Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-8437-599-9
Preu: 20,50€
L’estiu és el gran moment de la lectura per a mi. Tret d’excepcions (anys en què no m’hi puc dedicar tant com voldria) miro d’aprofitar-los per aquells llibres que vaig postposant però que no paren de xiuxiuejar-me des de les prestatgeries de les llibreries “tria’m, tria’m”… Bé, doncs, enguany he cedit als pecats de la literatura i m’he delectat amb Flaubert a cor què vols.
Sempre l’encertes, amb els clàssics, oi? Doncs amb aquest també! No us voldria avorrir amb un comentari massa tocat i posat, perquè de vegades això no fa més que frenar-ne les ganes de llegir-lo… Massa sovint els grans autors estan envoltats d’una pompa que els allunya dels lectors contemporanis, la qual cosa em sembla una desgràcia monumental. Madame Bovary es llegeix bé, amb delit, distreu i fa pensar, fa riure i patir… fa fins i tot fàstic a causa del naturalisme que impregna el final de la novel·la. Ara en dirien gore…
La gran frase de màrqueting que acompanya aquesta obra és, per mèrits propis, Madame Bovary sóc jo… Bé, doncs, no seré jo qui contradigui Flaubert però, potser, quan ens posem a llegir i perdem l’oremus… Ai!
Si la lectura emmetzina l’ànima, nosaltres també som Bovary!
Madame Bovary també em mira des de la meva prestatgeria i de reüll també ho fa Ana Karenina o Crim i Càstig. Com tu però, aprofito els estius per submergir-me en algun clàssic. Aquest any li ha tocat a algú més modern però clàssic al cap i a la fi: Els Pilars de la Terra. Així que Madame Bovary haurà d’esperar però després de la teva recomanació em penso que no ho haurà de fer per gaire més temps! Gràcies.
Eli, no deixis que es quedi afònica i fes-li cas quan et torni a cridar!! T’agradarà molt!!!
Feia dies que volia comentar aquesta entrada i avui, després del suplement de clàssics d’ahir del diari Ara, he pensat que era el moment oportú. De fet, el que m’ha sobtat més és veure que es consideri clàssic un llibre com Els pilars de la Terra. Pot ser dels llibre més llegits i venuts en els darrers anys, però això el fa ser un clàssic? També posariem El codi da Vinci o la sèrie de Harry Potter en aquest pack? I que consti que amb els Harry Potter m’ho he passat molt bé. En resum, què fa que un clàssic sigui un clàssic? I encara més, els clàssics són només els grecs i llatins o també els més moderns com Dostoievski, Flaubert i tants altres? I sense oblidar-nos dels clàssics d’altres cultures….. Crec que és un tema força complex però alhora apassionant.
Pere, no vaig llegir l’article que em comentes però miraré de trobar-lo. Jo, modestament, tampoc no penso que els Pilars… sigui un “clàssic”. Des del meu punt de vista, un clàssic és un llibre que influeix en la cultura d’una època i en la història de la literatura, però això em sembla que és molt difícil valorar-ho sense perspectiva. Kerouak pot ser un clàssic, però Dan Brown, no ho sé, no ho sé… Gràcies pel teu comentari!!
Potser vaig errar en la denominació. Em refereixo que els Pilars de la Terra és un llibre que molta, moltíssima gent ha llegit. Un d’aquells que si tu, apassionada de la lectura, no ho has fet encara, la gent et mira estranyada. Que això és exactament el que em succeïa a mi. Un d’aquells llibres que la gent simplement coneix. En canvi, no mencionis qualsevol altre més modern perquè potser no serà conegut, però aquest, si.
Per un altre costat, segurament un clàssic es defineix exactament com ho has fet tu Monserrat, però avui dia potser també s’hi hauria d’afegir a aquesta definició, aquells llibres que deixen marca. Per a mi Millenium, el Codigo Da Vincci o Crepuscle, no son ni seran clàssics, però a persones amb 15 anys menys que jo segur que els hi ha deixat marca i els recordaran sempre.
Llavors, la definició de clàssic potser s’hauria d’anar adaptant a cada època… El que si que tinc clar però, es que per a mi, un clàssic sempre serà aquell que duri i perduri al llarg del temps.
I perquè en quedi constància, copio literalment de la RAE la definició d’un clàssic pel que fa a una obra literària:
2. adj. Dicho de un autor, de una obra, de un género, etc.: Que pertenecen a dicho período. Apl. a un autor o a una obra, u. t. c. s. Un clásico del cine.
3. adj. Dicho de un autor o de una obra: Que se tiene por modelo digno de imitación en cualquier arte o ciencia. U. t. c. s.
Eli, aquest post està “agafant volada”! Que poc m’imaginava que la Bovary donés per tant!!! M’ha agradat això que has dit del Crepuscle, perquè m’ha fet pensar en una anècdota que em va passar l’altre dia. Referit al cinema em va dir una noia de 17 anys “dona, és que Crepúsculo és un classic” i jo em vaig quedar amb els ulls com a plats, perquè em costa veure-ho així, però és cert que són pel·lícules que han marcat una generació. Amb els llibres passa igual… No sé què en dirà en Bloom d’aquí a unes dècades!
