Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

No hi ha treva per a les fúries, d’R.S.Thomas

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Joan Margarit comença el seu text introductori titulat R.S. Thomas: misticisme i nacionalisme amb aquesta afirmació:

L’obra poètica de Ronald Stuart Thomas té dos personatges principals, Déu i Gal·les, la pàtria perduda de la qual Iago Prytherch és el prototipus del pagès. Aquests són els eixos de coordenades de la mirada del poeta i capellà anglicà, el místic religiós més important del segle XX en llengua anglesa.

M’ha agradat citar aquest petit fragment per situar-vos una mica en cas que no conegueu l’autor. No hi ha treva per a les fúries ens ofereix els textos en versió original i en català, versionats per Anna Crowe i Joan Margarit, i ens permet obtenir una bona panoràmica dela seva obra publicada entre el 1946 i el 95; de fet, el títol, No truce with the furies, respon precisament al del poemari d’aquesta darrera data.

La tasca d’edició m’imagino que deu haver estat molt dura, perquè realment s’aconsegueix en català mantenir una certa cadència com l’anglesa, la qual cosa sempre és d’agrair. Espero que estigueu d’acord amb mi…

Què més puc dir?
Per què hauria jo de rebuscar,
entre l’enveja, la malícia…
l’encant sargit que és dins l’armari de la humanitat,
la roba prima que no abriga
el cor sincer que vol mantenir-se calent?

M’han agradat especialment aquests versos per portar-los al nosaltres:

Al principi
la paraula. La paraula
hi serà al final?

Esperem-ho. Amén.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No hi ha treva per a les fúries
Autor: R.S. Thomas
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa Menor
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-347-2
Preu: 22€

Share

Dos amics de vint anys, de Sebastià Alzamora

Deixa un comentari

@Ed_Proa @Grup62

Fa uns quants dies vaig llegir Espriu, transparent, una magnífica i més que minuciosa biografia d’en Salvador Espriu a càrrec de l’Agustí Pons i em vaig quedar intrigada amb la relació entre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el poeta d’Arenys. Així doncs, aquesta novel·la, Dos amics de vint anys, m’ha vingut com anell al dit per satisfer aquesta curiositat meva.

Sebastià Alzamora relata en primera persona, com si fos l’Espriu mateix, el darrer episodi de la vida d’en Rosselló-Pòrcel: la seva mort al sanatori del Brull. A partir d’aquí, fa un bon salt enrere i recorda el moment en què van conèixer-se a la Universitat de Barcelona, les jornades a bord del creuer Ciudad de Cádiz, l’amistat comuna amb l’Amàlia Tineo i la Mercè Muntanyola (especialment significativa, aquesta darrera…). Un temps, just a les darreries de la República, que van viure amb intensitat creativa per a goig de tots nosaltres.

Us el recomano de debò. He d’admetre que és el primer cop que llegeixo l’Alzamora, però ho fa tan bé que no sé si no us hauria de dir que he llegit l’Espriu. Hi ha reflexions literàries tan concretes que semblen sortir de la boca del poeta:

M’envaïa una necessitat imperiosa d’aixecar-me i sortir corrents, amb el meu vestit i la meva corbata dels diumenges, amb les meves sabates enllustrades, cap a l’habitació d’en Tomeu, per alliberar-lo com un Orlando, i de tornar a la capella per foragitar del faristol el doctor Riba i els seus fabricants de panellets i proclamar, des d’allí mateix, l’urgència d’una poesia que es fes càrrec de les fondes veritats humanes: el temps, la mort, la inveterada capacitat de la nostra espècie a l’hora de cometre els delictes més aberrants i de refugiar-se en els pretextos més miserables.

Però no només m’agrada la novel·la quan parla l’Espriu… Els comentaris de la resta quan s’expressen en primera persona també són per sucar-hi pa. Mireu què opina de la poesia en Rosselló-Pòrcel:

La poesia és per a mi el grau més alt i més net de formalització al qual pot aspirar una llengua. És l’art de la destil·lació d’un idioma, i de les seves capacitats expressives.

