Arxiu de l'autor: Les Males Herbes

Coraline

1 resposta

Títol: Coraline
Autor: Neil Gaiman
 Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’odissea
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-9932-008-3
Preu: 10€

Coraline és un una novel·la breu, d’aparença innocent, on hi abunden les il·lustracions i la lletra és grossa i fàcil de llegir. Amb aquesta targeta de presentació, no és d’estranyar que sigui un llibre recomanat a molts estudiants de secundària i que se n’hagi fet una pel·lícula d’animació.

Coraline és una nena que es muda amb els seus pares a un vell casalot al mig del camp. Un dia, avorrida i cansada de que ningú li faci cas, descobreix un porta que la transporta a una dimensió paral·lela on tot és més divertit. Però poc a poc anirà descobrint que a l’altra banda no tot és tant fantàstic com semblava al principi…

És cert que Coraline és de lectura ràpida i per tots -o quasi tots- els públics, però va també una mica més enllà. La història que s’explica és tendra però també pertorbadora, i a estones transita fins i tot pel gènere de terror. En aquest sentit enllaça potser amb escriptors com Roald Dahl, o fins i tot Lewis Carroll, que malgrat admetre una lectura d’evasió no descarten traumatitzar els seus joves lectors.

Share

Paraules d’Opoton el vell

1 resposta

A priori, aquesta novel·la complia dos dels requisits fonamentals per convertir-se en llibre de capçalera de Les Males Herbes: adscripció al gènere fantàstic i autor amb bagatge vivencial singular. Malauradament, després de llegir-la, no tinc més remei que negar-li aquest privilegi i entaforar-la al prestatge dels intents fallits.

És cert que Avel·lí Artís-Gener (1912-2000) no fou un tipus qualsevol. Més conegut com Tísner, treballà de periodista i ninotaire fins la guerra, arribant al grau de comandant de l’exèrcit republicà durant aquesta. Després, als anys d’exili a Mèxic, escrigué novel·les tan reconegudes com Les dues funcions del circ (1966) o Prohibida l’evasió (1969). L’any 1965 tornà a Catalunya i reprèn en la mesura del possible les seves activitats periodístiques. L’any 1993 s’incorporà a ERC, on va militar fins a la seva mort.

Però parlem d’Opoton! La novel·la planteja l’engrescadora hipòtesi històrica que els asteques ens haguessin “descobert” a nosaltres, un parell d’anys abans de l’arribada de Colom a les Índies Orientals. Sota aquesta premissa -no exenta d’ironia-, Tísner narra l’arribada dels mexiques a unes Espanyes encara convulses per la Reconquesta, i les penes i desventures que pateixen en la seva cerca del Déu Quetzalcóatl. La hipòtesi d’una conquesta “a la inversa” serveix a l’autor per plantejar qüestions com ara la futilitat de les invasions militars o per dibuixar una Espanya plurinacional integrada per gallecs, bascs, castellans o catalans, tots ells sotmesos a la fèrula dinàstica dels “tantomontamontatanto”.

(…)

Share

El futur és avui

2 respostes

Títol: Cosmòpolis
Autor: Don DeLillo
Editorial: Grup 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX
Pàgines: 224
EAN: 9788429753110
PVP: 21€

Fins fa ben poc, Don DeLillo era un dels molts noms els quals sovint fixo als prestatges de la llibreria. Autors que, ben probablement, no llegiré mai, si no és que algun atzar decisiu m’hi porta. És trist però és així, la vida sempre serà massa curta per un lector compulsiu. Per sort fa uns dies vaig llegir que David Cronenberg estava adaptant la novel·la Cosmòpolis, i fanàtic del director canadenc com sóc, vaig córrer a buscar el llibre. Aquí tenim l’atzar decisiu.

A Cosmòpolis, Don DeLillo descriu un dia en la vida d’un jove multimilionari que recorre Nova York a través d’un embús de tràfic dins la seva limusina. El cotxe, des d’on l’empresari treballa, és ple de pantalles per on van passant noves dades i estadístiques de mercat. Al llarg del llibre,  el vehicle (que és el seu intermediari amb el món exterior), tan li serveix de despatx com de consultori mèdic o fins i tot de trinxera. A fora, pels carrers de Nova York, conviuen les violentes manifestacions anarquistes amb les processons estrafolàries i els ramats de turistes fent cua per qui sap què. Al llarg del dia, però, la sensació d’amenaça és permanent. Amenaça a la vida del protagonista, a la de la ciutat i a un sistema capitalista que veiem esfondrar-se.

