Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Quan els peus són les teves ales, de Guillem Cabrera

Deixa un comentari

Ens passem la vida llegint llibres sobre fets puntuals, sobre moments que canvien la Història. La qüestió és que la majoria de vegades que llegim aquesta mena de coses hi trobem un punt de gravetat que acaba resultant una mica pesat. En Guillem Cabrera i el seu pare, amb l’ajuda Marc Cornet, s’encarreguen de carregar-se tot això en aquest emocionant Quan els peus són les teves ales.

La història del Guillem Cabrera potser la coneixeu perquè ha estat notícia a bastants llocs -des de ràdios una mica sobreexcitades fins a informatius infantils de televisions públiques- i no és altra que la d’aquell nen que volia ballar i que, a més, va aconseguir entrar a l’escola de ballet més prestigiosa del món: la Royal Ballet School de Londres.

A través de la veu del Guillem i la del seu pare -guiats per en Marc Cornet-, anem descobrint com neix i creix la passió pel ball d’aquest nen que accepta que l’apuntin a futbol però que implora als seus pares que no el desapuntin de dansa quan ha de fer extraescolars, passant per les classes amb Olga Roig, la coneixença de Lourdes de Rojas, fins que fa la prova per entrar a la Royal Ballet School de Londres, passant pel procés que porta a terme ell i els seus pares per aconseguir els diners per poder-hi fer les classes -perquè això de Londres no és car, no… És caríssim!

En Guillem Cabrera, amb l’ajuda del Marc Cornet, ha aconseguit fer un llibre que enganxa, un llibre interessant que, amb una mica de sort, serà el primer document sobre la que podria ser una figura internacional del món de la dansa.

Com ell mateix explica, aquest nano no és el Billy Elliot català per una raó molt senzilla: els seus pares sempre li han donat suport per convertir-se en ballarí de ballet. I per això s’ha de ser molt valent. Tant si ets pare com si ets fill. Apostar la vida a una carta des de tan aviat… d’això se’n diu vocació! D’això se’n diu perseguir un somni.

Aquí el teniu, a l’info-k


I aquí, l’entrevista al Canal Taronja

Títol: Quan els peus són les teves ales
Autor: Guillem Cabrera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 220
ISBN: 978-84-664-2227-7
Preu: 16,95€

Share

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat

Deixa un comentari

Hi ha persones -personatges- que quan són objecte d’una biografia, es pot separar la vida professional -biografia literària, biografia artística, biografia musical, biografia política…- de la vida privada. Aquest no és el cas de Josep Benet.

Sembla que no hi va haver res en la seva vida que no girés entorn de la seva fortíssima vocació política en un sentit que avui no és fàcil d’entendre. No va viure temps en què dedicar-se a la política signifiqués aspirar a una presència en espais de poder. Justament quan va començar a “professionalitzar-se” en la política, l’estrella de Josep Benet -el senador més votat en tota la història de la democràcia espanyola- va començar a minvar fins a gairebé eclipsar-se.

Va ser a tot arreu i no pas com a espectador inert sinó com a agent al servei del que per ell era l’ideal de país: Catalunya i Fe cristiana.

Salvador Dalí té una pintura que sempre he trobat fascinant -i no sóc gens dalinià- que s’anomena “Dalí niño levantando la piel del mar para ver el perro que duerme bajo el agua” (1950).

Per mi la imatge d’una mar en calma i un nen que n’aixeca la pell per tal de veure què hi ha a sota em fa pensar en allò que representa la biografia de Josep Benet: ens permet veure què hi havia sota la calma de la pell de la societat catalana en els anys de la llarguíssima postguerra i dels primers de la (sovint penosa) transició.

Els seus orígens com a escolà de Montserrat el marquen per sempre: militància com a catòlic en el difícil context dels anys de la “revolució” i l’adscripció a La Federació de Joves Cristians de Catalunya (els “fejocistes” autèntica pedrera d’activistes polítics i animadors culturals dels anys 40, 50, 60… i fins ara). Per entendre el personatge, a Benet el mobilitza l’exèrcit republicà i, un cop al front, el depuren per catòlic però ell es nega a canviar de bàndol.

En acabat de la guerra, jove i amb les idees intactes treballa sense parar buscant l’ombra de Montserrat i de Fèlix Millet i Maristany, home que -ell sí- havia passat al bàndol franquista i havia fet fortuna a través de negocis (i contactes) en el món immobiliari, bancari i de les assegurances.

