Títol: Un armari ple d’ombra
Autor: Antonio Gamoneda
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-727-5
Preu: 18€

Aquest llibre fa de mal situar pel que fa al gènere. No és una novel·la, no és una autobiografia, no acaben de ser ben bé unes memòries, ni tampoc una crònica: és una barreja de tot això.

L’autor, utilitzant el desencant, el desencís, una apatia sàviament controlada, ens explica els primers 14 anys de la seva vida, des del naixement, fins als primers anys de l’adolescència.

El que passa és que és altament verídic. El seu pare, poeta, bohemi, addicte a la morfina, va morir just un any després del seu naixement, deixant-li un llibre de poemes, Otra más alta vida, amb el qual ell va aprendre a llegir tot sol i, alhora, a desenvolupar la seva vessant poètica.

Els malsons que va ocasionar la Guerra Civil a la ciutat de Lleó van trigar més que a bona part de la resta d’Espanya a fer-se evidents. Tenien una espècie de “calma chica” basada en la por, el terror… en fi, les coses de sempre, però tot i així van tenir una mena de temps per aprendre a patir.

La personalitat turmentada d’en Gamoneda no li va posar les coses gens fàcils. La vergonya de ser tan pobre, de passar gana, d’anar a escola amb sabates de noia amb els tacons rebaixats (amb la crueltat que poden tenir els nens amb aquestes coses), li va girar el cervell i el va convertir en un tipus estrany fins i tot per a ell mateix.

A tot això, la figura de la mare (és l’ombra de l’armari) que tanta por li fa obrir. Mare amantíssima, malaltissa, pobra d’esperit, però mare al cap i la fi, tan bona que és la gran inspiradora de la seva posterior obra… Per tot plegat crec que no se’n pot fer un comentari a la babalà. És bo llegir-lo.