminal” és el nom d’una filial de llibreries especialitzades en novel·la de por (també anomenada “criminal” o “negra”). El llenguatge s’ha de prendre amb humor sempre que es pugui. En la llibreria en qüestió, per cert, s’hi poden comprar els llibres de Teresa Solana.