Títol: Alliberament
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-9787-775-6
Preu: 18€

Nosaltres, des de ja fa uns quants posts, en Lluís-Emili té firma pròpia quan ressenya els llibres que llegeix. Però abans de que pugueu llegir l’escrit que ha fet de l’Alliberament del Sándor Márai no ens en podem estar de felicitar-lo: ha quedat en segon lloc del concurs #elfinalperfecte que reptava a acabar en una sola piulada un relat de Pere Calders.

Felicitats, Lluís-Emili!

I ara us deixem amb un gran, grandíssim Alliberament:

Budapest. Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fossin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar, els personatges van ocupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramoia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Márai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats, col·lectiu del qual, no ho oblidem, nosaltres també en formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet, en una mena de monòleg escrit en tercera persona, Márai ens ho va descobrint tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsébet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure”. Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall on ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial.

Títol: L’última trobada
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7596-901-5
PVP: 6€

1940. Un castell al país dels vampirs. Henrik, un noble de setanta-cinc anys (un ancià, diu Márai) general ja retirat de l’exercit austro-hongarès, la dida de noranta-un anys que continua vetllant per ell i ajudant-lo a compondre l’escenari i el pòsit de quaranta-un anys i quaranta-tres dies d’anar coent a foc lent la venjança que espera obtenir de l’entrevista que, finalment, mantindrà amb el que fou el seu amic de l’ànima.

Konrád el vell amic ara visitant, la ja difunta esposa Krisztina o els no menys difunts pares fan, només, de contrapunt per donar les entrades al llarguíssim monòleg on Márai va desgranant els records, reflexions i rancúnies del general.

No entén res. No entén el capteniment orgullós del seu amic que, pobre en diners, no acceptarà mai que ell li’n doni. No entén que no tingui esperit militar, que no tingui passió per la cacera. No entén que no el mati quan en té ocasió i se’n mor de ganes. No entén que Krisztina li posi banyes amb ell.

Son pare ja li va dir: “El Konrad no sera mai un bon soldat” perquè “és un home peculiar”. I és que Konrad té una incomprensible passió per la música i és vagament parent de Chopin. I Krisztina comparteix aquesta passió, tal com també li passava a la mare del general. Gent peculiar tanmateix.

Márai fa córrer el temps amb molt d’ofici i aprofita per ressuscitar el món dels vells bons temps del KK (Emperador-Rei) Franz Joseph i de Sissi, per després endinsar-se en disquisicions sobre l’amistat (només entre homes, naturalment) i el caràcter religiós de la cacera.

I acaba quan fa la darrera pregunta a la qual no cal donar resposta. Ja la sap, l’ha sabuda sempre.

La vella història del triangle i adulteri de l’esposa amb “el millor amic” s’ha convertit en el fil conductor d’una molt ben lligada narració. He llegit que és una obra sobre l’amistat i els límits d’aquesta quan ensopega amb la passió. Potser sí, però a mi em predomina la sensació d’estar escoltant l’expressió de la rancúnia per no haver entès res (perdoneu però m’ha fet pensar en el mític “Por qué, por qué?”).

A mi em costa empatitzar amb un personatge que considera una raresa l’afició a la música i està tan cofoi de ser militar, caçador i ric de naixement… i això m’ha fet la lectura feixuga. Però si us agrada compartir reflexions sobre temes en majúscules potser fruïreu de la lectura.

I quin monòleg per Lluís Soler! Si s’hi decidís, no us el perdéssiu pas.

Títol: La gavina
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-9787-693-3
PVP: 16€

La gavina és un llibre difícil, no val la pena enganyar-se. No és un llibre per agafar just abans d’anar a dormir i pensar “mira, tu, m’hi entretinc”. Requereix concentració, abstracció i capacitat de seguir raonaments complexos (i això no sempre és senzill quan estàs cansada o quan vas a l’autobús).

Un home, que manté una relació complexa amb una dona que s’ha suïcidat, es troba a la porta del seu despatx una dona exactament igual a la morta. I a partir d’aquí i de l’entorn, amb Hongria a punt de viure la Segona Guerra Mundial en primera persona, l’home i la dona reflexionen sobre l’individu, el col·lectiu, la guerra, la vida, la mort, l’ara i l’aquí, i el passat i l’allà.

Les relacions entre persones, entre països o entre moments concrets de la vida teixeixen una xarxa densa de pensaments, raonaments, diàlegs i intercanvis que van avançant i tirant enrera en aquestes reflexions.

Les novel·les simbòliques em diverteixen perquè em permeten intentar endevinar què representa cada element. Aquest cop, però, em sembla que no l’he encertada…