Els homes i no sé què de les dones… com era allò?

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-0924-7
Import: 22,50€

Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Stieg Larsson. Encara no era conegut a casa nostra i, francament, el títol de la novel·la em va semblar impossible de recordar. Tant va ser així que quan vaig parlar-ne amb una companya li vaig dir, si fa o no fa, el que he escrit com a títol d’aquest comentari. Quin desastre de memòria!! Ja us podeu imaginar que amb els dos llibres que van venir a continuació tampoc no vaig tenir millor sort! Potser per això només em vaig llegir el primer…

He d’admetre que la novel·la negra no és el meu fort. Les històries de lladres i serenos mai no m’han captivat especialment, però quan vaig acabar el primer Millennium vaig pensar que m’ho havia passat força bé. A casa van ser testimonis de dues nits d’addicció, d’aquelles que no pots deixar el llibre, però… què us he de dir que no hagueu llegit ja pertot? Els homes que no estimaven les dones ha esdevingut la novel·la de culte, bé, de fet, la Trilogia sencera ho és. Per això, més que contribuir a inflar el bé de Déu de crítiques que hi ha pel món – us en deixo algunes al peu- el que m’agradaria és llançar-vos una pregunta:

Si encara no heu llegit Larsson, per què no ho heu fet? Què és allò que us ha fet vorejar les piles de noies amb mirades inquietants i optar per altres títols? I, d’altra banda, si sou fervorosos fans del suec que al 2008 tenia nom de davanter del Barça (ara s’ha tombat la truita, evidentment!), què heu de dir als qui encara no l’han descobert? Ens hem de conformar amb les pel·lis, o hi ha més -molta més- substància en els llibres? Va ser merescudament el més venut el passat Sant Jordi?
Au, queda dit, convenceu-nos als descreguts o expliqueu-vos, nedadors contracorrent, aquest espai és vostre!

Per si encara no n’heu tingut prou, de Larsson, us deixo algun dels articles que més m’han agradat… no cal dir que esteu convidats a fer créixer la llista, també!

Historia secreta de Stieg Larsson a El País

El fenómeno Stieg Larsson, por qué engancha a La Vanguardia

Rere les pistes d’Stieg Larsson a El Periódico

L’hora del lector: Xavier Vinader i Kurdo Baksi paren de la trilogina “Millennium”

Aquesta és la versió dels de Polònia…

Autor: Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

11 respostes a «Els homes i no sé què de les dones… com era allò?»

  1. I tant!! per cert, ets tu, Alexandra, LA persona a qui no li agrada el Larsson?
    Celebro que estiguis aquí, ja saps que tots els qui llegim formem part d’aquest “nosaltres” sempre que no expliquem els finals (en el cas del Larsson seria catastròfic!) i siguem respectuosos amb els altres lectors, però això ho dono per fet!! Espero amb ganes el teu comentari!

  2. Jo no he llegit cap Larsson i suposo que el motiu principal és que la novel·la negra no és la meva preferida. N’he llegit alguna i no és que no m’hagin agradat però suposo que no acaben de ser el meu estil. També haig de reconèixer que sempre poso una mica de barrera entre jo i els llibres que es converteixen en èxits multitudinaris de vendes. Suposo que prefereixo esperar i veure com el temps acaba jutjant aquests llibres per decidir-me a endinsar-me en les seves pàgines.

  3. Sóc LA persona que NO m’ha agradat Els homes que no estimaven les dones. No explicaré el final, només faltaria!
    Però vaig trobar que eren llibres (m’he llegit el primer i el segon, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina; el tercer m’ha fet massa mandra) que més que ser bons eren morbosos. És a dir, que exerceixen una mena de fascinació – repugnància, aquella que a vegades sentim davant la morbositat d’alguns programes de televisió: ens fan fàstic, perquè són massa explícits en elements que considerem eminentment íntims i personals, i alhora ens quedem enganxades davant la pantalla perquè no ens podem sostreure a la fascinació que ens genera precisament aquesta vida íntima i personal.
    La part de novel·la negra, que a mi m’agrada molt, és pobra, en molts casos amb respostes agafades pels pèls i sovint rocambolesques o acabada a corre-cuita. La trama més interessant, la político-financera, que a l’inici és la principal, es resol de manera, per dir-ho suament, estranya.
    Està ple de publicitat d’Apple, cosa que em reventa, no perquè sigui Apple, sinó perquè quan vull publicitat engego la tele. El product-placement arriba a la novel·la.
    I unes quantes coses més que, per no fer-me massa pesada aquí, us proposo que mireu al meu bloc, on ja vaig dir què en pensava (també sense explicar el final, només faltaria!).