Nosaltres, no us explicaré tot el llibre. No vull ni és possible. Llegiu-lo. Descobrireu, per exemple, que el contacte, col·laboració i amistat amb Alexandre Cirici -company seu en l’exitosa candidatura al Senado- ve de molt lluny. Concretament, dels anys 40, quan a l’empara del montserratinisme fervorós de Millet, és al darrera del que es considera el primer acte de ressorgiment del catalanisme de masses: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu l’any 1947. Tot i la forta empremta nacionalcatòlica, es donen actes inèdits com el desplegament de la senyera al mur de la muntanya que presideix l’esplanada del monestir. Benet i Cirici són al darrere dels actes oficials però també dels “subversius”. Aquesta mobilització és la iniciativa de la que Benet se sent més orgullós. Va tenir moltes iniciatives però cap de tant reeixida com aquesta.

Només enunciar uns quants temes “estrella” dóna idea de la densitat i quantitat de la informació que obtenim: els diferents encontres i desencontres amb Tarradellas i Pujol, des de les de l’exili fins a la moció de censura de 1982; la sorollosa polèmica amb Solé Tura amb motiu de la figura de Prat de la Riba; les publicacions de les Edicions Catalanes de París, Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, i un llarg etcètera.

La biografia del personatge atrapa per l’enorme quantitat de fets que s’hi descriuen però, a més, estan exposats amb gran coneixement del difícil ofici de biografiador. Jordi Amat escriu molt bé i amb un to entenedor que l’allunya dels tecnicismes acadèmics que sovint fan feixugues les adaptacions de tesis doctorals (que no és el cas).

El que més agraeixo a Amat és que no hagi caigut en el gran perill d’aquest gènere. Sovint els autors no poden evitar “enamorar-se” del seu biografiat i utilitzar un to hagiogràfic. I que, per contra, tampoc hagi caigut en l’altre parany, fàcil en tractar-se d’un polític compromès ideològicament, que seria dedicar-se a posar de manifest, només, les contradiccions internes per tal d’acabar de bescantar-lo.

No sóc especialista en el tema però a mi no m’ha semblat ni una cosa ni l’altra. I he llegit unes quantes crítiques molt qualificades que ho veuen de la mateixa manera.

Una gran eina i una obra amena pels amants del gènere històric, pels amants de les biografies, i pels tafaners que hi busquin personatges coneguts. Segur que n’hi trobareu!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris

Deixa un comentari

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

Títol: No aconseguireu el meu odi
Autor: Antoine Leiris
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-297-7519-8
Preu: 9,95€

Share

Volar en cercles, de John Le Carré

Deixa un comentari

volarencercles-johnlecarreEn Lluís se’ns estrena al Nosaltres perquè quan ens va arribar aquest Volar en cercles ens el va birlar com si es tractés d’un secret d’estat dels que apareixen a les novel·les de John le Carré. Una sola confessió: “en sóc molt fan”. Aquell dia portava només un llibre a sobre: la versió original -en anglès, of course- de La cançó dels missioners.

Endavant, Lluís! Quins secrets confessa Le Carré a les seves memòries?

Al primer capítol de Volar en cercles, John le Carré recorda la reacció d’antics companys del servei secret britànic davant l’èxit de les seves primeres novel·les: “Ara que s’ha fet ric a costa nostra, potser ens deixarà un pau una temporada”. Els espies britànics tenien motius per sentir-se molestos. En les obres de le Carré, els serveis secrets viuen en el cinisme i els ingenus que s’hi acosten esperant obtenir-ne justícia són ignorats, en el millor dels casos.

En aquestes memòries, le Carré demostra que la seva visió sobre l’espionatge prové d’una experiència personal. Als inicis de la dècada dels 60, fou membre del servei secret britànic a l’Alemanya Federal. Recorda com, en aquells anys, els antics buròcrates nazis tornaven a passejar tranquil·lament pels carrers i recuperaven el seu paper en el govern de l’estat (i els sous endarrerits). Els britànics, en plena guerra freda, estaven encantats de col·laborar-hi. Le Carré viu a Alemanya obsessionat per la rehabilitació dels nazis i mostra simpatia per aquells que, dins i fora del país, denuncien la situació.

