Arxiu d'etiquetes: Stieg Larsson

Autor de la Trilogia Millennium

La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3), de Stieg Larsson

millennium3A mi em va caure l’encàrrec de l’incansable Martí de ressenyar el tercer volum de la trilogia Millennium. I ara em toca a mi preguntar-me: què puc escriure que no s’hagi dit ja i que no hagi comentat la Marta Gil sobre els dos primers volums?

Jo ja havia llegit la trilogia sencera i vist la versió cinematogràfica. I vaig pensar: “el fulleges, el repasses i ja està fet en un plisplas”. Doncs no.

No he pogut deixar-lo ni tan sols quan hi ha descripcions que podrien semblar accessòries. No hi ha “palla” per farcir les trepidants i enrevessades 847 planes que he rellegit de cap a peus.

No us el perdeu.

Seguireu la crisi de la revista arran del fitxatge de la insubstituïble Erika Berger per fer de redactora en cap d’un gran diari carca. N’hi passen de totes i no us dic com acaba.

També coneixereu un nou personatge: la Rosa Figuerola, membre de la Säpo (la CIA sueca), addicta a la musculació i que fa una estreta amistat amb el periodista Mikael Blomkvist.

Gran part del llibre, la Lisbeth se’l passa convalescent d’una operació per treure-li una bala del cervell, en una habitació d’hospital, aïllada i vigilada per tal que no pugui comunicar-se amb ningú, però no tothom li va en contra. L’enginy del periodista amic i algunes complicitats, permet que prengui contacte amb la seva colla de hackers per ficar-se als passadissos més recòndits i protegits de la Policia, dels fiscals corruptes, dels psiquiatres comprats…

Llegint el llibre aprendreu com funcionen les clavegueres en països que, vistos i idealitzats des d’aquí, suposem exemplars. Naturalment res de tot això no tindria cap sentit sense la presencia de gent honesta en aquests mateixos racons del poder, clavegueres incloses. Potser és això el que hem d’envejar dels països idealitzats?

L’ultim terç del llibre és d’una tensió formidable i passa primer per la batalla plantejada als tribunals de justícia i, finalment a una lluita real en els termes més durs que ens puguem imaginar.

A les darreres pàgines torna la calma. Encara que, coneixent els personatges, podem preveure que en el futur es veuran immersos en imprevisibles conflictes.

Títol: La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Pau Joan Hernández
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-664-1998-7
PVP: 22,50€

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2), de Stieg Larsson

millennium2Fa un parell de dies, quan us explicava a la ressenya d’Els homes que no estimaven les dones la meva trobada amb les històries de Stieg Larsson, us deia que la primera novel·la de la sèrie produïa l’efecte llegir-menjar-dormir (i menjar i dormir poc, tot s’ha de dir). I si vau ser dels que us vau quedar enganxats a les aventures de la Lisbeth Salander recordareu que en aixecar el nas del llibre, el primer que us va venir al cap va ser un “I ara què? Ja està? No n’hi ha més?”.

Per sort, sí que n’hi havia més. I va arribar molt poc després de la primera novel·la. En català, el segon Millennium només el vam haver d’esperar sis mesos. La raó? Doncs per una d’aquelles curiositats de la vida o, més aviat, el saber fer dels editors, que van saber veure el potencial i no ens van fer esperar gaire. En un any i mig i just un mes abans de l’estrena de la versió sueca de la pel·lícula, ja podíem tenir a casa la trilogia completa.

Els seguidors de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist estàvem d’enhorabona.

Malauradament, la sèrie Millennium va quedar interrompuda quan Larsson ja havia començat a escriure la quarta novel·la. El 2004, amb només 50 anys, i just quan havia entregat la que seria la tercera part, va patir un atac de cor i va morir. Larsson no va arribar a veure l’èxit de la seva literatura ni la versió que el 2011 la indústria cinematogràfica americana va fer d’Els homes que no estimaven les dones.

Però centrem-nos en aquesta segona part: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que tot just havíem acabat amb Els homes que no estimaven les dones esperàvem i desitjàvem trobar-nos envoltats per un nou misteri que enganxés tant com el de la desaparició de la Harriet Vanger i en el qual la Lisbeth Salander tornés a donar el do de pit per revelar el final. Però ens vam trobar amb una sorpresa. I és que, durant la major part del llibre, la Lisbeth desapareixia com a personatge actiu i es convertia en un secundari.

Però quin secundari!! Al contrari del que es pot pensar en un primer moment, aquesta estratagema ens porta el més interessant de la novel·la: descobrir com és que la Lisbeth és com és, fa el que fa i estima i odia com estima i odia. Descobrim el seu drama i la seva raó de ser. Descobrim què amaga la Lisbeth en una història igual o més terrible que la que Larsson va desenvolupar al primer volum de la sèrie Millennium, una història on trobarem uns personatges moguts per interessos propis i capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen. Sense remordiments pel mal que puguin fer al seu voltant.

