Títol: Olive Kitteridge
Autor: Elizabeth Strout
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7669-931-7
Preu: 20,00€
Avui mateix m’he acabat de llegir Olive Kitteridge, un llibre de Pulitzer que ha guanyat el Premi Llibreter d’enguany. He volgut encapçalar aquest comentari afirmant que estic d’acord amb la meitat de la frase del Publishers Weekly que hi ha a coberta: “fàcil de llegir i impossible d’oblidar”. No crec que sigui fàcil de llegir en absolut, ara bé, n’he recomanat la lectura molts amics lectors perquè la descoberta d’aquesta autora m’ha semblat, efectivament, impossible d’oblidar i molt gratificant intel·lectualment. Miraré d’explicar-me.
L’obra està formada per tretze relats que tenen un denominador comú: a tots hi surt l’Olive Kitteridge. Així, quan acabes el llibre que du el seu nom, l’has coneguda gràcies a allò que ella mateixa ha explicat en primera persona però també gràcies al paper que aquesta mestra d’un poble de la costa est nordamericana ha jugat en altres persones que són protagonistes o secundaris dels relats.
Així doncs, al llarg de les 324 pàgines l’autora ens va pintant petites o grans pinzellades d’un retrat d’una gran profunditat psicològica, amb un grau de detall que sembla mentida, ja que enlloc no hi ha grans paràgrafs dedicats a escriure com és, ella. La coneixem per les petites coses que ens diu i per les que no ens diu, pels diàlegs amb el fill, per les converses amb una amiga, per les reflexions del marit, pels records d’alguns exalumnes, per les rutines en què ens fa participar…I tot gràcies a episodis que es tanquen en ells mateixos, deixant una certa sensació d’aïllament humà enrere.
No m’ha semblat fàcil perquè he tingut la impressió de girar en un carrussel al voltant de l’Olive. De vegades era ben bé a l’eix i veia els altres personatges girar al voltant i altres vegades era jo, lectora, qui acompanyava algun dels personatges que estaven vorejant el perímetre.
Sí que m’ha semblat inoblidable perquè, arribat al final, he conegut una persona des de dins i des de fora, amb totes les contradiccions humanes, de convivència difícil però – al cap i a la fi – vital. M’he subratllat un paràgraf en què el narrador ens explica com ella, ja madura, pensa en el seu marit i arriba a la conclusió que va tenir sort de no haver-lo deixat: “Jamás había tenido un amigo tan leal, tan bueno, como su marido”. I, tot seguit, afegeix: “Recordó que durante toda su vida en común hubo veces en que sintió una soledad tan honda que, en una ocasión, no hacía tantos años, mientras se empastaba una muela, la dulzura con que el dentista le había vuelto la barbilla con sus suaves dedos le había parecido una atención de una ternura casi insoportable”. Cuantes coses de la vida d’una parella s’expliquen amb aquest detall, oi?
Olive Kitteridge, en definitiva, em mereix una valoració similar a la de la bona cuina tecnoemocional: des del meu punt de vista necessita d’una aproximació cerebral per acabar oferint una gran recompensa per a l’ànima.
Trobo molt interessant aquest llibre de relats, Montse. M’agrada la idea d’anar coneixent a un personatge a mida que avançen les històries. Al cap i a la fi, els personatges literaris no deixan de ser “persones”.
De ben segur que aquest llibre acaba a la llista de llibres per llegir, sembla que sigui d’aquells que més m’agraden. I ara acabo d’adonar-me que el que expliques em recorda una mica als llibres “Eva Luna” i “Cuentos de Eva Luna” d’Isabel Allende, dos llibres per conèixer aquest personatge i, per mi, els millors llibres de l’escriptora xilena.
Pere, has anat a triar un dels títols que més m’agrada: Eva Luna. Tens tota la raó, no ho havia pensat, però trobo que sí. Amb tot, Eva Luna la recordo més “màgica” -potser és perquè fa més que me la vaig llegir i la tinc desdibuixada- i en canvi l’Olive és una senyora més de peus a terra, més maniàtica… amb un drama a sobre però que en bona part la culpes a ella mateixa de patir-lo… Potser “més nordamericana” seria una bona comparació…
Cèsar, l’Olive la conec millor que la major part de les meves veïnes d’escala, o sigui que sí que són persones, sí! Però que viuen lluny… i per sort, t’he de dir, perquè tenir una veïna com la senyora Kitteridge pot ser la bomba!!