Títol: La casa de los amores imposibles
Autor: Cristina Lopez Barrio
Pàgines: 477
Editorial: Plaza & Janes

La Casa de los Amores Imposibles tracta  d´una nissaga de dones maleïdes ja de ben petites per gaudir de l’amor. Les dones Laguna, que aquest  és el seu cognom, una rere l’altra només porten al món nenes que perpetúen aquesta cruel herència.
Home, la idea en sí no és dolenta, pero la Cristina Lopez li dóna, en la meva opinió, un tractament  pobre. Sembla  que hagi agafat com a model la manera d’escriure dels primers anys de la Isabel Allende. Allò  que anys enrere  es deia “realismo mágico” i ara no sé com es diu ni si s’estila. El que passa és que aquesta noia no és la senyora Allende i ho vol fer tot tant màgic, tan eteri, tan de pel·lícula, que li acaba sortint una samfaina de camins de flors que s’obren a cada pas, de rierols que es converteixen en mars i de apuestos varones morenos a lomos de un caballo árabe… Pel meu gust, massa flor i massa tragèdia, però nosaltres què en penseu?