El que ha aconseguit DeLillo en aquest llibre dolorós i bonic alhora, és crear una novel·la de gènere sense fer servir pràcticament cap element futurista ni fantàstic, i situant-la en l’actualitat. És un llibre sobre la fi del món, o més aviat enclavat en la fi del món, ja que l’apocalipsi és el lloc on transcorre la nostra vida quotidiana. La clau està en el seu estil expressionista, proper a Ballard, i en com tria les peces que decideix mostrar-nos per crear una sensació d’irrealitat perillosament familiar. En aquest mosaic histèric hi caben des de la dessecació de les relacions humanes, fins a la virtualitat com a realitat dominant, la vida instal·lada en un futur constant on el present ja és passat, o les dimensions còsmiques de la  paranoia post 11-S.

(…)

Ramon

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Les Males Herbes.

Share

Sorres rogenques

1 resposta

Sorres rogenques és un recull de contes curts escrits per Ballard entre 1956 i 1970. Per bé que independents entre sí, tots ells comparteixen un mateix paisatge: un estrany desert de sorres vermelles i mars d’arena, poblat per estàtues sòniques i rajades voladores. És un escenari oníric, que tant podria ser terrestre com marcià, i que respon a la intenció de Ballard de crear “un lloc en el que m’agradaria viure”.

Sorres rogenques és un enclavament turístic en decadència. Abans hi estiuejava l’stardom del cinema i els més rics financers de la Terra, però ara l’habiten artistes, poetes i directors de cinema d’avantguarda. La majoria dels contes podria esquematitzar-se així: el protagonista s’enamora d’una veïna de Sorres rogenques (sovint una artista de passat tèrbol i embogida) i, relacionant-s’hi, descobreix els misteris d’aquesta. Poden llegir-se en clau de d’explicació psicològica d’uns personatges pertorbats; ja sigui per mitjà de somnis, fenòmens fantàstics o escenaris evocadors.

(…)

Pere Grament

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Les Males Herbes.

Share

El món interior

Deixa un comentari

Títol: El món interior
Autor: Robert Silverberg

El món interior és una novel·la coral ambientada a l’any 2381. Per solucionar el problema de superpoblació, els humans viuen confinats en Mònades Urbanes (edificis de més de mil plantes i tres quilòmetres d’alçada, capaços d’allotjar fins un milió de persones). Dins els paràmetres morals d’aquesta nova societat, la procreació abundant es considera quasi una obligació, cosa que implica una llibertat sexual absoluta entre els habitants de les mònades. S’organitzen rondes nocturnes per tenir sexe, i conceptes com la fidelitat o la gelosia són considerats egoistes i de mala educació. L’ús de drogues i estimulants tampoc està penalitzat, de manera que a estones el llibre de Silverberg sembla una utopia hippie duta a la pràctica.

Però aquest món idíl·lic amaga també un revers tenebrós. Qualsevol tipus de dissidència -ja sigui atrevir-se a sortir de la mònada per veure què hi ha fora, o posar traves als requeriments sexuals d’un desconegut- és condemnada severament com un acte d’alta traïció, executant l’infractor. (…)

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Les Males Herbes. I no us perdeu el tercer número de la revista en paper! Us deixem amb un tast terrorífic del que hi podreu trobar:

“En aquesta ocasió Jordi Sanglas ens farà assumir la responsabilitat de la nostra parella en la fi del món; acompanyarem el gran Xomelles a descobrir com una simple noticia al diari pot convertir una persona normal en un dement; viatjarem a plantacions de droga de l’espai exterior de la mà de Pere Grament; Patricia Muñiz ens convidarà a emprar un filtre sensorial per descobrir què s’amaga en la ment dels altres”.

Share

Crónicas del gran tiempo

Deixa un comentari

Títol: Crónicas del gran tiempo
Autor: Fritz Leiber
Editorial: Martínez Roca

“Mis pies me sirven para mantenerme estable en cualquier circunstancia; gracias a ellos nadie sabe nunca si estoy sobrio o moderadamente borracho.” (Fritz Leiber, ironitzant sobre les dimensions dels seus peus i el seu passat alcohòlic).