A partir de l’èxit del seu tercer llibre, L’espia que tornava del fred, le Carré abandona el servei secret i es dedica exclusivament a escriure. En un viatge a Àsia el 1974, descobreix que l’illa de Hong Kong i el continent estan ja unides per un túnel i que, per tant, la persecució en ferry que ha inclòs al seu últim llibre El talp és inversemblant. Amb el llibre ja a impremta, intenta aturar-ne la publicació per corregir-lo però no ho aconsegueix. Arrel d’això, es promet que mai tornarà a ambientar un escena en un lloc que no hagi visitat.

Volar en cercles relata molts viatges posteriors que van acabar alimentant la seva obra. Le Carré visita el Líban i Israel durant els anys 80 per documentar els escenaris de la guerra al Pròxim Orient (amb una memorable trobada amb Yasser Arafat, a les runes del Beirut de la guerra civil); Rússia per conèixer la màfia emergent després del col·lapse de la Unió Soviètica; Panamà seguint el rastre del tràfic de droges; o el Congo per entendre les inacabables guerres africanes i la lluita pels recursos naturals.

La inspiració de le Carré no es limita als països que visita. Amics i coneguts que l’impressionen acaben també transformats en personatges de novel·la. Una infatigable activista pels refugiats cambodjans es converteix vint-i-cinc anys més tard, gairebé copiada, en la Tessa d’El jardiner constant. Igualment, Murat Kurnaz, ciutadà turc detingut a Pakistan, empresonat durant cinc anys a Guantànamo i alliberat finalment sense càrrecs, inspira el pretès terrorista txetxè protagonista de L’home més buscat.

Els episodis de Volar en cercles sobre els viatges i les persones que han inspirat la seva obra són interessants, no només per les pistes que ofereixen sobre l’origen dels llibres de le Carré, sinó també perquè revelen un autor molt meticulós en la concepció de les seves novel·les, molt més realista del que mai hagués imaginat, i amb un gust pels detalls extrem.

Als últims capítols, le Carré aprofundeix finalment en la seva pròpia família. Descobreix, en els fragments més íntims del llibre, la figura del seu pare: un estafador dandi de vida convulsa, arruïnat múltiples vegades, i visitant periòdic de la presó a diversos països. Però tanca el llibre, encara en l’àmbit íntim, amb dos episodis simètrics, exemples de bondat: en el primer, l’autor rep ajuda desinteressadament, i en el segon, la dóna.

Un final feliç necessari després d’haver descobert en aquestes memòries que la ficció de le Carré -els personatges que s’estavellen contra el sistema, l’amoralitat del poder, els escenaris degradats- està, en gran mesura, basada en fets reals.

Lluís, això del Nosaltres s’ha de repetir!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir les memòries de John Le Carré.

Títol: Volar en cercles
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7514-3
Preu: 21,90€

Share

Les darreres paraules, de Carme Riera

Deixa un comentari

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Share

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

Deixa un comentari

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Share

Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer Manila

Deixa un comentari

ha-nevat-sobre-yesterdayDesprés d’una extensa obra literària Gabriel Janer Manila decideix obrir el calaix dels seus records evocant amb passió el món de la seva Mallorca preturística, la dels nens que han crescut a la grisa postguerra envoltats de testimonis del que foren els temps passats, la de l’eufòria dels anys de la República, la de la derrota i duríssim calvari dels vençuts -entre els quals, la seva família-… Nens que, tanmateix són feliços, juguen i sobreviuen.

Els records, exposats en un ordre aproximadament cronològic, però molt poc sistemàtic i ple de temes i personatges que deriven els uns dels altres, com en una narració oriental, comencen a mitjan segle XIX, amb els personatges coneguts per la tradició oral familiar, continuen amb els records recollits de boca del seu pare, de la seva mare i també de diverses tietes, veïns i veïnes d’Algaida, tots amb noms i cognoms, que ve a ser el particular Macondo de Janer, fins els anys seixanta dels Beatles. Ell mateix descriu en una bella metàfora com s’entrelliguen aquest enfilall d’històries:

