Benvolgudíssims nosaltres, avui us vull explicar una cosa especialment curiosa que ens ha passat.

Sabeu que la idea de posar en marxa aquest blog respon a una iniciativa de Grup 62, que en un moment donat confia en mi perquè coordini un espai on es parli de llibres, de tots els llibres. Us confesso que va ser una aposta una mica agosarada, perquè em van donar total llibertat de moviments i això té els seus riscos… En aquests mesos he tingut la sort de trobar un equip de gent estupenda (ostres, això es diu sempre, però és que és veritat!) que no només llegeix molt i s’ho passa bé fent-ho, sinó que, a més, ho vol compartir amb nosaltres! Això ha propiciat que a hores d’ara tinguem un espai que molta gent consulta a diari (no sabeu com agraïm els comentaris, amics!!) i que -espero- tots sentim com a propi.

Bé, doncs, aquesta llibertat de moviments (que agraïm francament a Grup 62) fa que puguem ser honestos, fins al punt que altres editorials ens han manifestat el desig que parlem d’un llibre.

No sé si us imagineu el bot que em va fer el cor quan vaig veure que La Campana ens feia arribar un primer capítol de Contra el vent, un llibre que surt a la venda aquesta setmana. Quina responsabilitat! Sense saber de què anava vaig pensar “I si no m’agrada? Potser es pensen que ho dic, precisament, perquè és d’ells, i no és això…”. Ara que ja m’he llegit les 22 pàgines que ens han enviat us puc dir que sí, que m’ha agradat, i força!  Tot i que em costa parlar d’un llibre del qual només n’he llegit el principi, perquè potser la narració cau i jo l’he vessada,  aquesta novel·la de Daniel Glauttauer promet una història original  i entretinguda. A través de correus electrònics he conegut l’Emma Rothner i en Leo Leike, una desenvolupadora web i un assistent universitari en psicologia del llenguatge, enganxats a una mena de diàleg de l’absurd, la solitud i la necessitat de comunicació via correu electrònic… Veurem com acaben!

Per part meva, no voldria acabar aquest post sense donar-vos les gràcies, a tots plegats. En el temps que corren, poder fer servir la primera persona del plural amb alegria, és genial!