Arxiu d'etiquetes: Andreu González

Defensors de la terra, d’Andreu González i Ramon Gasch

defensorsdelaterra

@ColumnaEdicions @Grup62 @andreu_gonzalez @Defensors_terra

L’Andreu González és, amb en Ramon Gasch, un dels autors de Defensors de la terra i també de Bon cop de falç. La qüestió és que l’Andreu ens ha enviat un text que li ha fet arribar un lector sobre Defensors de la terra. Com bé sabeu, el Nosaltresllegim és un punt de trobada de lectors… però si es converteix en un punt de trobada entre lectors i autors, encantats de la vida!

L’Andreu ens ha demanat, específicament, si podíem publicar el text del José al considerar que és força equànime amb la seva última obra. No només la lloa… també la critica!

I què hem de dir Nosaltres? Benvingut! Normalment no publiquem textos en castellà… però ens ho ha demanat un dels autors del llibre!

Estaba leyendo las Geórgicas, del gran Virgilio, cuando mi cuidador me entregó Defensors de la terra, por lo que, tratándose de una obra tuya, estuve a punto de arrinconar al eminente poeta latino y leer vuestra novela, tuya y de Ramon Gasch, pero vencí la fuerte tentación al sentir un remordimiento muy agudo si arrinconaba, aunque fuese provisionalmente, a Virgilio, de modo que seguí con éste hasta concluir con su excelso libro. Después, a seguido, me metí de hoz y coz en la deseada lectura de vuestra obra.

Obra escrita en una prosa rica, vigorosa y de enorme fuerza expresiva, lo que potencia el drama, muchas veces tragedia, de la urdimbre argumental. Argumento desarrollado con mano maestra en cuanto a la construcción, siempre importante en el género narrativo: nada queda perdido ni nada falta ni sobra, sino que aprovecháis los personajes, incluidos los secundarios –Pau, Maginet, Hakim– para sacarles el más provechoso rendimiento, al igual con los episodios, que estrujáis al máximo. En este sentido, Defensors de la terra significa un evidente avance con respecto a vuestro anterior título, demostración de que vais dominando el oficio. Éste es muy importante, tanto como la fuerza creadora, absolutamente necesaria en toda obra de arte, pero que para su mayor y mejor resultado exige oficio, dominio artesanal.

El eje de la trama es el enfrentamiento entre los dos hermanos, cuyos caracteres están bien plasmados, tanto en los diálogos como en vuestra exposición. El contrapunto de ternura y humanidad lo da Teresa con su afecto y sus sufrimientos. Miquel y Jaume son los protagonistas de la trama, pero habéis inventado un tercer protagonista, el Frare, con su anomalía física, su tragedia personal, su enigma con la capucha y la máscara, sus acciones en pro de los desfavorecidos y las nobles causas que resulta un personaje inolvidable y de antología. También hay episodios ejemplares por su intensidad como los ritos satánicos de Pere, otro personaje muy bien dibujado. Y no digamos los malvados Laia de Pinell y el presbítero Elies, con su también antológico falso exorcismo.

A censurar: el exceso de violencia, a veces gratuita y excesiva, que, desde luego, inyecta de mayor fuerza el argumento, pero que puede dar pábulo a aquello de “sang i fetge”. Aparte de ese exceso, que da pasión novelesca a la trama –lo cual es positivo en este sentido–, hallo momentos clave de la novela que resultan muy cogidos por los pelos, forzados, en una palabra, inverosímiles, pero aquí también existe un aspecto positivo: que hace más novelesca la trama. Dickens, un maestro en inverosímiles situaciones, les sacaba a éstas la mayor eficacia novelesca. Y es lo que hacéis vosotros: una novela intensamente novelesca, una novela novela.

Sembla que li ha agradat, oi? No és notícia! Aquesta sèrie de l’Andreu González i en Ramon Gasch està triomfant arreu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler del llibre:

Títol: Defensors de la terra
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 752
ISBN: 978-84-664-1729-7
Preu: 20€

Share

Senyoria, de Jaume Cabré des de l’òptica d’Andreu González Castro

senyoria

@Ed_Proa @Columna_Ed @Grup62 @jaumecabre47

L’Andreu González-Castro, coautor de Bon cop de falç! ens ha fet arribar aquest text del seu blog sobre una xerrada que va fer en Jaume Cabré sobre el seu llibre Senyoria.

Aquí el teniu:

El proppassat dilluns 7 d’octubre els dos grups de lectura de la biblioteca Francesc Pujols –i algun que altre espontani– van tenir la sort de comptar amb una presència excepcional: la de Jaume Cabré, autor de les meritòries Les veus del Pamano o Jo confesso. El pretext per portar-hi Cabré va ser la lectura que els dits grups havien fet de Senyoria, però el de Terrassa va depassar els objectius inicials de la xerrada en estendre’s sobre diversos aspectes de la creació literària tal com ell la concep.

Del caos a l’ordre

En el cas de Les veus del Pamano, que es va coure durant 7 anys, l’estímul va ser un edifici escolar abandonat al Pallars. Pel que fa a Fra Junoy o l’agonia dels sons, el gest d’un braç que li va recordar, potser, un hàbit. D’aquí va acabar sorgint la idea de crear una història en un monestir de monges i de fundar un orde religiós.