Vaig sentir contar moltes històries, unes de riure, altres de por. Era com si descobrís la literatura, i no sabia que existia. Vaig tenir la fortuna de trobar bons narradors a prop meu, i a través dels seus relats -perquè articulaven la vida com qui teixeix un drap o el desteixeix- vaig recórrer certs paisatges humans inhabitables, escenaris que podien ser terrorífics, a vegades còmics, i absurds, i grotescs, gairebé sempre desolats. Amb la desolació que es parlava de la vida, i l’angoixa, i el desemparament, i la tristor encastades a la memòria. La tia Antonina tenia una faixa vella de color rosat. Quan necessitava una mica de fil, perquè havia de sargir una peça de roba -podia ser una camisa de jeure, una faldeta de les que portava sota la falda o un sac blanc per a la farina-, refent-ne amb l’agulla el teixit trencat, desteixia la faixa, lentament fins a aconseguir-ne un cabdell. Moltes vegades vaig enfilar-li l’agulla. Els ulls li fallaven. Cosia d’esma. La tia Antonina sabia que, a vegades, en contar-les, les històries tornen a desfer-se, i se’n treu un fil com el que extreia de la faixa

pg: 150-151

Tot un gran fris de personatges entranyables, pintorescos, cruels o desgraciats desfila per les planes del llibre, protagonistes d’un inacabable anecdotari puntuat per la presència insistent de la por i la repressió com a teló de fons.

Hi ha però el que, per a mi és la gran protagonista: la llengua.

Gabriel Janer estima la seva llengua, el català de Mallorca, amb una força gens dissimulada. Llegint aquest llibre tenim la sensació d’estar immersos en un torrent de paraules, expressions i modismes que no sé si encara són vius, però que hauran quedat rescatats per sempre més.

I encara una altra protagonista: l’olor.

Les olors que, amb el seu gran poder evocador transporten a Janer i a nosaltres, lectors, a gaudir de l’olor del pa calent acabat de sortir de la fleca de davant de casa, de les figues forneres que es preparaven per a l’hivern, de la terra mullada per les primeres pluges d’agost,…

Quan tingueu el llibre a les mans comprovareu que, només d’obrir-lo, en brollen les olors de la Mediterrània insular i la cançó de les paraules mallorquines.

Títol: Ha nevat sobre Yesterday
Autor: Gabriel Janer Manila
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-7588-617-6
Preu: 21€

Share

La revolució que ara toca, de Pau Riba

Deixa un comentari

larevolucioquearatocaPau Riba ja és un personatge del nostre imaginari col·lectiu. Des de les noies de porcellana, passant per la família literària, les actuacions a Canet amb una barreja de calçotets i pijama fins a ser l’avi de ple dret de l’escena musical catalana actual, Pau Riba ja ocupa un lloc molt concret al nostre cap.

En aquest llibre però, el cantautor surt de l’espectre habitual on el tenim posat de la mà de Francesc Miralles. Gràcies a les converses que recull Pòrtic en aquest La revolució que ara toca, descobrim un individu que es treu de sobre el paperot d’icona per reflexionar sobre el món on vivim i com creu que pot ser el nostre futur.

No deixa de ser curiós -i també molt interessant i molt d’agrair- el poder sentir i llegir algú tant interessant com Pau Riba i que fa molts anys que porta la llufa de ser el hippy oficial de Catalunya.

No deixa de ser curiós llegir a Pau Riba parlar sobre petroli i què creu que passarà quan hàgim esgotat el planeta, o la seva confiança i alhora mirada preventiva davant dels avenços tecnològics que ens afecten físicament o a nivell psicosocial. També hi trobem un autor que rebla el clau del que anomena “Timologia” -una etimologia més versàtil- i que ja va explicar al seu llibre Alol·laila, o que reflexiona sobre la crisi econòmica de la qual encara no hem acabat de sortir, de l’atur, del paper de les màquines en això que anomenem treball, i molt més.

Ideal pels fans de la màxima icona de la contracultura catalana. Gratament sorprenent per tots aquells que el tingueu només per un hippy. Pau Riba és més que un hippy: és el hippy. Però té més coses a dir que “pau al món”. A La revolució que ara toca us les explica totes.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La revolució que ara toca
Autor: Pau Riba
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-244-8
Preu: 18€

Share

Els Güell, d’Andreu Farràs

1 resposta

els-guell-andreu-farrasBenvolguts Nosaltres,

No sé si us he explicat mai que això de la història és, en general, un dels meus temes preferits. Ja sigui per triar lectures o simplement pel fet de voler conèixer una mica més el com i el perquè hem arribat fins aquí. I sí, ara m’agrada molt, però a l’escola era una de les meves assignatures que més em costava… Qui m’ho havia de dir!

