Arxiu de la categoria: 2013

Provisionalitat, de Toni Sala

@Ed_Empuries @Grup62

Vaig llegir fa uns dies aquí al Nosaltresllegim un comentari d’en Lluís-Emili sobre Provisionalitat, de Toni Sala, i em va fer venir ganes de llegir-lo – ja sabeu que sóc molt fan dels relats breus-. La veritat és que crec que en el seu comentari està perfectament explicat l’argument de totes dues històries, així que no us avorriré ampliant-ne detalls i dedicaré el temps d’aquest post a dir-vos per què m’ha agradat aquest llibre i per què crec que val molt la pena llegir-lo.

Des del meu punt de vista, al final d’haver llegit un i altre relat ens queda el pòsit d’un concepte: “el perdó”. Jo vaig anar a les monges i allà d’aquest tema se’n parlava molt. Quan era petita no entenia gens com és que tenia tanta magnitud, perquè per a mi era relativament fàcil: es limitava a disculpar una companya que t’havia agafat el llapis de color carn i no te’l tornava… ja per sempre més hauries de pintar les cares dels nens de color rosa (és ben sabut que els llapis color carn eren els grans desitjats dels “plumiers” amb cremallera). L’odi el desfermava veure l’espai de la gometa ondulada buit, sense el preat llapis carn. El perdó era substituir-lo per un llapis rosadet.

Toni Sala ens parla d’una galeria de personatges que han d’afrontar el perdó, cap a ells mateixos i cap als altres. El noi del primer relat és molt jove i es troba amb la necessitat de perdonar un fet que és més que discutible -des del meu punt de vista- que hagi de ser perdonat. | Com fa amb la majoria de passions, el pas del temps m’ha temperat la gelosia. | Els del segon relat són ben bé una altra cosa… Es pot perdonar qualsevol cosa? La família mereix que perdonem passi el que passi? No ho sé. Jutgeu nosaltres mateixos la resposta que ens en dóna l’autor, si és que ens en dóna…

Títol: Provisionalitat
Autor: Toni Sala
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-800-5
Preu: 14€

Share

Terra, de David Vann

@Ed_Empuries @Grup62

La història d’una família… si és que això que ens presenta l’autor en podem dir així. N’havia sentit a parlar, a casa, d’en David Vann, i per això quan vaig veure el darrer títol, Terra, vaig córrer a buscar-lo. I no em puc queixar del consell, la veritat. Ara, això sí, no ha estat una lectura plàcida. Us puc garantir que quan el tens a les mans la casa se t’omple de gent boja que surt del llibre i ve a neguitejar-te sense compassió.

El Galen és el protagonista. Viu amb la seva mare en una casa on van rebent visites de la tieta, una senyora que busca desesperadament els diners de l’àvia (una dona amb Alzheimer), i la cosina, que és una malalta sexual. Segons la mare, tot hauria de ser perfecte (te a mitja tarda, convencionalismes socials,…) però a l’hora de la veritat hi ha una mar de fons “made in Vann” terrible.

I per què Terra? Doncs perquè el noi vol convertir-se en terra, quan medita. Vol sortir del seu cos perquè ell està cridat a ser alguna cosa més important… I a fe de Déu que ho aconsegueix, això de fer una cosa sonada. Us haureu de llegir la novel·la per saber què és, perquè dir-vos-ho seria tan salvatge com aquest relat. Com aquesta novel·la d’un autor inquietant que ens angoixa en una Alaska freda i plujosa o en una Califòrnia on el sol crema fins i tot les ànimes. Com a l’infern…

Títol: Terra
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-824-1
Preu: 21,90€

Share

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis

@ColumnaEdicions @Grup62

Us deixem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llúcia Ramis en la presentació de la novel·la Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Que bé que escriuen, punyeteros!

Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”. Per la nena que amb la seva insatisfacció crònica, però sobretot amb la seva insatisfacció lúdica, porta 35 anys preguntant, buscant i experimentant; 35 anys convencent-se que encara que no es pugui tenir tot, “no hay nada más bello que lo que nunca he tenido”, com li va escriure Joan Manuel Serrat a una altra Lucía. Per això aquesta recerca constant. Per això, aquesta insatisfacció que ha sigut el motor del teu talent creatiu i, al mateix temps, la font de satisfacció dels teus lectors.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia. Una carta, sí. Potser fa temps que no en reps cap. Jo, aviat farà 20 anys de l’última. Les guardes, les cartes? Jo les tinc totes en una capsa verda, que m’ha anat acompanyant en tots els canvis de pis.  10 vegades he fet paquets i he tornat a començar. Les vaig comptar el dia que vaig llegir que Paul Auster a Diari d’hivern escrivia tot el que li havia passat a cadascuna de les 24 cases on ha viscut fins ara. Les cartes, et deia, me les vaig emportant amb mi. Ara les llegeixo i em trobo igual que Joan Laporta: no m’hi reconec. “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”. Que bé que escrius, punyetera. “La vida, breu interrupció de l’infinit que comporta no ser-hi”. Toma frase. N’està ple el teu llibre, de frases. Tu te les treus de sobre i ens les deixes perquè a partir d’ara t’ajudem a portar-les. Una gran teràpia, a part d’un gran llibre.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia, però te la llegiré jo. M’imagino que estarem asseguts de costat. I a davant…, qui tindrem a davant? Tu em vas dir que ningú. Que “qui vols que vingui, si tots els meus amics han hagut de marxar de Catalunya?”. Quina sort que tenim, doncs, de ser tu i jo, amb sense ningú a davant, com diria l’alcalde Clos. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena.  Te’n recordes d’aquell programa de la Gemio: ¿Hay una carta para tí? Aquells homes penedits, capcots, amb cara de be degollat i amb la cua entre cames, que imploraven el perdó de la seva dona i li prometien amor etern “delante de toda España”. Potser avui, entre aquest “ningú”,  hi ha algú que ara sent la mateixa vergonya que sentia jo quan mirava aquell programa. Té motius per fer-ho. Si Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una autobiografia, això meu sí que és una carta d’amor. D’amor al teu últim llibre. D’amor a les arrugues prematures que t’han sortit a la cara. Sense arrugues, no hi hauria llibre. Almenys no hi hauria aquest llibre, també precoç, també deliciós. Haver buscat els teus orígens amb 70 anys potser no hauria tingut tant mèrit. M’agrada la inquietud de fer-lo als 35, quan encara et tractem de “jove escriptora”, com si et féssim esperar fent cua a la porta d’accés a la literatura que fan els grans, a la gran literatura. “Qui és l’últim, si us plau?”. Dona i jove. Li agraden les cerveses, els homes i la nit. Vostè encara s’haurà d’esperar una mica.

Saps què? Gràcies al teu llibre, he descobert que sóc belga. Descrius la teva mare com una persona que no té per costum mostrar les emocions, ni perdre els papers ni perdre el nord. M’ha semblat que parlaves de Vic. Bèlgica, capital Vic. Que per més que passi sempre sembli que no passi mai res. Aquest sóc jo. Tu ja expliques que no ets així: “un huracà domèstic que ho deixa tot arrasat al seu pas i després s’envola feliç com una lleugera brisa marina”.

Això i allò. L’huracà i la brisa. La independència que t’ha ensenyat la família de la teva mare i les atencions que et regala el teu pare. Bèlgica i Mallorca. Això i allò. Independència i atencions. Anar a la teva i ser el centre. Però que no t’ho deia la teva mare que tot no es pot tenir? La por de quedar-te ben sola. O la por d’haver de fer-te la beneita per no quedar-t’hi. Això i allò. O ni això ni allò. La feina, com a refugi de tot plegat. I ara, amb la puta crisi, ni la feina. D’aquest conflicte és d’on neix el llibre. Ara ja no parles de la teva generació, com als dos primers. Ja no tot passa aquí i ara. Ara toca mirar enrere i a la teva família sabent que “potser un dia morirem tots sota el mateix sostre, esclafats pel nostre passat pompós”. Que bé que escrius, punyetera.

El dia que vas néixer, Llucia, el teu pare havia baixat a comprar flors. El dia que la teva mare va conèixer el teu pare va haver de dormir a sota d’una foto de Franco. Mires enrere i et trobes una història d’amor entre els teus pares d’aquelles que només passen una vegada a la vida. Ja tens excusa per no provar de viure-la tu. Com a molt podries empatar amb ells. I a tu t’agrada guanyar. Què et deia l’abuela? Tots els homes del món no valen una llàgrima teva.

35 anys i què tinc?, et preguntes al llibre. La raó, Llucia. Tens la raó. L’única cosa que sempre has sabut que volies tenir. Mira, en això ens assemblem. Jo també vull tenir la raó. Però, des que he llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, he descobert dues coses que també m’agradaria tenir: la teva valentia per despullar-te en un llibre i el teu talent per escriure tan bé com escrius, punyetera.

