Títol: No obris els ulls
Autor: John Verdon
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-7588-250-5
Preu: 21€
A finals de l’any passat us vaig parlar de Sé el que estàs pensant , la primera novel·la de John Verdon, un thriller on en Dave, un policia jubilat havia d’investigar uns assassinats en sèrie relacionats amb uns reptes numèrics. Doncs tenim bones noticies Nosaltres, ja que podem trobar a les llibreries No obris els ulls, una nova entrega del policia jubilat Dave Gurney.
Un any més tard de tancar el cas de “l’assassí dels números” a en Dave li tornen a plantejar un nou repte. Aquesta vegada és l’assassinat d’una núvia durant el seu convit de noces, amb centenars de convidats i sense cap testimoni ocular. Tots els indicis apunten a una persona, però la mare de la núvia no n’està gaire convençuda i acaba contractant els serveis dels nostre protagonista perquè ho investigui des d’un altre punt de vista.
Com a amant de les novel·les de misteri us haig de dir que aquest nou llibre de John Verdon m’ha deixat molt bones sensacions, amb una trama que es va complicant més i més a mida que passen les pàgines i amb uns personatges molt ben construïts, com per exemple la Jillian, o més ben dit, la núvia assassinada. I es que a través de les descripcions de la resta de personatges i de diferents esdeveniments, podem veure la seva ment caòtica sense haver conegut de primera mà el personatge.
L’únic punt negatiu que li he pogut trobar al llibre és que arriba un moment, molt al final de la novel·la, on totes les pistes et poden deixar esbrinar qui és el dolent, tot i que no es pugui acabar de veure tot l’entramat del cas.
A No obris els ulls res és el que sembla i permeteu-me que us faci un petit “spoiler” del llibre: en John Verdon escull els títols del llibres amb molt de criteri, tal i com ho va fer amb Sé el que estàs pensant, i us asseguro que en aquesta ocasió també serà molt important.
Així que, compte a l’obrir els ulls… o tancar-los!
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
A mi em va agradar moltíssim, No obris els ulls. Tot i això, penso que Sé el que estàs pensant és molt millor. I en Dave em cau relativament bé, però la Madeleine em fa molta rabieta, què vols que et digui.
I de passada, ara que hi sóc, em molesten les vides privades alienes a la novel·la dels protagonistes o colaterals. Vull la història de la novel·la, no les seves vides. Són personatges, no persones que jo estimi.
Aix, sóc una intolerant, ja ho veig!
Ostres, noies, això que el cadàver sigui la núvia i el detectiu un pensionista em fa pensar que, si més no, no són llibres convencionals… està bé, això!
Moltes gràcies, Rocío, per portar-nos sang “de mentida”, que ahir en vam tenir de real com la vida mateixa amb el llibre del petroli i aquesta que tu suggereixes no fa patir tant (o sí, però d’una altra manera).
Aquest és el problema: que és un pensionista de 42 anys, no de 67….
Hola, m’ha fet gràcia entrar en aquest espai perquè he vist el nom de John Verdon. A mi, m’ha passat una cosa rara amb aquest home, fa un any que tinc mig començat Sé què estàs pensant i per una raó o una altra no m’acaba d’enganxar i el vaig deixant de part mentre faig altres lectures, és l’etern desplaçat. Potser comença a ser hora de tornar-lo a reprendre i llegir-lo de tirada, si passa pel sedàs -i acaonsegueixo llegir-lo- potser m’animi a llegir aquest que acaba de sortir. M’heu animat
Alexandra, gràcies per l’aclariment… Jo, jo també vull ser pensionista amb 42!! Per cert, Carina, gràcies per venir al Nosaltres! ja hem posat el teu blog a la llista lateral!!
Hola Alexandra,
A mi No obris al ulls al principi em va costar una miqueta, no va ser com Sé el que estàs pensant, que al principi ja estava llegint sense parar, però tot i així, la cosa es va animant. A mi la Madeleine em fa una mica de ràbia, però tb l’entenc, que la pobra dona es pensa que el seu home s’ha jubilat i no para mai quiet!! és una situació una mica complicada, l’entens per una part i per l’altre no…
Carina, anima’t amb Sé que estàs pensant, a mi em va agradar molt, és una trama ben curiosa, a mi tb em passa a vegades que hi ha llibres que començo i per algunes raons es queden a l’oblit però a vegades va bé donar-li una oportunitat a alguns escollits.
Montse, pensionista als 42… no crec que tinguem aquesta sort!! jajajaja
Rocío, a mi em falta menys… tot i que encara estic en la dècada dels 30, jejeje! Per cert, m’agrada molt que hagis “recomentat”, aquests debats són molt xulos!!