Hi ha moments, indicadors, detalls que t’expliquen que et fas gran. La targeta groga de “la Caixa” enlloc del Carnet Jove, que et diguin senyor pel carrer, que un noi que no creus tan jove només conegui el Polònia i no hagi sentit mai el Minoria Absoluta. Però ara ja ho tinc tot. Ara ja tinc autors de la meva edat i ja tinc un relat de la meva banda sonora. No sé si agrair-ho molt o sentir-me’n més… M’estic fent gran? Com deia aquell, és màgic… és meravellós.

I el relat? Doncs del relat se n’encarreguen la Marta Salicrú i l’Andreu Gomila que s’han adonat a temps que ja tenim música “nostra” amb prou entitat com per no haver de recórrer a Raimons, Llachs, Ovidis per reivindicar-nos musicalment. El que proposen i expliquen Salicrú i Gomila és qui han estat els responsables de teixir i fer nostres aquestes cançons que ells anomenen Putos himnes generacionals.

No hi surten tots però tots els que hi surten, ho són. No tant els himnes però sí els representants de què ha significat per tota una generació -la meva, la nascuda a finals dels 70 i inicis dels 80 que va veure la Barcelona olímpica, que va veure caure murs de Berlín, que va veure caure Freddy Mercury i Kurt Cobain, i que va veure ascendir els festivals indies- la música i la feina de gent com Antònia Font, BCore, Manel, El Petit de Cal Eril, Bankrobber, Standstill, Mishima o Joan Colomo.

Cadascun dels que hi apareix representa una faceta de la -per fi!- edat adulta del pop-rock fet al nostre país. Independentment de l’idioma o l’estil. Música popular, música pop, amb un punt en comú: la política reivindicativa del “fet aquí” ja no és el focus d’atenció perquè cal centrar-se en una cosa més important: que les cançons siguin bona música. I això no és poca cosa, oi?

Tots els que apareixen al llibre els havia escoltat. Jo sempre he estat més de sentir gent que crida i per això m’ho he passat especialment bé llegint què expliquen de Standstill, BCore i Joan Colomo. Però la gràcia i el mèrit de la Salicrú i en Gomila ha estat la d’apropar-me uns Hidrogenesse, per exemple, com no ho havia fet mai ningú. Ni un Rockdelux, ni un Mondosonoro, ni un Enderrock, ni un Gent Normal.

A través de les entrevistes als protagonistes, els autors fan una bona mescla entre el relat personal -“vaig perdre el nord ballant aquella nit”- i el relat col·lectiu -“la gent esgotava les entrades de cada concert que van fer”- per tal de recollir l’ebullició d’aquesta escena musical barcelonina. Entrevistes i textos que són assaig objectiu amb una dosis justa d’emotivitat del nostre temps i la nostra música. Això que en diem “escena”.

I aquesta escena, la nostra escena, la nostra música necessitava un llibre. Se’l mereixia. I ara ja el té.

Un apunt final: perquè imagineu aquesta escena del tot, hi va haver un dia en què vaig anar a la presentació de ‘Greta’, el nou disc d’Inspira, en format vermut. A la nit vaig assistir a l’últim concert de la història de Standstill i el matí següent vaig veure una actuació al Continental de Dofí Malalt i El pèsol feréstec. Tots els directes, amb els Putos himnes generacionals a la bossa que m’acompanya. Ah, si! I aquest escrit el faig amb el nou disc d’Egon Soda sonant de fons, dos dies després d’haver vist el documental dels 25 anys de BCore al festival de documentals Inèdit.

La nostra música, els nostres himnes generacionals, es mereixien un llibre. I ara ja el tenen. És màgic… És meravellós!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Putos himnes generacionals. Relat sobre l’escena musical barcelonina
Autor: Andreu Gomila Llobera | Marta Salicrú
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-16367-16-0
PVP: 16€