Alliberament

Títol: Alliberament
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-9787-775-6
Preu: 18€

Nosaltres, des de ja fa uns quants posts, en Lluís-Emili té firma pròpia quan ressenya els llibres que llegeix. Però abans de que pugueu llegir l’escrit que ha fet de l’Alliberament del Sándor Márai no ens en podem estar de felicitar-lo: ha quedat en segon lloc del concurs #elfinalperfecte que reptava a acabar en una sola piulada un relat de Pere Calders.

Felicitats, Lluís-Emili!

I ara us deixem amb un gran, grandíssim Alliberament:

Budapest. Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fossin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar, els personatges van ocupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramoia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Márai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats, col·lectiu del qual, no ho oblidem, nosaltres també en formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet, en una mena de monòleg escrit en tercera persona, Márai ens ho va descobrint tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsébet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure”. Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall on ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial.

Una resposta a «Alliberament»

  1. Lluís-Emili, gràcies per un llibre tan ric després de Sant Jordi i MOOOOLTES felicitats per #elfinalperfecte! Nosaltres ja sabíem que els teus finals, igual que els teus principis i els teus nusos, són molt bons. Ara ja és notícia!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *