Ahir vam conèixer la trista notícia de la mort de Teresa Pàmies. Una dona del seu temps, gran cronista, escriptora, periodista i una figura que va exercir, per molts de nosaltres, de pont entre la Catalunya d’abans de la Guerra Civil, i la de la dictadura, la Transició i la Democràcia a través dels seus escrits en grans llibres i col·laboracions als mitjans de comunicació, des del Serra d’Or i l’Oriflama, fins a aquells Matins del Cuní a Catalunya Ràdio amb notícies i boleros.

Teresa Pàmies, Creu de Sant Jordi i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -reconeixement que només han rebut dues dones, Pàmies i Rodoreda-, va publicar la majoria de la seva producció literaria al Grup 62.

Hem rebut aquest escrit d’en Lluís-Emili i el voldríem compartir amb vosaltres:

La meva Teresa Pàmies.

El 1970 van atorgar el premi Josep Pla a una novel·la signada per Tomàs i Teresa Pàmies que es deia “Testament a Praga”.

Jo no sabia qui eren cap dels dos. Simplement vaig llegir el llibre que feia contrapunt entre les memòries del pare -Tomàs, militant cenetista i després del PSUC- i el testimoni dels fets recents de 1968 a Paris i a Praga de la filla: Teresa. El llibre el vaig devorar. Amb les limitacions imposades per la censura deixava endevinar un món del qual la gent com jo no en sabíem res.

Tots érem d’esquerres i les ganes de veure com era tot allò tan prohibit van esdevenir incontenibles. I l’estiu de 1971 dues parelles amb dos sis-cents vam fer cap a Praga. Us estalvio detalls de peripècies per ambaixades a Berna o Viena per obtenir visats o del capteniment certament descriptible dels pobres sis-cents.

Al llibre, la Teresa introduïa la reproducció de les memòries de Tomàs Pàmies amb una adreça de Praga: carrer Ptrska, 24. ¿Existia o era un invent? Els manuscrits de les memòries ¿eren un recurs literari o existien de debò?

Doncs cap al carrer Ptrska hi falta gent.

A les bústies, al costat de noms plens de C amb un ocellet (un accent circumflex), hi vam trobar un revelador “Trinidad Sardina”. ¡Aquesta no era txeca!

I, efectivament, era espanyola. Exiliada econòmica, que no política, ja als anys trenta, va compartir el piset, col·lectivitzat, amb el Tomàs Pàmies (mort el 1966) i recordava perfectament que es passava moltes hores tancat escrivint sense parar. També que li havia tirat els trastos repetidament…

No sabia res del llibre però sí que tenia clar que “Teresa era muy lista!”. L’entrevista, d’altra banda, va ser interessantíssima.

En acabar el viatge havíem après moltes coses que ara sap tothom: que Praga era -i és- una ciutat meravellosa, que la propaganda sobre l’aniversari del Partit Comunista Txecoslovac s’assemblava molt a la que havíem hagut de suportar a casa sobre els “25 Años de Paz”, que la gent tenia por, que els russos els havien decebut…

Tot gràcies a l’empenta que ens va donar, amb el seu llibre apassionat, la Pàmies.

Tots els altres atributs: escriptora d’altres llibres, activista política, mare del Sergi, dona del López Raimundo, propagandista dels boleros, passen per a mi a segon terme.

Gràcies, Teresa.

Ha mort la Teresa Pàmies. La literatura catalana està de dol.