Arxiu d'etiquetes: Andreu Gomila

Continents, d’Andreu Gomila

continents-andreu-gomilaAvui estem d’estrena de lectora! La Carla Pons s’ha posat en contacte amb Nosaltres perquè ha trobat un llibre que -citem- li ha sacsejat l’esperit i ens el vol explicar. Ep! Això va més enllà d’un simple llegir!! A veure què ens explica la Carla d’aquest Continents de l’Andreu Gomila Llobera:

Vull parlar d’un llibre que, per dir-ho d’alguna manera, m’ha sacsejat l’esperit. És una novel·la breu, frenètica, fosca i d’una rara intensitat. A la solapa diu que l’autor és poeta: potser per això cada pàgina té tanta substància i hi ha tantes frases que subratllaries.

He subratllat, per exemple: “El rellotge no diu les hores, sóc jo qui assenyala les hores”. O bé: “Només els homes maten altres homes per motius altruistes”. O aquesta altra: “Em creus capaç de degollar una dona? Això ho fan els editors, no pas els poetes”.

L’acció transcorre en set poblacions concretes de diversos continents: Barcelona, Londres, París, Buenos Aires, Zuric, Ciutat de Mèxic i Felanitx. Els protagonistes són igualment set, però es belluguen d’un lloc a l’altre i alguns coincideixen en més d’una ciutat. Són periodistes, poetes, especuladors, gent poc clara, entre els 32 i els 52, tots desubicats, inquiets, errants.

Hi trobareu morts, persecucions, enigmes, drogues i prostitució, però Continents no és cap novel·la negra. Per entendre’ns: quan descobreixes el criminal, el misteri continua. Més aviat diria que és una història de recerca, d’aprenentatge, de personatges ambigus que busquen el seu lloc, entre el cel i l’infern, entre l’acte creatiu i la violència. El millor i el pitjor de l’actitud adolescent.

La contracoberta relaciona aquesta novel·la amb les de Roberto Bolaño i les de Patrick Modiano. Jo no els he llegit. A mi m’ha recordat Les tribulacions del jove Torless, de Robert Musil, que vaig llegir fa uns quants mesos.

Hi apareixen poetes com Charles Baudelaire i Blai Bonet, juntament amb músics com Kurt Cobain o David Bowie, en un teló de fons de poesia i música. Certa poesia i certa música. I cadascun dels breus capítols està titulat amb una cançó que retrobareu al final en una playlist i que us recomano d’escoltar.

La Carla ens ha recomanat que posem el vídeo d’una cançó que és una peça clau de la banda sonora del llibre, així que… li farem cas!!

T’esperem més sovint al Nosaltres, Carla!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el llibre de l’Andreu Gomila.

Títol: Continents
Autor: Andreu Gomila Llobera
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-16367-69-6
Preu: 16,50€

Share

Putos himnes generacionals, de Marta Salicrú i Andreu Gomila

putoshimnesgeneracionalsHi ha moments, indicadors, detalls que t’expliquen que et fas gran. La targeta groga de “la Caixa” enlloc del Carnet Jove, que et diguin senyor pel carrer, que un noi que no creus tan jove només conegui el Polònia i no hagi sentit mai el Minoria Absoluta. Però ara ja ho tinc tot. Ara ja tinc autors de la meva edat i ja tinc un relat de la meva banda sonora. No sé si agrair-ho molt o sentir-me’n més… M’estic fent gran? Com deia aquell, és màgic… és meravellós.

I el relat? Doncs del relat se n’encarreguen la Marta Salicrú i l’Andreu Gomila que s’han adonat a temps que ja tenim música “nostra” amb prou entitat com per no haver de recórrer a Raimons, Llachs, Ovidis per reivindicar-nos musicalment. El que proposen i expliquen Salicrú i Gomila és qui han estat els responsables de teixir i fer nostres aquestes cançons que ells anomenen Putos himnes generacionals.

No hi surten tots però tots els que hi surten, ho són. No tant els himnes però sí els representants de què ha significat per tota una generació -la meva, la nascuda a finals dels 70 i inicis dels 80 que va veure la Barcelona olímpica, que va veure caure murs de Berlín, que va veure caure Freddy Mercury i Kurt Cobain, i que va veure ascendir els festivals indies- la música i la feina de gent com Antònia Font, BCore, Manel, El Petit de Cal Eril, Bankrobber, Standstill, Mishima o Joan Colomo.