Amb aquesta segona entrega, Larsson continua fent el que més m’agrada del seu estil: retrata una societat on hi ha, com a tot arreu, personatges foscos que només pensen en ells mateixos. Terribles, al cap i a la fi.

I és que Millennium és novel·la negra, i de la bona.

Títol: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Albert Vilardell
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-664-1997-0
PVP: 22,50€

Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1), de Stieg Larsson

millennium1Fa quatre dies, quan en Martí em va proposar de fer la ressenya dels dos primers Millennium, vaig pensar: “I ara, què diràs que no s’hagi dit ja d’aquesta sèrie? Com t’ho faràs venir per parlar d’uns llibres que tothom coneix?”. I és què segurament és així, bé sigui perquè ja els heu llegit o bé perquè heu vist les pel·lícules, se’m fa difícil creure que quedi gaire gent que no conegui les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander.

Així que, tiraré una mica de records, més que d’explicar-vos de què va la història.

Veureu, en el meu entorn, normalment sóc jo la que recomana llibres, els llegeixo abans que ningú i els puc anar dibuixant als estants dels meus amics o familiars, així que quan passa a la inversa em queda bastant gravat el moment i la persona que se m’avança en el descobriment. El cas d’Els homes que no estimaven les dones és un d’aquests moments especials. Me’l va recomanar una bona amiga, la Lourdes, companya també de feina, a qui ara li falta temps per llegir però que és força aficionada a les bones històries de ciència ficció. Doncs bé, em vaig fixar que durant una temporada només treia el nas d’un llibre per allò que se’n diu menjar i dormir… I jo, encuriosida, li vaig demanar que m’expliqués de què anava aquell llibre. Només em va dir això: “Llegeix-lo”. No em podia explicar res més. I després em va dir: “Però un cop comencis, ja no el deixaràs fins al final”.

Quanta raó!! La primera part de la sèrie Millennium explicava una història fosca, amb personatges tèrbols i molt sinistres, amb una psicologia interior terriblement allunyada del que se suposa que ha de ser una persona normal. Stieg Larsson dibuixava uns autèntics psicòpates i aconseguia de forma magistral que el lector no volgués deixar de seguir la lectura, tot i sabent que en algun moment aquell fil argumental acabaria d’una manera brutal i dolorosa.

I és que el títol del llibre ja ho diu tot: Els homes que no estimaven les dones.

Per aquells que encara no conegueu Millennium, si us endinseu en aquesta lectura, us trobareu amb un misteri: la desaparició d’una noia, la Harriet Vanger de qui el seu tiet n’estava molt i que demana a en Mikael Blomkvist, un periodista en hores baixes, que reprengui la investigació de la seva desaparició. A partir d’aquí, anirem descobrint els draps bruts de la família Vanger de la mà del Blomkvist, que es troba amb la col·laboració inesperada i inestimable de la Lisbeth Salander, una noia amb unes habilitats molt especials per a fer servir els ordinadors.

No us explico més. Diré el mateix que em va dir la Lourdes a mi: Llegiu-lo!

I si ja l’heu llegit, feu com jo i rellegiu-lo. Les segones lectures, sobretot aquelles que suporten el pas del temps (i creieu-me, aquesta n’és una), ens mostren coses que no vam veure el primer cop.

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Alexandre Gombau Armau | Núria Vives Colom
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-664-1996-3
PVP: 22,50€

Millenium 1. Els homes que no estimaven les dones, de Josep Homs, Sylvain Runberg i Stieg Larsson

@Fanbooks_ @Grup62

Nosaltres, gaudiu de l’adaptació de Millenium – Els homes que no estimaven les dones de Runberg i Homs.

És una obra fantàstica de BD (Bande Dessinée, el còmic franco-belga) que us encantarà, tant si ja heu llegit les novel·les de Stieg Larsson, o les adaptacions al cinema, com si és el vostre primer contacte amb la història. En aquest cas, com m’ha passat a mi, més que un contacte ha estat un impacte sec, dur i contundent, directe al plexe solar, dels que et deixen panteixant una bona estona, taquicàrdic perdut.

Sí, és així de bo.

Durant 124 pàgines (2 àlbums francesos) coneixem els personatges de la família Vanger, el Mikael Blomqvist i, sobretot, qui pren (amb ungles i dents) el centre d’atenció de cada escena en què apareix: la Lisbeth Salander, la reina punk de la funció. La seva personalitat és magnètica, extrema, agressiva, perillosa… una femme fatale en cuir i tatuatges i, a la vegada, molt més profunda.