“Me sent presonera a l’illa del jo”. Espero que el llibre t’hagi ajudat a sortir-ne, d’aquesta illa. Tots vivim en illes, encara que no es diguin Mallorca. Ja saps què defensa el nostre estimat Xavier Rubert de Ventós: “la felicitat és sortir d’un mateix i quedar-se a fora”. Es veu que no hem de patir per despullar-nos i sortir a fora. Que, a vegades, abrigats a dins nostre, encara tenim més fred.

Res més, Llucia. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena. Però tenia ganes de dir-t’ho, sobretot avui que a davant no hi teníem ningú. I perdona si t’esperaves un altre tipus de carta: “sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec”. Et sona aquesta frase? Que bé que escrius, punyetera.

Albert Om

Títol: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes
Autor: Llúcia Ramis
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-583-5
Preu: 18,95€

Share

L’arròs de la tieta Palma, de Francisco Azevedo

@ColumnaEdicions @Grup62

Diuen d’aquest llibre que va d’una nissaga familiar que està triomfant al Brasil a base de bé. Si la cosa continua i en surten noves entregues, no me les penso perdre perquè això ha estat una troballa deliciosa.

El José Custódio i la María Romana es casen a Viana do Castelo, Portugal, l’onze de Juliol de 1808. Aquesta és una data molt important perquè el regal de casament que els fa la tieta Palma és un sac amb 12 quilos d’arròs.

És l’arròs que han rebut els nuvis al sortir de l’església com una pluja blanca i inacabable i que la Palma va recollint de terra amb una paciència infinita i amb tot el “carinyo” del món perquè, segons ella, aquest arròs està beneït. No és un arròs qualsevol.

Quan el seu germà descobreix què ha fet la Palma, es posa com un animal i li diu de tot: que n’ets de poc generosa, estàs sonada, això és una porqueria, això és una autèntica indecència, els ompliràs la casa d’animalons…

La María Romana, en canvi, rep el regal amb il·lusió i afecte i fa que aquest arròs formi part del seu escàs equipatge quan tots tres han de deixar la seva estimada Viana de Castelo per marxar cap a Brasil cercant una vida millor.

L’arròs de la tieta Palma és un personatge més del llibre i potser un dels més importants, a banda de la Palma, és clar, que és una dona que val el seu pes en or. És fabulosa!

És una delícia de novel·la des del començament fins al final. Una novel·la que et fa venir unes ganes boges de trucar a tota la família, reunir-los a taula, dir que te’ls estimes i fer un bon arrosset amb ells. I si pot sortir com el de la Palma, encara millor.

El recomano de tot cor.

Títol: L’arròs de la tieta Palma
Autor: Francisco Azevedo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-6641-573-6
Preu: 19,90€

Share

L’ocell de la revolta. Els jocs de la fam 3, de Suzanne Collins

@Llibresjoves @Grup62

I acabem amb la nissaga els Jocs de la Fam amb el darrer llibre. Potser és el més fosc de tots, tot i que els dos anteriors, deixa’ls córrer! Però segur que és el que més farà reflexionar els nois i les noies que el llegeixin. I potser també caldria que els pares i les mares sabessin què llegeixen els seus fills per poder comentar-ho, discutir-ho i entendre-ho conjuntament. Així, la lectura passaria a ser, a més d’un acte íntim i personal, un espai comunicatiu entre les famílies.

Ara m’he passat en les meves reflexions… D’acord, a la feina:

Finalment ha esclatat. La revolta als Districtes ja és un fet i la Katniss ha de prendre partit, malgrat les seves pors. Però en Peeta ha quedat enrere! I ara què? Què es pot fer per a salvar tothom? De fet, tampoc no queda tothom: queda la gent que el Capitoli no ha arrasat per a intentar mantenir el poder centralitzat.

Potser un canvi en l’ordre establert no portarà un canvi de sistema, sinó, senzillament, un canvi de persones per mantenir un altre ordre establert que segueixi sotmetent a part de la població. I la Katniss es pregunta si realment això és el que vol. I a més, ha de triar. No es pot tenir tot, i triar implica renuncies. Però amb 17 anys és difícil triar. I encara més saber si has triat bé.

Ho veieu? Potser val la pena que els pares també el llegiu!

Títol: L’ocell de la revolta. Els jocs de la fam 3
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’illa del Temps
Pàgines: 424
ISBN: 978-84-9932-052-6
Preu: 16€

Share

En flames. Els jocs de la fam 2, de Suzanne Collins

@Llibresjoves @Grup62

Tornem als móns fantàstics de l’adolescència.