En fi, no ens desviem el tema. Tot això us ho explicava arrel de l’últim llibre que he llegit i del qual us parlaré una miqueta tot seguit. I és que aquest llibre d’Andreu Farràs Calatayud ve carregadíssim de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de Catalunya: els Güell.

Farràs ens endinsa en una investigació que, sens dubte, deu haver estat molt i molt interessant en on retrata els Güell més destacats que molts de nosaltres ja coneixem, com a mínim d’anomenada: l’Eusebi, en Joan o, ja més recent, en Carlos Güell, el personatge amb qui finalitza aquest repàs a la història, no només d’aquesta gran família, sinó també del nostre país.

Potser us passarà com a mi i tindreu més tirada a saber què va fer i com s’ho va fer el mecenes d’un dels arquitectes més reconeguts mundialment que ha donat aquesta terra, Antoni Gaudí. O potser us inclinareu més per conèixer d’on va sortir la immensa fortuna que aquests personatges van arribar a tenir i que van decidir dedicar -alguns- a mantenir i promoure la cultura, la indústria i l’art de Catalunya. Per descomptat que no us sorprendrà conèixer el paper de mecenes que Eusebi Güell va exercir en Gaudí, però potser sí que ho farà saber que aquest Güell va ser el fundador de la companyia Asland o que va fer grans esforços per tal de salvar Verdaguer del desnonament.

De famílies importants en tenim moltes a Catalunya. Si us interessa la seva història i voleu conèixer les intimitats bones -i les no tant bones, també- esteu d’enhorabona. Ara podreu fer-ho amb Els Güell.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els Güell
Autor: Andreu Farràs
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7501-3
Preu: 20,90€

 

Share

Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

Deixa un comentari

confessionsdunculerdefectuospamiesEn Sergi Pàmies és un dels escriptors i cronistes més lúcids del nostre país. És capaç d’escriure novel·les, de parlar de política o de literatura des d’una columna en un diari i fer-ho d’una forma única. I de futbol, amb un punt de vista únic, fet que el converteix en un escriptor molt característic.

En Sergi Pàmies té una cosa que no tots els escriptors tenen: una veu pròpia i única.

En el cas de Confessions d’un culer defectuós ens trobem amb un Sergi Pàmies íntim, que parla en primera persona, i que analitza què és el Barça, què significa el Barça, què vol dir ser del Barça i, sobretot, què “inclou” aquest ser del Barça. Com diu en Pàmies, “un bon culer ha de ser antimadridista”. Heus aquí el “alguna cosa ens falla”, quan l’autor afirma que li és igual el Madrid.

En aquestes confessions descobrim un Sergi Pàmies que va viure la infantesa a París per l’exili dels seus pares, i el futbol en sí, la manera de ser del club i l’aficionat del Barça com a alguns dels elements que, quan va arribar a Barcelona el van educar i, sobretot, acollir. En Pàmies afirma que això del Barça té quelcom de tribal i que el no haver viscut aquell “a mi em van fer soci quan era a la panxa de la mare”, per exemple, o no demostrar un odi inversemblant cap al Madrid l’allunya d’aquesta tribalitat i el converteix en un culer defectuós.

Aquest llibre no deixa de ser, d’alguna manera, arriscat. I no només perquè ens trobem amb un Pàmies declarant-se d’alguna manera una espècie de “no antimadridista” malgrat que l’ADN culé figura que ha de portar incorporat l’odi cap als merengues i també el menyspreu cap als pericos. És un llibre tendre, obert, i amb records per ídols per molts de Nosaltres no viscuts però sí coneguts, com ara el ‘Cholo’ Sotil. Aquest és un llibre on Pàmies es manifesta com a “culer defectuós” i, alhora, com a un meravellós observador de què significa, què inclou, i què suposa ser del Barça.

En aquest llibre no només hi trobareu confessions sinó que també hi trobareu anècdotes personals (els inicis al Camp Nou a la falda d’un tiet que fa d’introductor vital al món Barça), tractats d’abraçologia amb els presidents del club, fets biogràfics que han marcat un munt de personalitats, i també un anàlisi en profunditat d’alguns personatges claus de la història del barcelonisme.

Un gran llibre per a bons i grans culers escrit per un culer que s’autoanomena defectuós però que té una veu única.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’entrevista que li van fer en Jordi Basté i en Quim Monzó a ‘El món a RAC1’.

Títol: Confessions d’un culer defectuós
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-16367-59-7
Preu: 15,50€

Share