    La noia que somiava un llumí i un bidó de benzina

    Els homes que no estimaven les dones

  4. Jo m’apunto al comentari d’en Pere: anar contracorrent amb els best-sellers!!! una mica com amb la moda tèxtil.
    No m’agrada anar en metro i tren i veure com tothom llegeix el mateix: és un mal sentiment, és a dir, que la gent no té massa criteri i es deixa endur pel fenòmen de masses… que és la publicitat.
    Els grans premis i els Top 10 de vendes no fan més que augmentar això, que la gent faci cua i reserves il·limitades a les biblioteques i llibreries.
    Des d’un punt de vista social, més val que la gent s’entretingui a llegir “Noies que buiden bidons de gasoil” i “Homes que no estimen ningú” (estic amb la Montserrat que m’és impossible recordar aquests noms tant llargs!), que perdre les hores mirant tele-escombraries, sincerament.
    També trobo trista la història del pobre Larsson, i no em refereixo als llibres, sinó a la seva personal. Esperar i esperar per publicar i és quan mors quan et fan cas i assoleixes la fama!! Si ara ja no ho pot disfrutar! Una mica com els genis que acaben sols, bojos i pobres… els titulars dels seus drets d’autor estan emocionats,,, si clar! amb 3.800.000 entrades al Google… no vegis! La pobresa de tota aquesta història és que si surto al carrer i començo a preguntar: “Larsson està viu o mort?”, “A que es dedicava l’autor de la coneguda saga Millenium?”, etc. etc. poso la mà al foc que un 85% no l’encerta.
    I la novel·la negra… home, no em desagrada si és interessant, en Flanagan encara m’acompanya.
    Potser, algun dia, em decideixo a llegir-me Millenium…

  5. Com la Montse, em vaig llegir el primer llibre del Larsson, quan encara no s’havia convertit en tot un fenomen literari a la nostra casa. Personalment la novel·a negra m’agrada molt i amb aquest llibre vaig gaudir del seu argument de cap a peus. Potser hi ha moments una mica durs, no ho negaré, però aquests moments fan que el llibre agafi més força i forma del que ja té.
    Per mi, la trilogia del Larsson són uns llibres que tenen l’habilitat d’atrapar al lector amb un argument elaborat que enganxa a cada capítol més i més i uns personatges carismàtics, menció a part es mereix la Lisbeth Salander, tot un personatge difícil d’oblidar.
    Per acabar diré, que a hores d’ara no he vist cap de les pel·lícules i no crec que ho faci. Prefereixo quedar-me amb el llibre i amb la meva pròpia versió dels personatges, no m’agradaria portar-me una decepció com passa sovint en les adaptacions cinematogràfiques.

  6. Jo he de dir que em va encantar!! Tota la trilogia. I que la versió cinematogràfica no li fa tota la justicia que esperava, però obviament, ja se sap que això sempre és així amb les pel.lícules…
    Desde el primer al tercer llibre, els vaig devorar. Són d’aquells llibres que no puc deixar de llegir. Però bé, a mi m’encanta la novel.la negra.
    Crec, sincerament, que la fama és merescuda. És una bona trilogia. Potser no és a l’alçada de grans best sellers, però tenia totes les butlletes per ser-ho. Una bona història explicada de forma magistral.
    Pel que fa a les pel.lícules, em vaig quedar de pedra al veure al protagonista a la gran pantalla. Físicament no te res a veure amb el del llibre. Bé, a exepció de la Salander, cap d’ells s’asembla massa… que hi farem.

  7. La meva dona es va passar una nit fatal al darrera del Larsson. Li queien els ulls de son i va cometre l’error de deixar precisament aquesta novel·la en un dels moments clau (no diré més, però imagineu-vos “el moment clau”!). Bé, doncs, a les 3 del matí es va encendre el llum de la tauleta… “no dormir per no dormir, m’entero de com s’acaba això!” vaig sentir que remugava…

  8. Doncs a mi la triologia em va atrapar unes quantes nits i dies aquest estiu… Té els ingredients que no fallen mai per aconseguir audiència: herois, dolents, sexe, violència, conspiracions polítiques… Més enllà de les crítiques que es fan habitualment als best sellers, el cas es que m’ho vaig passar molt bé, i de vegades un només demana això a un llibre, passar-s’ho bé i no necessariament aprendre coses…
    Tot i que em va servir per preguntar-me (i preguntar a un parell de conseguts suecs) que potser Suècia no és un lloc tan ideal com sembla. I pel que em varen dir, sembla que efectivament no és tan ideal.

  9. Geòrgia i Pere, pels que us agrada anar a contracorrent, només dir-vos que es publiquen molts de llibres, així que teniu per triar…i com a treballadora a una editorial m’encanta pensar que sempre hi ha lectors que busquen coses diferents.

    Quan l’editora de COLUMNA ens va dir he contractat una bomba, doncs sempre tens les teves reserves, ja que els editors doncs a vegades es queden atrapats per fenomens que passen fora d’aquí i que un cop publicats en català, doncs no xuten…per molts esforços que facis.

    Tot l’equip ens vam posar a llegir Larsson, i crec que tots vam coincidir que era una bomba. Jo no vaig poder esperar a que arribés el segon llibre i m’el vaig anar a comprar en fracès, i amb el tercer igual. Crec que Larsson obre una porta a la lectura d’entretaniment ben feta. Jo els he disfrutat molt i l’equip que hem treballat a la promoció també, i també crec que això es nota i es transmet, to i que de vegades no arriba al públic lector. Aquest cop sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *