Romàntica, agosarada, tràgica i sovint massa injusta és la historia que ens porta la Teresa Roig. Una novel·la on dues famílies de principis del segle XX són les protagonistes.
Prenen com a escenari una Barcelona enmig d’una guerra que deixa massa morts en acabar. En Tonet, un noi tan humil que no té res, coneix l’Eudald, un noi de classe alta que ho té tot. A partir d’aquí, tot i l’abisme de circumstàncies que els separen, es va filant una historia d’amistat, amor i desenganys que faran que les famílies que formin aquests dos homes es vagin entrelligant sense voler-ho. Gràcies a aquesta amistat però, en Tonet veurà el somni de la dona que estima acomplert: obrir una botiga.
La merceria no només dóna títol a aquesta novel·la. És l’espectador silenciós de tot el que passa al voltant de tots els personatges que hi passen per ella. Un lloc que pren vida pròpia i que tots desitgen. Un lloc on tres generacions viuen i malviuen.
Escrita amb un gust impecable i ambientada en una època meravellosa en constant evolució, la Teresa Roig ha sabut capturar l’essència de tots els personatges i plasmar-la en un espai temps precís i mesurat.
Nosaltres, he de confessar-vos que he gaudit com feia temps que no ho feia amb aquesta lectura i que hi ha un personatge que a mi m’ha arribat al cor. Us convido a llegir-la i a esbrinar qui és, perquè estic convençuda que a ningú deixarà indiferent!
En Sebastià Alzamora torna a l’actualitat literària i ho fa -m’atreviria a dir que- per la porta gran de la mà de La Malcontenta, el malnom del personatge principal de la novel·la que porta el mateix títol.
La novel·la comença amb una execució, la d’en Joan Durí, un bandoler que al segle XIX tenia atemorida bona part del sud de l’illa de Mallorca. A en Joan l’executaran a la forca juntament amb tres dels homes que formen part de la seva banda, acusats d’assassinat i dels múltiples robatoris que han anat cometent. Entre la multitud present a la plaça hi ha l’Antònia Suau, la companya d’en Joan Durí, anomenada la Malcontenta, unida al bandoler en un amor pur i incondicional que és capaç de sobreposar-se als fets més terribles que la banda pugui arribar a perpetrar.
Aquesta unió entre la Malcontenta i en Joan serà l’eix de la història, el que ens anirà portant en diferents fils temporals d’un moment a un altre de la vida dels protagonistes, des del dia que es coneixen fins el dia de l’execució -i més enllà- perquè el bandoler, en l’últim moment farà un jurament que l’Antònia assumeix com a propi:
Sí que vaig a l’infern! I allà vos esperaré a tots es que sou aquí! A tots!
I és que abans de tancar porta, l’Antònia ha de preparar una venjança. Algú ha traït en Joan Durí i ha de ser castigat.
Sebastià Alzamora ha optat per inspirar-se en uns fets i personatges reals -hi ha documentació sobre l’existència de Joan Durí- i n’hi introdueix un de ficció -la Malcontenta- que es converteix en l’eix principal de la novel·la i que té una característica especial: l’Antònia és una dona forta, de caràcter, lluitadora, diferent a les dones del segle XIX que vivien a l’ombra dels seus homes. L’Antònia i en Joan van junts, però no es dilueixen l’un en l’altre. Aquests personatges ens faran veure les coses des d’un punt de vista propi: en Joan és brutal, el mouen els instints, les vísceres, mentre que l’Antònia és més racional i tot i que la seva intenció és la mateixa -fugir d’un món injust, sense oportunitats- no perden mai la seva pròpia identitat.
Sebastià Alzamora ha escrit entre d’altres els poemaris Mula morta (2001) i La part visible (2008) i ha estat reconegut com a novel·lista amb els premis Josep Pla 2005, per La pell i la princesa, i el Sant Jordi 2011, per Crim de sang.
El protagonista d’aquesta amable novel·la, Andrew Blake, és un milionari anglès que, vidu i sobrepassada la seixantena, decideix canviar radicalment de vida i se’n va a França a fer de majordom al servei d’una senyora que viu en un gran château.
Un cop arribat descobreix que les quatre persones -la dama, la cuinera, la minyona i el jardiner- que poblen aquell casalot tenen característiques ben peculiars. Cal afegir un nen que apareix mig d’estranquis, un gat d’angora i un gos sense pedigrí.
Blake, després d’uns inicis descoratjadors, comença a descobrir les virtuts i flaqueses de tots ells, mentre va arrossegant l’enyorament invencible d’ençà de la mort de la seva muller.
Com si fos una nova versió de l’àngel de la guarda o del capità Nemo de l’Illa misteriosa de Verne, va propiciant la solució dels diferents problemes personals de la manera més original i imaginativa.
Un recurs que recorre en paral·lel tota la novel·la és la comparació de paraules, hàbits i tòpics dels anglesos sobre els francesos i viceversa. I com era d’esperar tot desemboca en un final feliç col·lectiu.
La contraportada diu que “ha fet riure més de 2 milions de lectors a França”. A mi m’ha mantingut amb un somriure constant fruit de l’enginy, l’humor i la tendresa que amaren el relat. I sincerament, jo ho he agraït!
Descriuria aquest llibre com una novel·la per a joves, a la manera de “Els Cinc”, però per ser llegida per adults. I la veritat és que, després de tanta novel·la negra i de tant telenotícies també negre, resulta molt i molt agradable la lectura d’una narració intel·ligent que mira de retrobar amb tendresa i un puntet de nostàlgia el que queda en cada lector d’aquell infant que viu encara dins de cadascú i que és capaç de creure en el Pare Noel.
Tercera i última entrega de la trilogia d’Erik Axl Sund després de Persona i Trauma… i continuo sense paraules per definir la perversitat d’unes ments que no es poden definir només com a malaltisses, no. Això va més enllà del mal. És com si no pogués ser però és!!
Aquí els cadàvers van caient un rere l’altre com les fulles a la tardor. Hi ha odi, revenja, bogeria,… És un còctel explosiu que porta a la majoria del personatges que passen per aquestes pàgines a actuar com somnàmbuls, autòmats sense consciència ni cap mena de escrúpol. Màquines de matar.
La nostra estimada comissària Jeanette Kihlberg va de cul. Per fi creu haver identificat els criminals que buscava però la cosa no és tan fàcil. D’altra banda, la terapeuta Sofía Zetterlund continua ajudant la Jeanette en la investigació dels crims i buscant en el seu interior per saber quins secrets amaga la seva ment turmentada, la seva inconsciència, els seus buits de memòria.
Tot i que aquesta tercera entrega té una lleugera tendència a la desmesura (ja se sap que les trilogies acostumen a tenir unes pàgines i gotes de sang de més), sigui com sigui, estem parlant d’una crònica brutal sobre la perversitat, la depravació mes absoluta, i la brutícia que pot arribar a acumular un col·lectiu de personatges que tant de bo no haguessis existit mai de la vida.
En fi. Ja veieu una mica de què va la cosa. Insisteixo: Que coi els passa als suecs? Què deuen amagar els mobles d’IKEA? Brrrrr… quina por!
La Montse Morera ens explica En la pell de l’altre, de Maria Barbal
Gran tema, l’engany. Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l’altre, obra que hauria d’haver tingut més ressò. Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d’una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d’Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l’impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.
Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d’un profit material sinó d’un d’intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.
Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells.
-P. 215
La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres.
-P. 202
Maria Barbal s’acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directament a allò que li interessa: interpretar el fet de l’engany integrat dins la vida d’una dona “espavilada com un pèsol” de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que “sovint no s’espiguen fins al cap d’anys.” La novel·la ens explica com s’espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa.
Així la primera i més llarga part del text és titula: “Els dons de les fades”. M’interessen, sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: “L’arbre d’ocells”.
Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d’ocells com si fossin fruits:
Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d’ocells com fruites adormides.
-P. 272
Els personatges són com arbres i els fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és “un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s’enfilava per desvetllar mal temps.
-P. 282
Són analogies subtils amb un gran poder d’evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l’Anna i la seva filla Mireia.
La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides.
-P. 233
En Gabriel Camarasa i la seva família es troben forçats a abandonar Barcelona i marxar cap a Londres, a causa d’uns negocis combinats amb un escenari polític, diguem-ne no gaire adients per en Semproni Camarasa, el gran senyor d’aquesta família benestant.
La novel·la comença quan aquesta família torna a Barcelona després d’anys d’exili -a finals de 1874. La primera benvinguda que rep en Gabriel es un aparatós incendi al bell mig de la Rambla. S’està cremant ni mes ni menys que el diari La Gaceta de la tarde, competència directa de Las Noticias Ilustradas. Entre aquestes dues publicacions existeix una rivalitat d’aquelles d’ai mare!! La Gaceta, es considera a sí mateixa el diari dels senyors. Seriós, gens agosarat, poc amant de que el llegeixi el tipus de públic a qui no va destinat.
Las Noticias Ilustradas, en canvi, el que volen es vendre diaris. I si toca ser sensacionalista, doncs fum-li fort!! I si convé que les notícies vagin acompanyades d’unes il·lustracions ben explícites, doncs millor encara!! Quedi clar que aquesta última publicació te com a propietari el senyor Semproni Camarasa.
El cas és que en Gabriel queda tan atònit davant l’enrenou del incendi que li va de pèls que un cotxe de cavalls desbocats, no el faci miques. El seu àngel de la guarda no es altre que Antoni Gaudí. La casualitat vol que els dos joves cultivin la seva incipient amistat al coincidir tots dos a l’Escola d’Arquitectes. Els dinars al restaurant 7 Portes es converteixen en un clàssic dels dos amics. Allà, amb un bon tiberi i un bon veure, comparteixen punts de vista sobre la vida, la condició humana i, lògicament, sobre Arquitectura.
Mentrestant, sembla que les cendres de l’incendi segueixen cremant a foc lent. S’està tramant alguna cosa grossa grossa. Els dos diaris, ja de per sí enfrontats, ara s’han declarat la guerra obertament. Però el rerefons fons de tot això no es altre que una trama política estudiada al mil·límetre per situar de nou un borbó perquè faci de rei, i enderrocar la República. El senyor Semproni, gran amic de la causa borbònica, sembla que té alguna cosa a veure amb tot aquest disbarat. De moment, comencen a caure caps…
La figura que té en Gaudí en tot aquest sarau és, si mes no, ben original. És un paio pagat de sí mateix, confia cegament en les seves capacitats de deducció -tot i que no sempre fa diana-, va impecablement vestit i sempre porta calés a la butxaca. L’origen d’aquest calés, pel que es veu té connotacions tirant a delictives. En Gaudí es relaciona amb la flor i nata dels quinquis del Raval, té un parell de xoriços a la seva disposició per fer encàrrecs, i per si això fos poc, es dedica a la fabricació i posterior distribució en forma de petits flascons d’un derivat de la metadona. Apa!! A veure si això no es de traca i mocador!!
És un llibre original e innovador. Parla de la figura de Gaudí trencant esquemes i sent capaç, al mateix temps, de respectar la seva imatge honorable, la seva humilitat, i la seva gran passió pels temes místics i esotèrics.
A més, el desenllaç us farà picar de mans! Ja ho veureu!
Títol: G (la novel·la de Gaudí), de Daniel Sánchez Pardos
Autor: Daniel Sánchez Pardos
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Josep Pelfort
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1990-1
Preu: 20,90€
Qui dius que és aquest Jo Nesbo de qui parla tothom? Es veu que és aquest escriptor de novel·la negra que des de fa temps té a tothom mirant cada deu minuts els prestatges de les llibreries per si ha tret alguna cosa nova, oi? I casi sempre són animals? Doncs ho haurem de provar…
El fet és que servidor no deixava de veure que aquí, al Nosaltres, no paraven de sortir ressenyes dels llibres de Jo Nesbo. I per aquestes casualitats de la vida em va caure a les mans el llibre Escarabats. Me’l van deixar. Però el vaig començar a llegir i… i no. No perquè no m’agradés, que m’estava capturant. Simplement vaig decidir que no podia començar una sèrie pel segon llibre. El personatge de Harry Hole es mereixia ser conegut des del començament. Des del seu inici. D’on venia Harry Hole? Qui era aquest detectiu una mica fosc, lúgubre, sagaç, borratxo, perillós i destruït pel món que em mostrava l’inici d’Escarabats?
La resposta estava en El ratpenat. Afortunadament, me’l van poder deixar. I me l’he ventilat sense voler!
El primer cas de Harry Hole s’inicia amb un assassinat a l’altra punta de món. El nostre detectiu protagonista és enviat a Austràlia des de Suècia a investigar una misteriosa, sagnant, violenta i tortuosa mort d’una presentadora de televisió. Allà va sobrevivint i descobrint un món completament diferent, primer acompanyat a base de sucs de pomelo i més tard d’un terrible Jim Beam, mentre investiga qui és aquest assassí en sèrie que es carrega dones rosses com si fos Bubbur, la terrible serp verinosa de les antigues llegendes dels aborígens.
Gràcies a Nesbo, no només seguim les investigacions de Harry Hole sinó que també descobrim una mica més aquesta Austràlia desconeguda, i sobretot, la cultura dels qui ja hi eren abans de que la colonització fes estralls en aquella terra.
Malgrat la frase que encapçala la portada de La noia que corre, “una novel·la èpica sobre com neix i creix una passió com el running” us diria que no li feu massa cas. La novel·la de Carry Snyder sí que parla sobre l’èpica de les persones que volen aconseguir un objectiu però això del running… El running és un invent nou. Quan l’Aganetha Smart s’hi dedicava, d’allò en dèien simplement atletisme d’alt nivell o de competició.
Us explico una mica el tema. L’Aggie -versió abreujada d’Aganetha- és una noia que viu al Canadà, en una família rural envoltada d’animals i camps que s’han de llaurar. Però l’Aggie té una habilitat especial: és molt ràpida corrent, té un gran potencial en l’atletisme, i el millor de tot, li agrada córrer i competir. Ho porta a la sang i viu per això. L’Aggie serà capaç de superar totes les adversitats per tal d’aconseguir participar als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928, formant part del grup de dones que per primer cop van aconseguir participar en uns Jocs Olímpics.
La història de l’Aggie l’anirem coneixent per ella mateixa, tot i que els que desencadenen la narració són una parella de germans que volen convèncer una Aggie de 104 anys, resident en una llar d’avis, per gravar un documental sobre la seva vida.
La narració de Snyder és atraient i captivadora. Us trobareu absorbits per la força i el caràcter de l’Aggie, pel seu desig de ser més i potser fins i tot trobareu la inspiració en la seva tenacitat per aconseguir els seus objectius, sobretot en una època en què els drets de les dones no sempre es respectaven. Una història on descobrim que la glòria, els somnis i els fracassos tenen la mateixa importància a l’hora de determinar el caràcter d’una persona.
No sé si ho recordareu. Fa uns anys, als Jocs Olímpics del 2008, hi va participar una noia anomenada Samia Yusuf. La noia no va passar de l’últim lloc a la prova en la qual va participar però la seva voluntat i el seu esperit olímpic va arribar al cor dels espectadors i va ser tant aplaudida com la guanyadora. Poc temps després, la Samia va morir en el viatge de fugida des de l’Àfrica cap a Europa, en un intent desesperat de tenir una oportunitat per fer el que més li agradava: córrer.
Totes dues històries, la de l’Aggie i la de la Samia -tot i els 80 anys que les separen- tenen un punt en comú: la lluita per aconseguir el que volem.
La quarta novel·la de la sèrie Millennium reprèn els principals protagonistes dels llibres anteriors: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, manté alguns dels personatges secundaris com Erika, cap de redacció de la revista Millennium o els policies Sònia Modig i Jan Bublanski i n’introdueix de nous o els dóna un paper que no havien tingut abans.
Un extraordinari investigador informàtic suec que ha estat treballant als Estats Units ha desenvolupat un sistema molt sofisticat d’intel·ligència artificial. Com que ja ha estat objecte d’un robatori del que tenia mig desenvolupat és extremament cautelós a donar informació a ningú sobre la seva investigació. Una sèrie de fets li capgiren la vida i decideix tornar a Suècia i recuperar el fill de 8 anys que la justícia va adjudicar a la mare arran del divorci. El nen és autista i la mare està aparellada amb un actor fracassat borratxo i brutal que maltracta mare i fill.
L’investigador s’endú el nen sense autorització però un cop a casa descobreix -li descobreixen- que la seva vida està en perill. Molt temps abans havia tingut un breu contacte, en el decurs d’una conferència, amb una noia d’aspecte poc convencional però capaç de posar en dubte les teories que ell ha exposat. Lisbeth Salander, naturalment. El contacte és curt però genera un fort corrent d’empatia mútua.
D’altra banda, en saber-se amenaçat decideix trencar el seu hermetisme i concreta una cita amb el periodista Blomkvist, que està en hores baixes, igual que la revista de la qual és l’ànima. Blomkvist accepta, una mica a contracor, pensant que pot generar el reportatge que ajudi a reflotar Millennium. Però arriba a casa de l’investigador just per trobar-se, de cara casualment, amb l’assassí que acaba de disparar al geni informàtic i després el nen, tremolant atemorit, al costat del cadàver de son pare.
Així engega la novel·la i ja tenim a grans trets quines són les grans coordenades de la història: la informàtica d’altíssim nivell, el món de la ciència matemàtica, les característiques dels autistes, l’espionatge industrial i les seves connexions amb serveis d’intel·ligència de les grans potències entrelligats de manera poc clara amb el món del crim organitzat. I per descomptat el món dels hackers i el món de les empreses periodístiques.
Hi ha llargs fragments del llibre en què sembla que es tracti d’un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra.
Repasseu els llibres de mates que conserveu a casa i parleu amb aquella amiga matemàtica que teniu a mà, si teniu la sort que tinc jo de tenir-ne una. I si en teniu una altra que sigui experta (o expert) en nens autistes i “savants”, encara millor.
Cap a la segona meitat però, la narració es decanta clarament per la segona opció amb el ritme creixent i el suspens característic del gènere negre. Al final descobrim que ens hem enamorat, si és que ja no n’estàvem, del personatge de la Lisbeth i acabem desitjant saber què més li depara el futur.
A la legió de seguidors de Millennium no us decebrà gens. I el camí queda clarament obert per la següent entrega amb previsible protagonisme d’un personatge quasi nou que no us desvelo per no aixafar guitarres.
Títol: El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1986-4
Preu: 22,50€
En Joan Gastó se’ns estrena al Nosaltresllegim amb El Diari de la Rywka, de Rywka Lipszyc. I també per una raó que ens ha convençut: ha viscut a Lodz, la ciutat on la protagonista va viure l’horror i la tirania dels nazis.
Aquí el teniu!
Fa gairebé tres anys que els nazis han aïllat una població d’uns 160.000 jueus al gueto de Lodz, el segon gueto més gran d’Europa. Tot i els esforços per organitzar la vida dels seus habitants, les autoritats jueves encarregades de fer complir el mandat alemany es veuen sobrepassades per les punyents condicions d’higiene i de fam. Tothom al gueto esta obligat a treballar com a mínim dotze hores, sis dies a la setmana, alimentant-se en el millor dels casos d’una ració de sopa diària i d’una minsa provisió de cansalada i patates mensual. Els malalts que no es presenten als tallers no reben racions. Les fàbriques i tallers produeixen sense descans béns que exporten a la població polonesa i alemanya que habita uns centenars de metres més enllà del filat zelosament custodiat. No hi ha escapatòria, qui volta les proximitats és afusellat sense miraments. L’hivern polonès és igualment implacable, amb una temperatura que arriba regularment al 25 graus sota zero i fa molt difícil recórrer els carrers a una població afamada i presa per diverses malalties.
És en aquest entorn hostil que la Rywka comença a escriure al diari les seves vivències des del punt de vista d’una adolescent jueva de catorze anys. El seu pare i la seva mare, Yankel i Miriam Sarah Lipszyc, ja han mort al gueto. El Comitè de Protecció Juvenil convé llavors que els quatre germans, ara orfes -la Rywka; la Cypora; la petita Estera i l’Abram- siguin acollits a casa dels seus tiets junt amb tres cosines. Malauradament, a les ja de per sí funestes circumstàncies que la població jueva afronta, se li suma el terror de les deportacions. En les del setembre de 1942, particularment cruels, conegudes com szpera, traslladen un gran número de nens i gent gran, incapaç de treballar als camps d’extermini sense previ avís. La Rywka perd de cop i volta contacte amb el seu oncle i amb els seus germans Abram i Estera (els més petits), anomenats afectuosament per la família Abramek i Tamarcia, i queda a la custòdia com a germana gran de la Cipka (sobrenom de la Cypora). Poc després mor d’esgotament la seva tieta, l’últim adult de la família.
L’Octubre de 1943 doncs, passats tots aquests fets i quan la Rywka ja fa més de tres anys que viu empresonada, la seva estimada (i sembla que única) amiga Surcia li suggereix que escrigui un diari. La Surcia és més gran i la Rywka l’adora. És l’única persona a qui pot revelar els més íntims pensaments. Així, consumeix el poc temps lliure de què disposa a escriure. A més de la dura feina al taller de Confecció, s’ocupa de recollir aigua i peces de carbó sota la neu que la família usa per a escalfar-se i cuinar. La relació amb les cosines però, no és del tot bona. Algú està robant-los-hi provisions i la Rywka i a la seva germana ja no hi confien. Les poques amigues que conserva, per la seva banda, no sempre la corresponen i percep certa gelosia.
L’esgotament degut a la manca d’aliments i l’esforç mental i físic es va fent més insuportable. Afecta a la seva escriptura, que es torna un xic dispersa i tal vegada inconnexa. Malgrat tot, treu temps per a inscriure’s a clubs de literatura (els llibres van arribar a estar prohibits) i va sovint a les reunions de joves. Sota l’amenaça dels terribles interrogatoris de la policia criminal alemanya, la Kripo, els captius del gueto s’exposen en cada una d’aquestes accions. El sentiment de culpa la persegueix en somnis. Encara no ha perdut l’esperança de poder retrobar els seus familiars deportats, tot i que aquest sentiment va fent-se cada cop més petit a mesura que la protagonista intueix la fatal resolució del seu captiveri. La darrera entrada al diari de la Rywka acaba sobtadament… però la seva vida recorrerà encara un tortuós calvari. Primer la deportaran al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, i després serà obligada a recórrer el camí de la mort cap als infames crematoris de Bergen-Belsen.
Passats més de setanta anys, el diari de la Rywka Lipszyc veu finalment la llum. El manuscrit permet al lector copsar l’horror que la població jueva va viure durant cinc anys en condicions d’esclavatge al gueto de Lodz. Rescatat del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau per una metgessa de l’exèrcit Roig durant l’alliberament, el manuscrit passà per les mans de dues generacions fins arribar a San Francisco. L’Holocaust Center of Nothen California va poder comprovar el relatiu bon estat en què es conservava i de seguida inicià els treballs per publicar-lo.
És inevitable recordar el famós diari d’Anna Frank degut al marc històric. Les dues autores omplen pàgines d’esperança, comparteixen el desig d’esdevenir grans escriptores on el seu missatge transmet força i valentia. Tantmateix, la percepció del món és ben diferent per ambdues. Mentre l’una compta amb el caliu de la família pròxima, amb l’ajuda i la informació de l’exterior, i amb regulars provisions d’aliments durant els quasi dos anys que la família Frank va amagar-se a l’annex; la Rywka Lipszyc lluita tota sola per sobreviure en una asfixiant situació d’esclavatge i d’extermini que l’envolta diàriament. Sovint rubrica crits agònics dirigits a Déu. Procura cercar les forces per seguir endavant en un elaborat exercici d’autoreflexió que sorprèn per l’edat de l’autora, i que no deixa indiferent al lector.
El Diari de la Rywka és un document imprescindible per entendre la vida al gueto de Lodz. Un document que exposa amb detall la sistemàtica maquinària criminal emprada durant la Shoah, l’extermini nazi del poble jueu.
Ja ho veieu, en Gastó no només ha viscut i se sap els llocs on passa aquest diari de terror… també escriu molt bé!! Esperem llegir-lo més sovint al Nosaltres!!
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Romàntica, agosarada, tràgica i sovint massa injusta és la historia que ens porta la Teresa Roig. Una novel·la on dues famílies de principis del segle XX són les protagonistes.