Pel que fa a Senyoria, es va gestar entre els anys 1986 i 1990. Com cada cop que afrontava la creació, ho feia sense cap idea, esquema ni història prèvia. Però “del fet de voler escriure van sortint artefactes que es converteixen en un personatge, en una història”.

L’espurna de Senyoria s’encén l’any 1985, quan es jutja i condemna dos jutges del franquisme, “època durant la qual la corrupció estava institucionalitzada i tapada”. Cabré s’apropa al personatge que en un primer moment considerava principal, un jutge, des d’un vessant humà i personal, no polític ni social. Com se sent algú que havia tingut tant poder sobre la vida de les persones (les pot privar de llibertat i decidir on viuran una temporada) i, tot d’un plegat, se’n veu privat? Cabré volia indagar en la vergonya i en la por que es coneguessin els delictes d’un jutge i per això va treballar el personatge durant mesos.

Escriure és rescriure: una epifania

Al cap d’un temps, com d’habitud, “no sabia com aniria el conjunt de la història. Tenia una caos total damunt la taula, un magma d’històries diferents. Com resituar-les?”.

Llavors va ser quan un cel de novembre li va donar la resposta. (Nota del periodista. El primer vers de Claudio Rodríguez ho va pronosticar amb rotunditat de mestre: “Siempre la claridad viene del cielo”.) Va decidir estructurar el llibre en tres fases o capítols: un per a Orió, el caçador; un altre per a les Plèiades, les víctimes, i un altre per a Plutó, el planeta –almenys fins l’any 2006 ho era– de la mort.

Cabré i Valéry

Pel que fa a la manera com acabar les novel·les, Cabré va fer una afirmació molt semblant a aquella de Valéry segons la qual el poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “Tinc la sensació que les novel·les no les acabo, que les deixo que se’n vagin”.

Ara bé: tant el principi com el final de la novel·la estan rescrits més d’un cop. “En el començament sol ser-hi tot”.

Sobre els personatges

La clau dels bons personatges, segons Cabré, rau en el fet que puguin establir alguna relació amb el lector: pena, llàstima, simpatia… El fracàs és la indiferència. Un personatge ha d’afectar, que és tant com dir que ha d’interessar: fer content el lector, moure’l a rellegir per plaer, etc.

En el cas de Senyoria, en un estadi més avançat del procés d’escriptura, Cabré va deixar de sentir interès pel jutge i, en canvi, es va sentir més atret per una mirada: la del personatge d’un quadre del despatx del jutge. Un personatge que havia viscut a la Barcelona de finals del segle XVIII, un temps frontissa entre l’Antic Règim i el Romanticisme. Una època de transició, d’ebullició com l’actual, cansada però estimulant. Una època en què es va abandonant la perruca: Goethe en portava de jove; de gran, no. I de Napoleó tothom recorda la seva cabellera.

En el moment de triar el protagonista d’una història, l’autor s’ha de fer una pregunta: “em veig convivint-hi dos o tres anys (que després n’acaben sent sis)?”. Pel que fa al cas concret deSenyoria, Cabré va explicar que és “dur però interessant conviure amb algú sense escrúpols. Puc menysprear-lo, però no odiar-lo. Per no arribar a odiar-lo cal un aspecte que el redimeixi”. En aquesta novel·la va optar per fer que el protagonista fos un astrònom aficionat.

De la relació íntima entre criatura i creador neixen afirmacions tan curioses com aquesta: “Quan es va morir l’Andreu, i això que vaig ser jo qui ho vaig escriure, vaig estar una setmana molt afectat. Fins al punt que no podia escriure”.

Sobre versemblança i documentació

Cabré es va estendre sobre els perills de documentar-se de forma exhaustiva sobre una època determinada, una necessitat des del moment que es tria la Barcelona del segle XVIII. “Com més en saps, més t’adones que no en saps res”. El primer parany és oblidar que s’està escrivint una novel·la i convertir-se en historiador. “És molt maco un amor a primera vista”. El segon, que el lector noti la documentació. “El lector s’ha de submergir en la novel·la, no li hem de clavar bufetades. És el que es feia el segle XIX amb aquells «estimat lector». Quan el lector s’adona de les coses, malament”. S’ha de transportar el lector a una època sense massa explicacions “i que el lector curiós investigui, si vol”.

Val a dir que la tasca de documentació de Jaume Cabré no es limita a llegir obres sobre l’època triada, sinó també escrites en aquella època, així com a escoltar música del moment.

Ser exhaustiu, però, no desfà que l’autor no es pugui prendre alguna llicència. Es pot cometre algun error històric que no ho sigui de versemblança. A vegades cal triar, i Cabré ho va tenir clar a l’hora d’optar entre un capità general de Catalunya amb un nom anodí com Domingo Izquierdo o el mallorquí Pere Caro y Sureda-Valero y Maza de Lizana.

