Títol: Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts.
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Editorial Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Viure
Pàgines: 72
ISBN: 978-84-9809-188-5
Preu: 5€

Vam rebre fa poc el llibre que recull la conferència Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts que va fer Jordi Pujol fa uns mesos, i li vam demanar a en Toni Aira, que en sap un munt de Comunicació i Política, que ens en fes una ressenya per al Nosaltres. Aquí la teniu:

Una recent enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) demostra que alguna cosa s’està movent a Catalunya. Més i tot, que alguna cosa s’ha estat movent en els últims anys al país. O millor dit, que molta gent s’ha estat movent en els últims temps respecte de l’eix ideològic que té en una punta el sobiranisme i en l’altra l’espanyolisme. I Jordi Pujol, un cop més, ha demostrat com exemplifica, malgrat el seu teòric enretirament, allò que s’entén per líder. Perquè ell, respecte de molts dels de la seva generació, el moviment l’ha començat força abans i apunta maneres d’arrossegar-hi molts altres.

Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts (Pòrtic). De la conferència se n’ha fet llibre, i aquest paga molt la pena de llegir-lo i de guardar-lo perquè en un futur no gaire llunyà se’n podrà valorar més i millor el valor. Perquè d’aquí a no gaire, cada dia ho veig més clar, o serem residuals o serem independents. El comptador ha començat a córrer (molt). I el testimoni del president Pujol n’és una prova d’aquelles que el mític Sherlock Holmes sentenciaria com a concloents. “Elemental, estimat Watson”. Havia de passar, però poc que ens pensàvem que passés. Aquesta és la gran paradoxa que recull aquest breviari que es llegeix en minuts. Que s’endrapa en minuts. Però que necessita d’una digestió pausada.

Perquè Residuals o independents? és Jordi Pujol en estat pur… però com mai l’havíem vist i escoltat abans d’aquell moment, d’aquella conferència. Deien d’ell que quan governava era el rei de l’ambigüitat. El Bolívar català i el Bismark d’Espanya. Segons això tot ell era un oxímoron, una contradicció manifesta. Però com va dir Galileu en el seu dia, “eppur si mouve”. I es va moure. I va quedar per escrit. I si Pujol ho ha fet, quants altres no ho faran després d’ell, ja sigui per la inèrcia del moment històric o pel trencament de l’espiral del silenci que certs referents com Pujol estan fent possible? És el que té aquest petit gran llibre. Necessita d’un digestió pausada, que per a alguns serà del tot difícil i per a altres combustible renovador d’energies… i d’arguments de reforç.