Títol: Desolacions
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9787-735-0
Preu: 21,90€
Desolacions és la segona novel·la de David Vann. La primera va ser Sukkwan Island, també comentada al Nosaltresllegim.
Si de Sukkwan Island vaig dir “la considero un tros de novel·la on els lectors trobem comportaments humans de diferent naturalesa, reflexions, remordiments, actes irracionals, tragèdies, sentiments, inseguretats, records, amors, desamors, injustícies, incomprensions, etc.”, de Desolacions he de dir que totes aquestes sensacions les tindreu elevades al cub.
Desolacions és una novel·la més coral que l’anterior, protagonitzada per una família formada pel matrimoni, els dos fills i les seves parelles, i l’escenari torna a ser una petita illa del sud d’Alaska: Caribou Island. I aquí hi trobem un dels grans contrastos de la novel·la. Es fa difícil de creure que en un indret tan paradisíac pugui succeir tot el que succeirà especialment cap al final.
Desolació és una paraula que se’m queda curta per descriure el sediment que deixa al lector aquesta història. És dramàtica, violenta, explosiva, inhumana, i a mida que avança la lectura hi ha cabuda per quelcom pitjor a l’anterior. La tragèdia és com una bola de neu que es va fent més gran pàgina rere pàgina, i el lector pateix inevitablement en paral·lel als personatges.
De tots els personatges crec que s’ha de destacar el matrimoni format pel Gary i la Irene, i la seva filla Rhoda. A l’últim terç de la novel·la aquests tres personatges agafen una força tant aclaparadora que són d’aquells personatges difícils d’oblidar. Protagonitzen unes situacions de tanta violència, tant física com mental, que veus que estan abocats sí o sí a l’autodestrucció.
No voldria acabar el comentari sense fer cap referència a l’autor, el David Vann, que em sembla un novel·lista que domina i conjuga com pocs la creació d’atmosferes angoixants amb l’estructuració de l’argument i amb un ús exacte i oportú del vocabulari per a cada situació.
Nosaltres, aquesta novel·la no la podeu deixar de llegir, de veritat. És d’aquelles que porten el lector al límit, que l’emocionen, que el fan patir però que alhora el fan reflexionar sobre la condició humana, sobre el perquè actuem de la manera que actuem si això ens porta a viure una vida que no volem, que no volíem. De qui és la culpa? Nostra o de qui estimem o estimàvem?
Jo ja l’estic llegint. Gràcies, César!!!
Patrícia, t’encantarà! Prepara’t perquè quan l’acabis no et quedaràs indiferent!!!
Cèsar, jo vaig llegir Desolacions gairebé immediatament després de Sukkwan Island i vaig pensar que l’autor es repetia una mica en l’ús del paisatge com a element més de la narració. Això no obstant, també Dickens té trets en comú en les seves novel·les i sempre que l’he llegit m’ha agradat molt, com en David Vann. És, certament, un grandíssim autor, eh?
Per cert, podem afegir com a personatge destacat el nòvio de la Monique? És un gran secundari, no et sembla?
Doncs jo trobo bé que insisteixi en un paisatge tan inspirador i que coneix tan bé.
I si ho torna a fer en la propera tampoc m’importarà sempre que la història se m’emporti com un riu.
Genial David Vann.
Per cert, algú sap el motiu del títol. Per què no Caribou island?
Patrícia, bona pregunta, això del títol! Jo també ho vaig pensar!!
per cert, la història se t’emporta com un riu o, com deia la Jurado, “como una ola”, eh? 😉
I si no que li preguntin a la pobra dona, ja en el primer moment del llibre, quan han de descarregar la barca! Allò sí que és mal temps i la resta són orgues!! És cert que David Vann, al Sàhara, no seria el mateix… va, accepto més Alaska si segueix sent a canvi de tan bones històries!!
^_^
Montse, és veritat que tant la Monique com el seu nòvio tenen certa importància a la novel·la, però només durant una part, per això he volgut destacar més al matrimoni i la filla.
Pel que comenteu la Patrícia i tu, crec que aquesta novel·la no se t’emporta ni com un riu ni com una ola, Desolacions és un autèntic “sutnami” emocional i psicològic.
Sí, sí, és veritat que són secundaris, secundaris, però em van encantar!! Ell especialment! Quina reacció més dels nostres temps, oi? Quan la cosa s’embolica… sempre ens quedarà la mama!
Bona aquesta del sunami 😉
Ja l’he acabat.
I … Buf! He gaudit com una mona 🙂
Patrícia, hauríem d’inaugurar un xat en privat per poder parlar d’aquest final i no espatllar la novel·la, oi? És un final de traca i mocador, eh?