Bonic, oi? Doncs us esperen 214 pàgines plenes de joies com aquesta. No us el deixeu escapar en aquest #AnyEspriu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf, i aquí en Sebastià Alzamora explicant Dos amics de vint anys:

Títol: Dos amics de vint anys
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-7588-398-4
Preu: 17,90€

Share

Terra, de David Vann

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Sóc molt fan d’aquest autor. Molt! Crec que pocs com ell a hores d’ara descriuen situacions límit amb aquesta asèpsia tan vertiginosa que genera un neguit terrible en el lector. És com quan veus en un National Geographic que les hienes estan menjant-se una cria de lleó i el fotògraf només fa fotos, sense prendre partit en la cruesa… doncs això mateix! I aquesta tercera persona distant i freda, a més, la fa passejar-se per uns paisatges que esdevenen protagonistes. Això sí, si a les altres dues novel·les anteriors hi feia un fred que pelava, a Terra hi fa una calor que esparvera! Califòrnia, la terra dels surfistes “bollicaos”, convertida en un escenari copartícep per a la decadència humana.

No us explicaré massa l’argument, perquè l’Albert ja va fer-ho en l’anterior comentari amb prudència, però també us dic que l’argument no em sembla el més important… Això no és una novel·la-riu sinó més aviat una novel·la bassa, on el que importa és deixar-se portar fins al fons i ofegar-te una mica amb els protagonistes.

Perquè compartim una mica del plaer de la lectura, us en cito un fragment que espero que us agradi.

Un mar de color marronós i ell hi estava submergit fins a les espatlles. Pesadament, es va endinsar més en el no-res, i tot ell es va sentir trist. Una tristor cansada, pesant. Tiges seques, gens de vent, el sol caient amb força, i la tristor penjada de cada costella. Allò no era meditació, només un pes. La seva família era un pes.

I, recordeu: si encara no heu llegit David Vann, feu-ho! Qualsevol de les seves novel·les val molt la pena.

Títol: Terra
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-824-1
Preu: 21,90€

Share

Cementerio de pianos, de José Luis Peixoto

2 respostes

@ElAlephEditores @Grup62

Fa molt de temps, el César ens va recomanar Cementerio de pianos aquí al nosaltresllegim. Entre una cosa i l’altra no havia tingut ocasió de seguir el seu consell fins ara i us puc assegurar que ha estat una sort fer-li cas (val més tard que mai, César!).

M’agradaria començar parlant-vos de l’estil. En José Luis Peixoto domina el punt de vista amb precisió poètica -com deia Txèkhov-; crec que només per això ja ha de formar part del selecte grup de narradors de la Història de la Literatura. Aquella primera veu que passa de persona a persona amb una naturalitat que exigeix del lector tota l’atenció però que en cap cas el fa perdre i que no és només una filigrana per demostrar com en sap, sinó que ajuda a comprendre les circumstàncies vitals dels protagonistes… Una delícia que arriba a mostrar, brutalment, com es deu viure la mort en primera persona.

I la puntuació… quin element més radical! L’ús de l’adjectiu també mereix un capítol a part. La reiteració que alenteix, que reforça, que ens prem el cor i ens l’arriba a glaçar… El tema de tota la narració en depèn, així com de les metàfores, que poden arribar fins a extrems inimaginables. M’han agradat especialment les irrupcions dels diàl·legs entre un difunt -el qui escriu el llibre- i la néta: són una sopresa magnífica per al lector.

Però no us penseu que tot és forma, eh? Una gran novel·la no ho seria si no tingués un gran argument al darrera i , tot i que  no us en parlaré gaire, perquè el César ho va fer millor que no ho faria jo, sí que us vull dir que m’han vingut al cap aquelles grans nissagues familiars que tantes bones hores m’han fet passar com a lectora… Recordo Faulkner i potser García Márquez, amb aquell temps que, quan s’acaba, pot tornar a començar tota la vida…

mi vida, diluida en el tamaño de aquellas tardes, era exactamente como el mecanismo en reposo de un piano: el silencio frágil de las cuerdas alineadas, la perfección geométrica de su muerte aparente, resucitable en cualquier momento que no llegaba, un momento simple como tantos otros sería suficiente, un momento que podría llegar pero que no llegaba.