La segona part d’Els jocs de la fam donen joc. I no només perquè tornen la Katniss, en Peeta, en Gale i la resta, sinó perquè, sobretot, incorpora nous personatges, noves visions de què signifiquen i què han significat al llarg dels anys els Jocs de la Fam entre els districtes i els tributs.

La Katniss del Districte 2 ha aconseguit tornar a casa, viva. I a més no ha tornat sola. Això des del Capitoli ho veuen com un desafiament i tenen perquè els Districtes -les rodalies-, segueixin l’exemple de la Katniss i desafiïn el poder establert. Per això, el Capitoli, en la seva infinita sapiència i crueltat aprofita la celebració dels 75 anys per fer una edició especial dels Jocs de la Fam i reunir-hi antics vencedors. D’aquesta manera, no només demostra que té poder sobre els tributs adolescents dels Districtes, sinó sobre tota la seva vida, les dels seus familiars i les de tothom que els envolta.

Amb el que no compta el Districte és que potser no li sembla bé a tothom, això de ser enviat a l’arena quan ja han passat uns quants anys des de la supervivència.

Sobretot és interessant veure com la subversió i la insurgència poden ser a tot arreu, encara que no siguin evidents, encara que no siguin, ni tan sols, deliberades. Un sistema opressiu sempre té alguna escletxa per on rebentar… encara que aquesta escletxa no sàpiga ni que existeix.

Títol: En flames. Els jocs de la fam 2
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’illa del Temps
Pàgines: 424
ISBN: 978-84-9932-052-6
Preu: 16€

Share

La ciència del futbol, d’Albert Folch

@Ed_Empuries @Grup62

En Marc s’ha llegit La ciència del futbol, de l’Albert Folch, i ens el ressenya per tots Nosaltres:

L’única ciència possible del futbol és que el teu equip guanyi i el rival perdi. Tal dia com avui, doncs, la ciència la sento més britànica que mai, concretament de Manchester!

Però el llibre de l’Albert Folch, La ciència del futbol, no va ben bé d’aquest “forofisme” que m’envaeix. Ell sí que fa honor al títol i, com a professor universitari de ciència que és -i exfutbolista-, busca punts en comú entre la ciència i el futbol. És, doncs, un llibre de divulgació científica per a joves i, en general, per a les persones inquietes en el món de la ciència en general: antropologia, astronomia… Arreu hi ha paral·lelismes que valen per explicar una llei de les que regeixen l’univers (el futboler i l'”estàndard”).

I aquí torna a entrar la meva particular fixació: el Messi és una estrella?, és una divinitat? Esperem veure-ho ben clar la setmana vinent! De moment, conformem-nos aquesta nit a veure poques -per no dir cap- paràboles del CR7, nul·les acceleracions de Benzema i moltes constel·lacions brillants amb Giggs, Rooney i Kagawa!

Que la ciència ens acompanyi!

Títol: La ciència del futbol
Autor: Albert Folch
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-046-7
Preu: 15,55€

Share

Carrer dels dies, d’Andreu Gomila

@Ed_Proa @Grup62

L’Andreu Gomila, com a director de Time Out, suposo que té com a objectiu fer-nos sortir al carrer a gaudir de la cultura, dels restaurants… de la nit i del dia. Com a poeta, tanmateix, en aquests carrers que omplen el poemari Carrer dels dies, no hi posa només elements atractius que ens facin delir per baixar-hi. Més aviat al contrari. M’ha semblat aquest un llibre una mica malenconiós, que aprofita sovint la imatge dels carrers i les places per fer una repassada a la vida. Això sí, no ens imaginem una melancolia tipus Chopin… ni tampoc a l’estil ja més modern d’en Van Morrison. El llenguatge d’en Gomila és molt més nou que tot això.  Ens porta de la infantesa al moment actual, amb notables meandres que li fan posar el vers al servei de la història de la humanitat. Tot amb un ritme a base de frases llargues o bé telegràfic, però sempre ple d’imatges que ens són quotidianes i sobre les quals potser no hi havíem sabut veure mai cap element poètic.

Mireu, per exemple, aquesta descripció de la visió de Rue du Seine des del llit; m’ha agradat molt:

(…) Sóc aquí, ben a prop, t’agaf la mà
mentre enregistres sons, mirades, plors,
la pluja que no cau també t’espera.
No obris els ulls encara; tenim temps
de fer un altre volt fins sullà.
Ningú no s’ha fixat en el teu reu…
Retornem al carrer sense dir res,
alcem la vista al cel, mirem la pau.

