Títol: Els gossos de Riga
Autor: Henning Mankell
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Sèrie Wallander
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-8383-603-3
Preu: 7,95€

Hem de situar-nos en el temps. Som al 1992 any dels Jocs de Barcelona, el mur de Berlín havia caigut tres anys abans i s’obrien un munt d’esperances, incògnites i pors sobre el futur. I molt especialment en els països que havien viscut en l’òrbita soviètica.

No parlem només del moment en el qual se situa la novel·la, sinó també del moment quan Mankell l’escriu. Ens ho explica en unes interessants “Paraules finals” datades a l’abril de 1992.

Wallander és un inspector de policia d’una ciutat petita del sud de Suècia, amb una situació professional i familiar en una certa crisi: divorciat, la filla va al seu aire i passa d’ell, i el pare rondinaire cada vegada dóna més senyals de senilitat. Un canvi de feina el tempta fortament. Percep que ja no és jove, que no pot beure una nit i treballar l’endemà com si res. Ha passat dels quaranta fa dies.

I li cau la investigació d’un cas estrany: un bot sense nom arriba a la platja amb dos homes joves morts a trets. Resulta que el bot prové de Letònia i la policia letona envia un major (allà tenen graduació militar) a col·laborar a la investigació.

El major se’n torna i en arribar a Riga és assassinat. Wallander és enviat a ajudar la policia de Riga per mirar de resoldre el cas.

A partir d’aquí el xoc és brutal: el policia suec, habituat a una normalitat democràtica, es troba amb unes regles del joc molt diferents i sense proposar-s’ho es veu embolicat en una sèrie d’esdeveniments amb el rerafons de la lluita entre els letons independentistes i els partidaris de la continuitat del predomini rus. I d’una immensa corrupció.

La trama de la novel·la, complicada i trepidant, ens porta a descobrir què s’amaga sota les pedres quan Wallander les aixeca.

No s’hi val explicar el final de novel·les d’aquest gènere. I cal arribar ben bé fins al final per saber-lo.

Mankell ens diu que Wallander “no sabia pas com s’ho faria per tornar a ser el Wallander de sempre (…). Li semblava que aquell home d’abans ja no existia”.

Ara sabem que aquell Wallander, aquella socialdemocràcia, aquella Europa, efectivament ja no existeix. Llegiu-ne el lúcid testimoni de Mankell.

Un comentari: puc certificar personalment que tot i ser una novel·la amb intriga resisteix perfectament una segona lectura.

Un consell: si podeu, llegiu la sèrie de l’inspector Wallander per ordre cronològic. Aquesta és la segona, la primera és Assassins sense rostre i la tercera La lleona blanca.