L’adaptació de la història feta per Sylvain Runberg està molt ben aconseguida. S’entén tot el qué passa i t’atrapa de principi a final, i té el punt just de diàleg perquè la trama avanci i coneguis els personatges i les seves motivacions i actituds. Sense haver llegit el llibre he entès tot el que hi passava, encara que he hagut de mirar enrera alguna vegada per revisar detalls que m’havien passat per alt.

Però on realment el còmic és excels, xiripitiflàutic, kamehàmic… és en el dibuix del català Josep Homs. El seu estil personal i únic destil·la qualitat per tots els costats: des de les expressions facials dels seus personatges, el seu llenguatge corporal, únic per cadascun d’ells, els seus escenaris realistes i espectaculars, i el domini del color, digital però amb una sensibilitat pictòrica i narrativa fora de tota mida. I no només ho dic jo!

Ahir (10 d’octubre) vaig anar a la presentació del còmic organitzada pels editors Fanbooks (català) i PlanetadeAgostini Cómics a l’Institut Français de Barcelona, on Toni Guiral va fer una fantàstica ponència sobre la BD franco-belga, i (tot i no ser-hi en persona) vam sentir per telèfon el mateix Josep Homs, que ens va explicar detalls de la producció del còmic.

En Josep Homs va explicar-nos que va fer un viatge a Estocolm on va conèixer el guionista, que viu allà, i van fer una ruta per tota la ciutat, recorrent les localitzacions que sortirien posteriorment al còmic. També va explicar-nos que, degut a l’alt ritme de treball que va haver de fer, el segon llibre l’està adaptant el també gran dibuixant Man, adaptant-se al seu estil, mentre ell ja està treballant en l’adaptació del tercer llibre.

Vaig prendre notes del què va dir en Toni Guiral del treball d’Homs, i aquí us ho resumeixo:

Sap dibuixar de tot, ja que té una base de dibuix al natural.
Les seves expressions facials transpiren veritat, siguin exagerades o subtils.
El llenguatge corporal dels seus personatges és molt ric, sempre estan fent alguna cosa.
Els seus escenaris, ja siguin exteriors com interiors estan molt treballats, amb la referència de la realitat com a base.
La seva composició de vinyeta és molt bona, buscant la millor manera de narrar.
La diagramació de la pàgina és la clàssica de la BD francesa (de 6 a 12 vinyetes) cosa que li permet explicar més.
El color l’aplica entonant sempre, agafant un color de base per cada escena i entenent que la llum és diferent depenent de si és artificial o natural. També és un color narratiu, que potencia (ja sigui subtilment o de manera evident) el to de la vinyeta i la pàgina.

Un dels assistents al acte era Pere Olivé, que va treballar amb Guiral a Planeta i també coneix Homs i el seu treball, i va fer una altra aportació respecte la manera de treballar el color. Va dir que Homs parteix de la física per fer el color, basant-se en la descomposició de la llum, i aconsegueix uns colors vius i nítids, al contrari que molts altres dibuixants, que parteixen de la química (suma de pigments sobre la superfície del paper), cosa que fa que els colors se’ls opaquin i embrutin.

Bé, aquí s’acaba la crònica de l’acte de l’altre dia i també la ressenya del còmic que ens ocupa, que espero que us enganxi amb la seva brutalitat i bellesa.

Paraula de Nosaltres!

Aquí teniu el booktràiler del còmic!

Títol: Millenium 1. Els homes que no estimaven les dones
Autor: Josep Homs, Sylvain Runberg i Stieg Larsson
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: Comic Books
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-15745-27-3
Preu: 18,95€

La trilogia del Millenium!

Títol: Estoig Trilogia Millenium
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-1115-8
PVP: 67,50€

Va ser el regal per excel·lència de l’any passat per aquestes dates, i no va deixar indiferent a ningú. Aquest any torna a situar-se entre els líders indiscutibles a les llistes d’èxits d’arreu del món.

Pels qui us hagueu quedat enrere, encara sou a temps de comprar un pack de regal, que fa patxoca, on trobareu els tres volums de la trilogia d’Stieg Larsson, Millenium: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d’aire.

Pels qui viviu en un món apart i encara no coneixeu a la implacable Salander (protagonista de la trilogia) us en faig cinc cèntims d’aquesta sèrie de thrillers. Lisbeth Salander, una investigadora privada gens usual, socialment inadaptada, i el periodista Mikael Blomkvist lluiten contra el submón de la policia secreta sueca lligat amb el crim organitzat. Una història de càstig i crim, perversions i superacions personals.

Divendres estrenen la pel·lícula Pa Negre!

Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 832 ]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-0374-0
PVP: 22,50€

Acabo de trobar el Twitter de la pel·licula Pa negre i he pensat que potser us faria gràcia veure’l, junt amb el tràiler.