Per tancar el poemari, hi vessa un llarg poema que m’ha semblat dels més bonics de l’obra. Es titula “Carrer dels dies” i li dedica a una filla, Maria, abans encara de conèixer-la. Crec que si heu viscut la condició de pare (o mare) us resultarà inoblidable. I l’acaba així:

Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré,
el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap.
La vida és això, pèrdua, extinció, finitud.

Aquí teniu l’Andreu Gomila recitant dos poemes de Carrer dels dies.



Títol: Carrer dels dies
Autor: Andreu Gomila
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-328-1
Preu: 16€

Share

La química i la física de les relacions i els concursos del Nosaltresllegim

@Ed_Portic @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

En èpoques en què paraules com “coaching” ja no ens sonen estranyes, potser és el moment d’analitzar i entendre què és el que fa que congeniem més o menys entre nosaltres, i sobretot, què és el que podem fer perquè quan ens trobem amb gent amb qui, així d’entrada no ens faria res que desapareguessin del mapa, puguin acabar essent aliats, encara que només sigui mentre treballem.

Es tracta de sumar, oi?

Així doncs, es tracta de conèixer quina és La química de les relacions, i això és precisament el que ha escrit i descrit en Ferran Ramon-Cortés: què és el que fa i fem perquè les relacions amb la gent del nostre entorn rutllin més o menys.

I aquí arriba la part del concurs. Voleu conèixer els secrets d’aquest “Art de construir relacions personals”?

Des de Pòrtic ens ho posen molt fàcil: regalen 5 exemplars de La química de les relacions. L’art de construir vincles personals d’en Ferran Ramon-Cortés.

I què heu de fer per aconseguir un d’aquests 5 exemplars? Aquí us ho expliquem! Ens heu de respondre el següent:

Quina és la frase amb més bona intenció que heu dit i que ha acabat pitjor?

I quina és la persona amb qui no us hauríeu imaginat mai que hauríeu pogut relacionar-vos però que ha acabat sent un dels vostres millors aliats en aquesta vida?

Heu de respondre a la nostra crida als comentaris d’aquest post i teniu temps de contestar fins al dilluns dia 11 de març.

Però atenció! El concurs va per punts extra que valorarà Pòrtic si sou capaços de definir-nos la física de les relacions, o l’art de millorar-les amb un gest.

Carícies? Copets a l’esquena? Petonets al front?

Esperem les vostres respostes!

Share

Tria personal, de Pere Calders

@labutxaca @Grup62

La Núria s’ha llegit Tria personal, de Pere Calders, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim.

Pere Calders és un d’aquells noms que no he arribat a desconèixer mai del tot i que sempre m’ha sonat, tot i no saber-ne mai gaire res. Quan pensava en Calders, l’associació immediata sempre era Antaviana, però ni tan sols vaig arribar a veure l’obra, i si ho hagués fet no la recordaria: era petita.

Confesso que, fins ara, no n’havia llegit mai res. Sempre havia estat una d’aquelles tasques pendents, perduda dins d’una llarga llista, sovint oblidada i que recordes només quan sents o llegeixes el seu nom en alguna banda. Un pecat literari per omissió.

Però he tingut l’oportunitat de redimir-me amb aquesta Tria personal. I crec que ha valgut la pena que fos aquest i no pas un altre. Potser és sentimentalisme estúpid però m’ha agradat poder començar amb aquesta tria, guiada pel propi Calders, com si em fes la recomanació tot prenent un cafè. Ho diu la contraportada que aquest llibre és mig de l’autor i mig del lector: una activitat compartida.

I amb aquesta predisposició familiar i intimista, des de la pura ignorància, vaig agafar aquest recull de relats extrets de llibres anteriors i que mostren diversos moments de la seva trajectòria. Des dels inicis d’El primer Arlequí, passant per les cèlebres Cròniques de la veritat oculta, pel mexicà Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes, o Invasió subtil i altres contes.

I mira que m’agraden i n’he llegit de contes! Tabucchi, Borges, Cortázar, Kafka,… Caldrà afegir en Calders a la llista. I és que els relats curts tenen un llegir especial en la seva concentració, en l’esclat de l’efecte, com un cop de puny a les neurones, la imaginació i la consciència. I si al format s’hi afegeix aquesta capacitat de convertir allò descabellat, impensable i fantasiós de la banalitat quotidiana per fer-ne un joc d’idees simpàtiques, per riure’ns de la nostra condició humana… El resultat és complaent, almenys per a mi.

Dels vint-i-tants contes de Tria Personal, em quedo amb Fet d’armes. Com em meravella l’estupidesa de la raó humana!

Títol: Tria personal
Autor: Pere Calders
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa / Contes
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9930-546-2
Preu: 9,99€

Share