Nosaltres, m’he llegit un llibre carregat d’optimisme: Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquesta noia ha heretat del seu pare, l’Eduard Punset, la capacitat de fer-nos entendre la ciència d’una manera tan agradable que sembla fàcil i tot (científics que freqüenteu el Nosaltres, perdoneu-me, però jo vaig deixar les mates a 2n de BUP). L’Elsa, aquestes “píndoles” científiques, les encamina a orientar-nos cap a la felicitat i el benestar amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Ja sabeu que a mi tots aquests temes d’autoajuda no m’acaben de fer el pes, però amb aquest llibre m’ho he passat d’allò més bé i us ho volia explicar. De debò, que no és un llibre de “receptes miraculoses i màgiques per ser més feliços”, sinó més aviat una anàlisi que des d’un punt de partida absolutament empíric ens porta a reflexionar sobre què podríem fer per tenir menys pors, actuar amb més llibertat i creativitat i, en definitiva, trobar-nos millor. No em creieu? Doncs mireu quina “cita” us he preparat per llegir-la en veu alta:
Penseu en el que acabeu de llegir… ho heu fet bé? 😉
Curiós, oi, com ens enganya el cervell? Us engresqueu a seguir?
Títol: Una motxilla per a l’univers
Autor: Elsa Punset
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Àtrium
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-215-8
Preu: 19,90€
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Responent a la pregunta de quin és el consell que més m’ha agradat… potser el que respondria és que la “ruta” -seguint el lèxic de l’autora- que més m’ha interessat i agradat és la que ella anomena “Ombres en la boira” i que tracta sobre el llenguatge corporal.
No sé vosaltres, Nosaltres, però jo he sentit mil i una vegades experts que van a les ràdios a parlar de que els missatges es transmeten molt per com els diem. Allò del llenguatge i el metallenguatge, la posada en escena… Doncs he trobat especialment interessant l’estudi i recuperació que Punset fa de l’entrevista que va donar el president Bill Clinton després de l’afer Lewinsky.
Elsa Punset fa tota una classe de “com enxampar un mentider” a partir del llenguatge corporal de Clinton per demostrar-nos que el líder nordamericà mentia descaradament.
No ho aniré aplicant a tort i a dret perquè així no farem amics… però ho he trobat molt i molt interessant. De fet ja forma part de la meva “motxilla”!
M’ha agradat molt la ruta dedicada a com és de gran, el món, per tan poca cosa… Som insignificants.
L’autora ho diu en termes científics, però cada dia quan llegeixo les pàgines d’economia penso que sí, que som insignificants… Si guanyo el llibre li regalaré a un company de feina, perquè l’ajudarà a agafar ànims, que el futur no es presenta rosa, precisament, però amb llibres com aquest es veu millor.
Sincerament, no tinc el llibre, però m’agradaria tenir-lo. M’encanta l’Elsa Punset i crec que he vist gairebé totes les seues intervencions en El Hormiguero. He llegit el primer capítol del llibre que has adjuntat, i clar, compleix, de nou, totes les expectatives possibles (i això que és només una petita part). Ja no sols per la claredat del que diu, sinó de la dolçor de com ho diu. Sí, em sembla una dona dolça i propera, per aquest motiu pense que no hi ha millor guia que aquesta per a omplir la motxilla de la nostra experiència i ser capaços de projectar en el present les coses bones i aprendre de les no tan bones. M’agrada molt el pròleg, i pense que ja des de bon començament ens deixa clar quina és la seua intenció: ajudar-nos a deixar de viure en el passat, com ha fet ella amb la seua filla “hem abocat gairebé tots els records en grans bosses d’escombraries i ens n’hem acomiadat amb alegria”.
Personalment, en el terreny amorós he estat una persona molt patidora, bé perquè m’implicava massa emocionalment, bé perquè, una vegada morta la relació, vaig estar vivint en eixe passat durant molt de temps. Si bé és cert que vaig patir, també és cert que d’eixa experiència vaig traure molt profit, perquè llegint el que diu l’Elsa m’he adonat que vaig arribar a moltes de les conclusions que trau sense haver-me llegit cap llibre. Ara bé, d’altres ni se m’havien passat pel cap i pense que aquesta dona té la capacitat de mostrar el complex món de les emocions d’una manera tan clara que sembla impossible. M’agrada molt quan parla que hem de tenir una connexió amb els altres, perquè jo normalment empre aquest mot quan note que mirant una persona “som capaços d’observar-nos, de comprendre’ns i d’aprendre a través d’aquesta observació. Connectar és absorbir alguna cosa de l’altra persona, i això requereix una atenció especial” —que, com bé diu, ha de ser mitjançant els sentits. L’amor arriba per necessitat, i hem de ser capaços de mantenir-lo. Com? L’Elsa ens dóna les claus: mantenir la connexió emocional i el contacte físic. Una cosa que sembla tan senzilla i que moltes vegades som incapaços de fer. Llegint aquest primer capítol ja he plenat la meua motxilla de bons consells que, ara, cal posar en pràctica.