No sé si alguns de nosaltres heu tingut ocasió de llegir (o rellegir) el llibre aquests dies abans d’anar al cinema a veure la pel·lícula. Jo confesso que no ho he fet. I admeto que em sap molt de greu, perquè l’Emili Teixidor m’agrada d’allò més i aquesta novel·la -de la que tothom en diu meravelles- és de les que fa temps que tinc pendents. Confio que m’esperarà uns dies més a la prestatgeria…

Ara bé, la pregunta que ens vull plantejar és: és bo anar abans a veure una pel·lícula basada en una novel·la si tens ganes de llegir el llibre? És preferible esperar-se o no importa? La visió de la pel·li mediatitza la posterior lectura? I a la inversa? Gaudim menys d’una pel·lícula quan ja hem llegit el llibre?

Crec que, darrerament, els exemples del Dan Brown, el Larsson o el Ken Follet (amb Els Pilars de la Terra en forma de sèrie) ens poden haver fet pensar en aquest sentit… Ho voleu compartir amb nosaltres? Jo ja noto l’olor de les crispetes!!!

<a href=”http://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2010/09/Pa-negre_Columna.jpg”><img class=”alignright size-medium wp-image-4814″ title=”Pa-negre_Columna” src=”http://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2010/09/Pa-negre_Columna-206×300.jpg” alt=”” width=”124″ height=”180″ /></a>Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 832 ]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-0374-0
PVP: 22,50€</blockquote>

Sobre la novel·la negra

Estava donant un cop d’ull als llibres que hem anat comentant a nosaltresllegim.cat i m’adono que la novel·la negra està prenent força protagonisme. Des de Suècia a la Segarra ens arriben casos plens de Sang i Fetge (encara no són set, però ja falta menys!), i més que en vindran, perquè les llibreries en són plenes. Eps, i això que no hem tocat cap títol d’en Butxana (espero que algú s’animi aviat i així tindrem una visió més àmplia d’en Ferran Torrent) i que no compto Pa negre, perquè seria passar-se!

Però, quin creieu que és el secret, de la novel·la negra, que agrada tant? Quins són els vostres relats preferits? Per què hi ha tantes sèries de detectius que van apareixent a les prestatgeries amb gran èxit? Jo us deia un dia que la novel·la negra no era el meu fort, precisament per això m’agradaria que diguéssiu la vostra. Feu-ho amb passió, però que no hi hagi ferits!!

Els homes i no sé què de les dones… com era allò?

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-0924-7
Import: 22,50€

Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Stieg Larsson. Encara no era conegut a casa nostra i, francament, el títol de la novel·la em va semblar impossible de recordar. Tant va ser així que quan vaig parlar-ne amb una companya li vaig dir, si fa o no fa, el que he escrit com a títol d’aquest comentari. Quin desastre de memòria!! Ja us podeu imaginar que amb els dos llibres que van venir a continuació tampoc no vaig tenir millor sort! Potser per això només em vaig llegir el primer…

He d’admetre que la novel·la negra no és el meu fort. Les històries de lladres i serenos mai no m’han captivat especialment, però quan vaig acabar el primer Millennium vaig pensar que m’ho havia passat força bé. A casa van ser testimonis de dues nits d’addicció, d’aquelles que no pots deixar el llibre, però… què us he de dir que no hagueu llegit ja pertot? Els homes que no estimaven les dones ha esdevingut la novel·la de culte, bé, de fet, la Trilogia sencera ho és. Per això, més que contribuir a inflar el bé de Déu de crítiques que hi ha pel món – us en deixo algunes al peu- el que m’agradaria és llançar-vos una pregunta:

Si encara no heu llegit Larsson, per què no ho heu fet? Què és allò que us ha fet vorejar les piles de noies amb mirades inquietants i optar per altres títols? I, d’altra banda, si sou fervorosos fans del suec que al 2008 tenia nom de davanter del Barça (ara s’ha tombat la truita, evidentment!), què heu de dir als qui encara no l’han descobert? Ens hem de conformar amb les pel·lis, o hi ha més -molta més- substància en els llibres? Va ser merescudament el més venut el passat Sant Jordi?
Au, queda dit, convenceu-nos als descreguts o expliqueu-vos, nedadors contracorrent, aquest espai és vostre!

Per si encara no n’heu tingut prou, de Larsson, us deixo algun dels articles que més m’han agradat… no cal dir que esteu convidats a fer créixer la llista, també!

Historia secreta de Stieg Larsson a El País

El fenómeno Stieg Larsson, por qué engancha a La Vanguardia

Rere les pistes d’Stieg Larsson a El Periódico

L’hora del lector: Xavier Vinader i Kurdo Baksi paren de la trilogina “Millennium”

Aquesta és la versió dels de Polònia…