Crónicas del Gran Tiempo és un recull de contes publicats per Fritz Leiber (1910 – 1992) durant la primera meitat dels seixanta. Tot i ser independents entre sí, tots ells comparteixen un mateix escenari: l’existència de dos exèrcits enfrontats en una guerra de dimensions còsmiques, els Aranyes i les Serps. Els dos bàndols estan tan igualats, que no dubten en enviar els seus agents al passat o al futur per intentar canviar el rumb de la Història i decantar-la al seu favor.

Fritz Leiber és conegut sobretot per ser un dels pares de l’anomenat fantàstic de “capa i espasa”, però és amb aquesta sèrie de contes futuristes que va aconseguir el major reconeixement de la crítica. Va escriure’ls un cop superada la greu crisi alcohòlica de quatre anys que l’havia apartat de l’escriptura, i hi ha qui, potser amb una certa malícia, ha considerat que el que l’autor pretenia amb aquest univers de viatges endavant i endarrere en el temps, era canviar el seu propi passat.

Però els seus contes són estranys i, en la meva opinió, no acaben de funcionar. És cert que són plens de frases brillants, i de reflexions d’una profunditat metafísica insospitada en un escriptor de gènere. Però -i potser precisament per culpa d’aquestes pinzellades de genialitat-, els contes de Crónicas del Gran Tiempo semblen desenfocats, d’acció confusa. Per dir-ho ràpid i malament, podria dir-se que, en aquests contes de Leiber, la trama sembla una excusa per que l’autor pugui explicar els seus pensaments, fins al punt en que aquesta acaba fent nosa o resultant absurda.

Pere Grament

Share

El maestro y Margarita

Deixa un comentari

Els companys de Les Males Herbes ens han fet arribar un comentari d’El maestro y Margarita. Si voleu llegir més,  podeu visitar la seva web o bé fullejar la revista en paper.

Títol: El maestro y Margarita
Autor: Mijaíl Bulgákov
Editorial: Alianza Editorial
Pàgines: 528
ISBN: 9788420667249
PVP: 9’90€

El maestro y Margarita és, segons la consideració de molts lectors, una de les millors novel·les de la Rússia soviètica. La seva gestació va estar plena de vicissituds: Mijaíl Bulgákov va començar-la el 1928, reescrivint-la nombroses vegades fins a la seva mort el 1940, i deixant-la inacabada. L’escriptor -que havia gaudit del favor de la crítica i el públic durant els anys 20-, va ser proscrit per la censura estalinista i mai va poder publicar El maestro y Margarita. La seva dona va fer-ho per primer cop el 1966, amb una versió escapçada per la censura que van completar els samizdat subterranis.

A grans trets, l’argument gira al voltant de la irrupció del diable i la seva cort d’ajudants al Moscou dels anys 30. Aquests posaran potes enlaire l’hipòcrita engranatge social de la ciutat a base de barrabassades i portaran de cul a les milícies d’ordre públic.

La construcció d’El maestro y Margarita és complexa i innovadora, desenvolupant-se la narració en tres àmbits diferents. En primer lloc tenim les malifetes del diable al Moscou estalinista, ciutat policial de trepes i buròcrates terroritzats, que Bulgákov retrata amb una mordacitat ferotge. Aquesta línia narrativa conviu amb la història de Poncio Pilatos, el procurador romà que va autoritzar la crucifixió de Crist i, en tercer lloc, amb la conversió de Margarita en bruixa per salvar el seu enamorat, un escriptor exiliat en un manicomi.

El maestro y Margarita admet infinitud de lectures: des de la crítica sardònica del règim soviètic a la posada en pràctica de les noves tècniques narratives d’avantguarda. Però n’hi ha més. Les similituds entre el “maestro” de la novel·la i el propi Bulgákov -ambdós foren prohibits i llencen el primer esborrany de les seves respectives novel·les a les brases-, suggereixen una relectura d’El maestro y Margarita en clau de revenja, contra la intelligentsia que va deixar-lo de banda. Finalment, cal afegir que, com a qualsevol novel·la com Déu mana on hi apareix el diable, a El maestro y Margarita existeix un rerefons subterrani ple de referències a la tradició esotèrica i al misticisme. Potser per això, l’apartament moscovita on succeeixen molts dels fenòmens de la novel·la s’ha acabat convertint en un important punt de pelegrinatge dels satanistes russos de l’actualitat.