Cadascun dels que hi apareix representa una faceta de la -per fi!- edat adulta del pop-rock fet al nostre país. Independentment de l’idioma o l’estil. Música popular, música pop, amb un punt en comú: la política reivindicativa del “fet aquí” ja no és el focus d’atenció perquè cal centrar-se en una cosa més important: que les cançons siguin bona música. I això no és poca cosa, oi?

Tots els que apareixen al llibre els havia escoltat. Jo sempre he estat més de sentir gent que crida i per això m’ho he passat especialment bé llegint què expliquen de Standstill, BCore i Joan Colomo. Però la gràcia i el mèrit de la Salicrú i en Gomila ha estat la d’apropar-me uns Hidrogenesse, per exemple, com no ho havia fet mai ningú. Ni un Rockdelux, ni un Mondosonoro, ni un Enderrock, ni un Gent Normal.

A través de les entrevistes als protagonistes, els autors fan una bona mescla entre el relat personal -“vaig perdre el nord ballant aquella nit”- i el relat col·lectiu -“la gent esgotava les entrades de cada concert que van fer”- per tal de recollir l’ebullició d’aquesta escena musical barcelonina. Entrevistes i textos que són assaig objectiu amb una dosis justa d’emotivitat del nostre temps i la nostra música. Això que en diem “escena”.

I aquesta escena, la nostra escena, la nostra música necessitava un llibre. Se’l mereixia. I ara ja el té.

Un apunt final: perquè imagineu aquesta escena del tot, hi va haver un dia en què vaig anar a la presentació de ‘Greta’, el nou disc d’Inspira, en format vermut. A la nit vaig assistir a l’últim concert de la història de Standstill i el matí següent vaig veure una actuació al Continental de Dofí Malalt i El pèsol feréstec. Tots els directes, amb els Putos himnes generacionals a la bossa que m’acompanya. Ah, si! I aquest escrit el faig amb el nou disc d’Egon Soda sonant de fons, dos dies després d’haver vist el documental dels 25 anys de BCore al festival de documentals Inèdit.

La nostra música, els nostres himnes generacionals, es mereixien un llibre. I ara ja el tenen. És màgic… És meravellós!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Putos himnes generacionals. Relat sobre l’escena musical barcelonina
Autor: Andreu Gomila Llobera | Marta Salicrú
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-16367-16-0
PVP: 16€

Share

Carrer dels dies, d’Andreu Gomila

@Ed_Proa @Grup62

L’Andreu Gomila, com a director de Time Out, suposo que té com a objectiu fer-nos sortir al carrer a gaudir de la cultura, dels restaurants… de la nit i del dia. Com a poeta, tanmateix, en aquests carrers que omplen el poemari Carrer dels dies, no hi posa només elements atractius que ens facin delir per baixar-hi. Més aviat al contrari. M’ha semblat aquest un llibre una mica malenconiós, que aprofita sovint la imatge dels carrers i les places per fer una repassada a la vida. Això sí, no ens imaginem una melancolia tipus Chopin… ni tampoc a l’estil ja més modern d’en Van Morrison. El llenguatge d’en Gomila és molt més nou que tot això.  Ens porta de la infantesa al moment actual, amb notables meandres que li fan posar el vers al servei de la història de la humanitat. Tot amb un ritme a base de frases llargues o bé telegràfic, però sempre ple d’imatges que ens són quotidianes i sobre les quals potser no hi havíem sabut veure mai cap element poètic.

Mireu, per exemple, aquesta descripció de la visió de Rue du Seine des del llit; m’ha agradat molt:

(…) Sóc aquí, ben a prop, t’agaf la mà
mentre enregistres sons, mirades, plors,
la pluja que no cau també t’espera.
No obris els ulls encara; tenim temps
de fer un altre volt fins sullà.
Ningú no s’ha fixat en el teu reu…
Retornem al carrer sense dir res,
alcem la vista al cel, mirem la pau.

Per tancar el poemari, hi vessa un llarg poema que m’ha semblat dels més bonics de l’obra. Es titula “Carrer dels dies” i li dedica a una filla, Maria, abans encara de conèixer-la. Crec que si heu viscut la condició de pare (o mare) us resultarà inoblidable. I l’acaba així:

Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré,
el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap.
La vida és això, pèrdua, extinció, finitud.

Aquí teniu l’Andreu Gomila recitant dos poemes de Carrer dels dies.



Títol: Carrer dels dies
Autor: Andreu Gomila
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-328-1
Preu: 16€

Share