Títol: El cementerio de pianos
Autor: José Luis Peixoto
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-1532-555-0
Preu: 21,10€

Share

M’agrada el sexe!, de Roser Amills

2 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

M’agrada el sexe! Un títol sense embuts per a un llibre que va arribar recentment al Nosaltres. A més, com que era una tramesa per a premsa, venia acompanyat d’uns brillantets adhesius per enganxar-se’ls al cos… Jo, que en alguna ocasió ja us he explicat que vaig passar tota l’EGB en una escola de monges, vaig pensar “i ara, què en fem, d’això?”. A quin dels lectors que participa al Nosaltresllegim li podia enviar el títol sense que es prestés a la brometa i al hehehe…? Els homes els vaig descartar els primers, però ara m’adono que potser era un error, perquè tot i que el llibre està orientat a la felicitat sexual (això resa el subtítol) de la dona, no és només per a ella. Tot seguit vaig remirar la llista i no em vaig acabar de decidir… per començar no sabia si enviar el llibre amb els brillants o sense!

Bé, doncs, fet i fet, vaig pensar “llegeix-te’l tu, Montse, i matem-ho!”. No sabeu quin encert va ser aquesta decisió! El llibre es llegeix bé, com una obra de no ficció (tot i que el tema requereixi la seva fantasia!) que aborda sense embuts i amb un punt de vista molt proper la vivència del sexe per part de les dones. Perquè us feu una idea del to, us cito un fragment de la introducció “fes-ho, no dubtis més ni en desconfiïs, dóna i rep sexe amb generositat i conscientment, aquesta energia intercanviada enriquirà el teu creixement personal i t’ajudarà a afrontar tot el que vingui, ja siguin problemes personals, cartutxeres o arruguetes de riure”.

Diu en un moment donat “Cadascú que s’ocupi de la seva sexualitat per poder oferir-la a l’altre en perfectes condicions, només així obtindrem alguna cosa autèntica, sòlida i enriquidora per compartir”. Per ajudar a aconseguir-ho, la Roser Amills proposa els 25 jocs que hi ha al final del llibre – Si desitges una parella motivada, dóna-li motius!,- que us convido a llegir del mateix exemplar que ho he fet jo. Perquè ara, uns quants dies després que aquest llibre arribés i em cremés a les mans, ja he decidit que us el recomano  a totes (i a tots!); el meu exemplar el teniu a la vostra disposició. Aviseu-nos aviat, que si comencem vacances no hi serem a temps!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el vídeo que n’ha fet l’autora.

Títol: M’agrada el sexe!
Autor: Roser Amills
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-664-1657-3
Preu: 18€

Share

Estàtues sense cap, de Manuel Forcano

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Tenia ganes de llegir en Manuel Forcano. Me n’havien parlat bé i per això quan vaig saber que havia publicat un nou poemari vaig voler llegir-lo. Bé doncs, crec que la recomanació va ser molt bona! N’he gaudit força, d’aquestes Estàtues sense cap.

El llibre està dividit en dues parts. La primera du el mateix títol que l’obra sencera i recull una sèrie de poemes amorosos entre dos homes ambientats a El Caire. La segona, El penell dels meus dies, és un recull de poemes de la mateixa temàtica en diferents ambients. Gairebé en tots hi ha la presència de l’amor passat, amb una mirada nostàlgica però positiva, amb malenconia però sense buidor existencial… Els poemes són breus, precisos, amb unes imatges clares i directes que permeten una plasticitat bellíssima. Diu el final del poema Imatges:

De tu l’únic que ara servo són imatges.
Les del goig. I tanco els ulls
per veure-les millor.
Els qui sabeu llegir
ja m’enteneu.

Ho he trobat molt bonic. Com també aquest final de Cairo revisited:

Quants quilòmetres de viatge
per no moure’t de la memòria.