Share

L’herba roja

Deixa un comentari

En Pere ens proposa L’herba roja, de Boris Vian. Podeu seguir llegint a les Males Herbes, que és un blog de La Revista de Terror i Fantàstic que fan uns bons amics de nosaltres (senyors de l’IEC, no tingueu en compte la sintaxi!). Mireu-vos-la, mireu-vos-la, però quan encara sigui de dia…

Boris Vian (1920-1959) va ser un personatge escandalós, de vida curta però intensa. La llegenda diu que va morir d’indignació en una sala de cinema, durant la preestrena de la pel·lícula basada en el seu provocador best-seller noir Escopiré sobre les vostres tombes (1946). Però ja explicaré les vicissituds de la seva existència en una altra ocasió, quan el llibre ressenyat no demani tanta atenció com L’herba roja.

Perquè L’herba roja és una novel·la majúscula, que escapa a qualsevol definició. Algú va intentar descriure-la una vegada com l’Alícia al país de les meravelles psicodèlica, i potser sigui lo que més s’hi apropa. És psicodèlica pel constant ús d’un escenari de colors impossibles (el propi títol de la novel·la ja ho anticipa), però també per la descripció de situacions del tot lisèrgiques com ara la ciutat de l’amor o la màquina de reviure records per poder esborrar-los de la memòria que construeix el protagonista. Hi ha molt també de conte meravellós, de joc de miralls i d’amor lliure, de sadisme refinat (l’escena dels protagonistes llençant dards amb una sarbatana contra els efebus és insuperable) i d’exploració de la naturalesa humana.

Hi ha qui diu que un dels recursos més barats per ressenyar un llibre és dir-ne que versa sobre “la condició humana”, i segurament sigui veritat. Però en el cas de L’herba roja no se m’acut cap altra manera de dir-ho! Només que Vian ho fa amb una ironia i un poder evocador insòlits, a les antípodes d’aquells escriptors que intenten ser introspectius i només aconsegueixen dir obvietats.

Si us interessa, també podeu trobar la versió impresa de la revista les Males Herbes a diverses llibreries de Barcelona. Per més informació consulteu a les Males Herbes!

Share

Gaeli i l’Home Déu

1 resposta

En Pere ens ha enviat aquest comentari sobre Gaeli i l’Home Déu, de Pere Calders. Esperem que us agradi!

Títol: Gaeli i l’Home Déu
Autor: Pere Calders
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Edició especial per la Caixa d’Estalvis de Catalunya
Pàgines: 176
ISBN: 84-297-2754-X
PVP: 12,00€

A la seva novel·la Gaeli i l’Home Déu, Calders planteja la possibilitat que aparegui un home capaç de fer miracles en el marc de la Catalunya revolucionària del 1938. Aquest s’associarà amb Gaeli, pensador, orador i, abans que res, català de cap a peus, que mirarà de treure’n un profit pràctic i patriòtic dels poders de l’Home Déu.

A Gaeli i l’Home Déu hi trobem moltes de les constants de l’obra de Calders: el fantàstic absurd, la quotidianitat, la ironia i humanitat, entremesclades amb aquella manera tan seva d’assassinar els personatges quan ja no són necessaris amb la facilitat de qui es talla les ungles. Ens trobem davant d’un fantàstic proper, escrit amb una soltura insòlita per aquells qui estem acostumats a llegir el fantàstic traduït de l’anglès. Però a Gaeli i l’Home Déu també hi ha lloc per les punyalades i els sarcasmes: contra els extremistes polítics i contra l’Escola d’Olot, així com també contra els il·luminats que, a la manera d’un Quixot, pretenen salvar el món d’una sentada.

Potser el missatge -si és que en té- de Gaeli i l’Home Déu, sigui que canviar el món és una tasca massa difícil i desagraïda. Per com es resol la novel·la, Calders sembla voler dir-nos que són millors els petits plaers que ens brinda el dia a dia, com un bon àpat o l’amor d’una persona estimada, que no pas les grans empreses inassolibles.

Share