Estic totalment d’acord amb el que dieu i tornant a l’exemple del cinema soc el primer en dir que la trilogia original de la Guerra de les Galàxies és un clàssic. I això em porta a dir què és per a mi un clàssic: aquelles obres, de qualsevol mena, que ens marquen durant tota la vida i a les que podem tornar i tornar sense mai esgotar-les ni cansar-nos. Igual Crepuscle entraria en aquest grup però jo he llegit molts llibres que de jovenet em van marcar però que després de revisitar-los uns anys després van caure del pedestal. Al final, igual només el temps serà capaç de jutjar (i segur que hi ha algun poema “clàssic” que expressi aquesta mateix idea molt millor 😉 ).
Pere, t’imagines Darth Vader canviant la frase de “jo sóc el teu pare” per “madame Bovary sóc jo”??? Quin gran moment!!
Per cert, m’ha agradat aquest punt de vista, perquè converteix Tintín en un clàssic i això em fa goig!!
Ho veieu? Per a mi la Guerra de les Galaxies mai serà un clàssic (per a mi, repeteixo) perquè no m’agraden, però reconec que ha marcat una época, ergo és un clàssic per a molta gent. És exactament per això que posava els exemples de Crepuscle o Millenium.
Montserrat, pots estar ben segura que per a aquesta noia Crepuscle ho és!
Pere, et convido a dir-nos quins llibres s’han caigut del pedestal en revisar-los! Ara m’has creat curiositat…
En resum, crec que s’hauria de diferenciar doncs entre un clàssic individual i un d’universal… així tots contents!
Eli, ara sí que m’has deixat catatònica!! No t’agraden les Guerres de les Gal·làxies??? Això ho hem de resoldre aviat! T’envaré unes memòries del Lucas embolicades en una coberta de novel·la negra sueca, a veure si així, dissimulades, “colen”!!
Per cert, aquest fil està agafant un caire xulíssim!! Gràcies a tots dos!!
Jajaja Potser així si que cola!
Però no, no m’agraden… en realitat per ser sincera he de confessar que només n’he vist una (de pel·lícula, perquè fins i tot fins desconec si hi és en novel·la) de les moltíssimes entregues que hi ha. I ni tan sols recordo haver acabat de veure-la. El cas és que potser era massa jove quan ho vaig intentar i potser si que m’ho hauria de replantejar, però no em criden massa l’atenció.
Crec que hauré de fer una repassada a aquests clàssics que anomenem i posar-me al ‘no dia’ de tots ells… No sigui que surti a la llum que per exemple, mai m’he llegit ‘El Principito’. Jo, que em llegeixo fins i tot les etiquetes dels productes! I aquest si que l’anomenem clàssic universal, oi??
Segurament molta gent se’m tirarà a sobre però un dels llibres que no va aguantar una segona lectura va ser “El senyor dels anells”.
Això sí, com que el gruix de les meves lectures de jovenet era de ciència-ficció la majoria de llibres que han caigut del pedestal pertanyen a aquest gènere. Un parell d’exemples que podria posar són les continuacions de “Fundació” de l’Isaac Asimov i de “Dune” de Frank Herbert. Però també haig de dir que tot i que aquestes continuacions (o el mateix Senyor dels Anells) no els consideri clàssics, això no vol dir que el record que tinc de la seva lectura original no sigui entranyable i inclús meravellós.
A veure si un dia d’aquests trobo temps i escric una ressenya d’un clàssic de clàssics: “Les metamorfosis” d’Ovidi que em vaig llegir aquest estiu (i en vers!).
Elisabeth, no sé què és pitjor, si haver-te perdut una fugida de l’estrella de la mort o la imatge d’un elefant dins d’una boa… En qualsevol cas – i parlo per mi – si vols tenir fills tindràs una nova oportunitat. Amb la meva filla hem descobert totes dues coses i ha estat fantàstic. Per cert, també un altre clàssic, en novel·la: el llibre de la selva!
Pere, amb això dels anells no hi puc estar més d’acord (per irritació del meu germà mitjà!)… i el que dius de l’Ovidi, no saps com l’esperem!! Kafka també seria un clàssic que estaria bé, eh?
‘Les metamorfosis’ d’Ovidi i el comentari de Kafka m’han recordat a la seva ‘La metamorfosis’. Aquest si que va ser un gran llibre que em va captivar quan tenia aproximadament 16 anys.
Jo he de dir que ‘El senyor dels Anells’ em va tenir sense descans amb el nas entre les seves pàgines durant els tres volums (potser el tercer és el que se’m va fer més dens). Ara bé, no recordo exactament si va ser la segona entrega cinematogràfica, però reconec que em va avorrir d’allò més.
Pel que fa a les lectures infantils, no tinc fills (tot i que no arribaran massa tard), però espero encomanar-li el plaer per la lectura. I ara que ho dius, a la meva neboda de 3 anys ja li fa gracia en Klinkus! Així que no anem per mal camí…
Aquest debat m’està despertant les ganes de llegir-me els clàssics de la prestatgeria! Serà qüestió de buscar temps per fer-ho.
Per cert… Harry Potter és un d’aquells que per a una generació serà un clàssic però que jo no n’he llegit ni un!
Eli, coincidim amb això del Kafka! És una descoberta quan ets jove, oi? També amb el Potter, però els anells… els que més m’agraden són els de Bagués 🙂