Heu viscut mai l’experiència de tornar a un lloc i, en el fons, estar fent turisme més pels records que pel lloc en ell mateix? M’ha semblat que aquests versos, però potser tot el poemari, ho resumeixen molt bé amb paraules… però si hem de fer cas a en Manuel Forcano, potser aquestes paraules ens traeixen, perquè quan les unim no aconseguim acostar-nos a allò que és més autèntic…

Que inútils les llengües:
el desig sap dir-ho tot.

Títol: Estàtues sense cap
Autor: Manuel Forcano
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-346-5
Preu: 16€

Share

Deix on dir, de Núria Martínez-Vernis

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Per començar a pensar què us en podia dir d’aquest llibre, he recorregut al diccionari:

deixondir

1 1 v. tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’ensopiment. L’aire fred el va deixondir.
1 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’ensopiment. Em cridaven, ho sentia i no podia deixondir-me.
2 1 tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa.
2 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’indolència, de peresa. Davant la proposta d’anar al circ, tothom es deixondí.

Ja ho veieu, el títol és un joc de paraules, però crec que és l’únic joc que amaga el llibre… No es pot dir que l’obra sigui una festa, no. Més aviat és una lectura opressiva i estranya, que provoca un cert malestar en el lector. A mig camí entre la narrativa i la poesia i amb unes il·lustracions que acompanyen el text i contribueixen encara més a aquesta sensació a què feia referència. Ens he buscat uns versos que m’han agradat especialment:

No s’espera, si es té tot.
S’és lliure si no es vol res.
I tampoc no he tingut temps de pensar en tu.

Aquests versos pertanyen a la primera de les quatre parts de l’obra: 01- Trànsfuga. Després vénen 02- Generació espontània i 03-Ediccions, en prosa (molt breu en el 03). Tanca el llibre el 04- Rigor mortis i un epíleg, en vers.

És d’aquelles obres que vas obrint i tancant, que t’acompanyen dies i rellegeixes… Crec que en bona part aquesta reacció és a causa de l’edició: és tan pulcra! Amb unes cobertes guixudes de cartolina reciclada, les il·lustracions en blanc i negre d’en Roger Abella Castany… un llibre dels que et vénen sols a les mans, vaja!

Títol: Deix on dir
Autor: Núria Martínez-Vernis
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-9787-772-5
Preu: 20€

Share

Dietari del pic de l’estiu, de Carles Hac Mor

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Quan vols dir alguna cosa pregona,
de vegades et surt una banalitat,
de la qual acaba emergint més endavant,
de cop en sec, un pensament profund.

Quin poemari més difícil de classificar! La lectura del discurs d’acceptació ja et descol·loca, amb frases com aquesta “des de Hegel, la mort de l’art vol dir la mort d’una manera d’entendre l’art, i és per aquesta deducció que l’art vol assassinar l’art, com postulava Joan Miró”. És des d’aquell precís moment que has de començar a donar voltes al que llegeixes, per mirar d’arribar potser enlloc, o potser, com diu la cita del principi, a un pensament profund. Però, segons en Carles Hac Mor, a Dietari del pic de l’estiu, el trasbals que s’origina en el lector no depèn només ni necessàriament de l’autor, així que ara no sé ben bé què dir-vos, perquè més que mai se m’ha fet evident que la meva opinió pot ser que no tingui res a veure amb la vostra.

La inutilitat de l’art cal pensar-la
i portar-la dellà qualsevulla funcionalitat.
Per què? No tot pot ser contestat
i no pas tot mereix una resposta.

Em ve al cap ara mateix un poema d’una dona que és catapultada dins d’una bassa suspesa de la vagina per una manguera…. Tot plegat, estrambòtic des del meu punt de vista (quants cultismes i quantes esdrúixoles, en aquests versos) però arriscat. I, segurament, això ja és un valor per aconsellar-vos que el llegiu. Al cap i a la fi, si la poesia no ens fa qüestionar-nos-ho tot, qui ho farà?
Goso portar
fins a les darreres conseqüències
això d’anar qüestionant
tot el que vaig fent.

