@ElAlephEditores @Grup62

En Martí s’ha llegit el llibre Himno, de Lydie Salvayre, i ens el ressenya per tots Nosaltres.

Fa temps, quan rumiava entre seguir estudiant i fer una tesi doctoral o buscar feina per no dependre de beques molt limitades, vaig llegir un llibre que parlava sobre la música, la seva textualitat, hipertextualitat i… coses més complicades. Recordo llegir que Espanya, fa molts anys, li va pagar un munt de diners a un senyor per una tonada. I aquesta tonada és l’himne d’Espanya. Els himnes no són cançons ni tonades. Són un col·lectiu fet música amb tot el que això representa.

Quan Lydie Salvayre escriu Himno parla d’això. Però sobretot parla de què va suposar que Jimi Hendrix “perpetrés” l’himne dels Estats Units davant de milers de persones, el 18 d’agost de 1969, a Woodstock. El guitarrista esquerrà va brodar, rebuscar, retrobar, retre homenatge, i molt més… quan va agafar una Stratocaster girada i va reproduir i reinterpretar aquella melodia, distorsionant-la i estimant-la fins a límits insospitats.

El llibre parla de què va suposar aquell dia i aquell himne, però també explica com Jimi Hendrix es va convertir en l’intèrpret. La vida, les circumstàncies, la guerra del Vietnam, etc. Pareu atenció, també, a com ho explica formalment:

Porque Hendrix hizo esto: se apoderó del himno americano le arrancó su vieja vestimenta y las medalles que tintineaban en su pecho militar e introdujo en él su rechazo violento de un mundo violento, un rechazo de una violencia loca, de una violencia cien veces más violenta que todas las violencias que explotaban aquí y allá.
Hendrix se apropió de una violencia que la juventud de su época no había hecho, hasta ese momento, más que padecer.
Se la apropió como una parte reivindicada de sí mismo,
como una fuerza de combate,
una fuerza de vida,
desmesurada.
una Furia en él se levantó contra la afectación,
contra la mentira,
contra la guerra que es la más fea de las fealdades,
contra los crímenes organizados por el gobierno a los que una parte de América, hipócritamente se acomodaba, contra las arrebatadas pasiones por la muerte de aquellos que no corrían ningún peligro de morir, y me estoy refiriendo a esos poderosos que se obstinaban, unos por interés y otros por orgullo imbécil, en una guerra desastrosa.
A golpe de descargas eléctricas, estremeció el espacio y las mentes.

I tant que ho va fer. Aquest llibre n’és una bona mostra. Sovint em pregunto d’on surten els llibres. I en aquest cas no he parat d’imaginar-me Lydie Salvayre escoltant, meravellada, una i una altra vegada, la gravació de Hendrix tornant a crear The star spangled banner un 18 d’agost de 1969.

Títol: Himno
Autor: Lydie Salvayre
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-1532-549-9
Preu: 18€