L’estil és l’home

Pel que fa al peculiar estil de Cabré (salts temporals o canvis de narrador dintre d’un paràgraf, o fins i tot dintre d’una mateixa frase), l’autor afirma que es va anar accentuant des deFra Junoy.

Per què utilitza aquest “narrador fos amb els personatges”? Cabré ho exemplifica amb una imatge: “Si ho veus, no pots deixar de fer-ho. Com l’escalador que veu un cim. Per què hi ha de pujar si després l’ha de baixar? Doncs hi puja.”.

La informació al lector

Un dels paranys clàssics que s’expliquen a qualsevol escola d’escriptura és el de la dosificació de la informació. Com dir el que ha de saber el lector i fer-ho en el moment adequat?

Segons Cabré, cal vetllar no només per la quantitat, sinó per la qualitat de la informació. Només es poden donar cartes falses si té sentit fer-ho. “Sempre hi ha d’haver respecte al lector i a l’esforç intel·lectual que suposa la lectura”. Una de les trampes habituals la va exemplificar Cabré amb una frase còmica: “L’assassí és el majordom”. En una novel·la ben escrita no pot passar allò d’algunes novel·les d’Hèrcules Poirot, quan es descobreix a l’escena final que el pare de la víctima havia treballat a la Índia amb el majordom.

Tants llibres i tan poc temps

Abans de les salutacions i les signatures de llibres a la trentena d’assistents, a instàncies d’aquests, Cabré va recomanar algunes lectures. En primer lloc, es va referir a La Ilíada iL’Odissea com a llibres que l’han impulsat més. Pel que fa a la poesia, que l’autor sovinteja i que presenta l’avantatge que no demana una immersió tan a fons com la prosa, va citar Ausiàs March i Petrarca. També es va referir a Guerra i pau i A la recerca del temps perdut. Pel que fa a autors més propers en el temps i en l’espai, va mostrar la seva predilecció perCamí de sirga (Jesús Moncada), Pedra de tartera (Maria Barbal), Ventada de morts (Pep Albanell) o Els colors de l’aigua (Isidre Grau).

Al final, aquest modestíssim escriptor li va regalar un exemplar de Bon cop de falç! perquè el regalés a alguna víctima. Cabré em va respondre amb cortesia i un somriure acollidor: “Així que tu ets l’Andreu González de Bon cop de falç? Dedica-me’l, que així m’obligaràs a quedar-me’l”. Amén.

Amén!

Títol: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-330-4
Preu: 19,50€

Share

Comentari de l’Andreu González, autor de Bon cop de falç!

Aquest llibre no deixa de motivar grans comentaris. Aquest, a banda de què és de l’autor i això és una cosa que sempre ens agrada molt, és molt interessant, ja que neix d’una carta d’en Josep Carol; en comptes de validar-lo a l’entrada corresponent, hem volgut portar-lo fins al fil principal del blog. Segur que us agradarà.
Moltes gràcies, Andreu, per compartir i ser nosaltres.

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

Permeteu-me que jo, en comptes de dir res amb les meves paraules, transcrigui uns paràgrafs d’una carta que em va enviar el 2 de febrer Josep Carol, un escriptor que l’any 1959 va guanyar el Premi Café Gijón. Carol va ser un dels fundadors del premis Vila de Martorell i és un crític literari agut, amb una cultura enciclopèdica.

“Vaig començar-ne la lectura a les quatre tocades i a penes tocades les set ja l’havia llegit sencera. És a dir, que la vaig pair d’una tirada, sense una sola pausa, tanta és la força narrativa que té. Cervantes va dir per sempre més que “novel·lar és narrar”. […] En les principals virtuts de qualsevol narració hi ha d’haver humanitat dels personatges, versemblança en l’acció, amarrament de l’atenció del lector i construcció excel·lent. La tercera la compliu a meravella.”

“L’assumpte que heu triat és bo, molt bo, posseeix una força enorme, explica un moment històric de gran relleu i ara, amb el catalanisme rampant, resulta oportuníssim.”

“No m’estranya que n’hagi sortit una segona edició. La destresa amb la qual exposeu i desenvolupeu l’argument és superlativa i modèlica, a banda de l’interès històric i polític del tema.”

“L’arrencada -l’assassinat del cavaller de Fluvià- i l’escenari que l’embolcalla està tractat amb mà de mestre. Un altre gran moment és el setge de Cambrils, així com la batalla de Montjuïc. Per cert, que he incrementat els meus coneixements sobre la batalla de Martorell, la qual cosa és d’agrair.”

“La pesta negra a la capital és un altre punt al vostre favor per la bona recreació de l’atmosfera social i personal.”

“Abans de posar punt i final a aquest text vull expressar la meva absoluta admiració per la recreació històrica que heu aconseguit i sobretot, sobretot, perquè d’un cap a l’altre de l’obra no s’hi observa ni un sol instant la diferència d’autor, la forma o personalitat diferent de l’escriptura del text. La coherència és total i res no indica que la novel·la sigui fruit d’una col·laboració.”

També ens ha fet alguna observació al llibre no tant elogiosa, però m’estimo més guardar-me-la per al Ramon i per a mi.

Share

Bon cop de falç, de Ramon Gasch i Andreu González

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Share