Títol: Dietari del pic de l’estiu
Autors: Carles Hac Mor
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 114
ISBN: 978-84-2977-063-6
Preu: 18€

Share

Inferno, de Dan Brown

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

‘Els cercles més obscurs de l’infern estan reservats per a aquells que mantenen la neutralitat en temps de crisi moral’; no em direu que no és una gran frase, eh? Doncs ara prepareu-vos, perquè en comptes de parlar-vos d’un assaig de filosofia us vaig a parlar d’un thriller en tota regla: Inferno, d’en Dan Brown.

Diu la frase de màrqueting d’Empúries: “benvingut a l’infern de Dan Brown”. I crec que haurien de dir “benvingut al teu infern, lector” perquè en el temps que trigues a llegir-lo pateixes insomni, t’aïlles socialment, perds la gana… només estàs per llegir! Sí, una vegada més en Robert Langdon ens atrapa en una teranyina de símbols de la qual no en volem sortir si no és amb la resposta correcta! I, és clar, per assolir aquest objectiu ens cal devorar les 632 pàgines de la novel·la.

No patiu que no us en diré massa, perquè qualsevol cosa pot ser xerrar de més, però deixeu-me que us confirmi que la major part de l’acció passa a Itàlia (a la coberta hi surt Florència, però no és aquesta l’única ciutat europea de la narració…) i que en Robert Langdon troba més símbols que mai, en aquesta ocasió desfent el cabdell de La Divina Comèdia, de Dante, en un dia.

El llibre el vaig tenir a les mans el mateix dijous, però no el vaig començar a llegir amb temps fins dissabte, a causa d’un bon refredat que, barrejat amb la pluja, em va tenir tancada a casa. Diumenge em van deixar llegir-lo molt poc, perquè vam passar el dia en família… però el trajecte amb cotxe el vaig fer llegint en el seient de l’acompanyant; ahir dilluns, com que era festa, li vaig clavar la darrera mossegada! Crec que amb això us ho he dit tot, oi? No és magnífica literatura, és clar que no, però sí que és una grandíssima novel·la, perquè aconsegueix exactament el seu propòsit: fer-nos passar una estona molt i molt distreta, vibrant, i aprenent coses d’aquelles que et fan pensar que has fet augmentar unes dècimes el teu coneixement, en aquest cas, pel que fa al Renaixement italià.

Aquí teniu el primer capítol en pdf, la pàgina oficial del llibre i el booktràiler.

Títol: Inferno
Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 640
ISBN: 978-84-9787-862-3
Preu: 22,50€

Share

Stoner, de John Williams

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Un any enrere si fa no fa, l’Elisabet primer i en Lluís-Emili després ens van parlar de l’Stoner de John Williams molt elogiosament. Posteriorment, a casa vaig tenir un prescriptor que, en cos i ànima, va engrescar-me a llegir aquest llibre tan aviat com fos possible… a tots tres els dec un “gràcies” clamorós! Bé, a ells i a tots els qui han parlat d’aquesta magnífica novel·la per terra, mar i web, fins que els qui no ens l’havíem llegida ens n’hem sentit culpables!

De debò que m’ho he passat molt i molt bé. O molt i molt malament, depèn de com us ho mireu. No us repetiré detalls argumentals que podeu llegir en els comentaris anteriors. El que m’agradaria dir-vos és, com li vaig dir a una amiga l’altre dia, que quan l’he llegida he passat del pobre a l’imbècil per acabar-me preguntant i com el jutjo, jo, si tots podem ser Stoner?. Això deu ser el poder de la literatura, m’imagino. Però per discernir-ho, us deixo la cita d’un dels personatges més repulsius de tota la novel·la, en Charles Walker. Confio que us agradi.

La literatura aboca davant nostre un vel profund que no podem escatir. I davant seu no som sinó uns devots, indefensos davant del seu influx. Qui tindria la gosadia d’alçar aquest vel per descobrir l’indescobrible, per assolir l’inassolible? Els més forts de nosaltres no som sinó una colla de nyicris raquítics platerets que dringuen i metalls que sonen davant del misteri etern.

Títol: Stoner
Autor: John Williams
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-931-9
Preu: 18’50€

Share