(…) Jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida.

He volgut començar el comentari d’Es perd el senyal, el magnífic llibre de poemes d’en Joan Margarit, precisament amb un fragment en prosa, però és que l’epíleg és un dels capítols que us recomano amb més vehemència. Té tantes frases d’aquelles que et llegeixes un parell de cops, les tornes a rellegir i penses: uf! En voleu una altra?

I la veritat -i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies- és l’objectiu profund de la poesia.

Doncs això és el que destil·len tots els poemes de Margarit: veritat. Quan els llegeixes et topes cara a cara amb un arquitecte, un poeta, un home vell i un pare que arriba al final del trajecte, es troba en aquell precís punt de la vida en què va perdent-se el senyal i ens presenta unes reflexions madures i amb la vista enrere però amb l’ànima davant. Sol.

No em sorprèn gens que Joan Margarit sigui el poeta català viu més ben acceptat pels lectors. I crec que és així perquè darrera d’una aparença fàcil hi amaga una profunditat colpidora. Penso que són molt pocs els autors que ens poden descriure una escena aparentment casual i deixar-nos amb el cor trasbalsat com ho fa ell. En aquest sentit, us recomano Gent a la platja. No us vull reproduir el poema perquè és molt llarg, però si el llegiu ja em direu si no és una mostra plàstica, concreta, preciosa de l’amor d’una mare cap al fill. I Dignitat? Que el ministre cap verd, si en sap, la llegeixi, si us plau!! Ser el que dius potser també farà de bon llegir a uns altres (No t’imaginaves aquests murs tan alts. | Ara el que t’ha de preocupar | és ser el que dius. No hi ha res més | que et doni prou empenta per saltar).

De debò, és un llibre magnífic, de les petites i grans coses, que no heu de deixar de regalar als qui estimeu

Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autor recitant dos poemes del seu nou llibre.