M’acabo de llegir Fácil de matar, de la Maruja Torres, i m’ho he passat pipa! L’autora s’estrena amb aquest títol en la novel·la negra i té la mateixa frescor que quan escriu en qualsevol altre gènere… Val a dir que sóc dels qui pensa que quan una persona en sap, d’escriure, el gènere no és la qüestió més determinant. Em passa igual amb en Mendoza, que sempre m’agrada, o en Monzó, o en Ferran Torrent… i tants d’altres! Però estava parlant de la Maruja Torres; que no se me’n vagi el llibre al cel!
Des del meu punt de vista, allò del “qui l’ha mort i per què?”, que acostuma a ser el moll de l’os de totes les novel·les d’investigadors, no té aquí tantíssima importància. Diana Dial -la reportera prejubilada que es dedica a resoldre casos sense afany de lucre sinó pel bé de la justícia- és l’argument en ella mateixa. Les seves reflexions, les converses amb la resta de personatges, les vivències polítiques i socials,… tot està embolcallat amb l’estil Torres, que no canvio pel de cap narrador suec de moda! Al final, sí, sabem qui ha mort el germà petit de la corrupta nissaga libanesa dels Asmar; per arribar a saber-ho l’autora ens haurà fet viure grandíssims diàlegs,…
-Les daba fiesta incluso cuando no esperaba a rameras, sino a una incauta como yo. ¿Crees que alguna de esas damas de alterne habrá sucumbido al impulso de hundirlo en la bañera? (…)
– No, con su volumen físico trendría que haber sido un transexual campeón olímpico de halterofilia.
… reflexions interiors…
Lo que tiene sentado ante ella es un organismo humano indefinido, enfundado en una vida de funcionario.
… i frases que mereixen aparèixer als diccionaris de frases fetes:
Los hijos, el Señor te los da y el Señor te los quita. Por desgracia, te deja a las nueras.
En definitiva, la Maruja Torres vesteix de negre la seva prosa però segueix fent una literatura combativa i provocadorament vermella, com la sang.
