@Ed_Proa @Grup62

En Roger s’ha llegit El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Arno Geiger ens explica, amb episodis endreçats cronològicament, com el seu pare August i tota la família afronten la creixent demència i Alzheimer del cap de la família. Vist així, a priori, hauria de semblar un llibre trist i angoixant, ja que no conec ningú que no senti pànic davant l’Alzheimer. Una malaltia que t’esborra en vida.

Doncs res més lluny de la realitat. Arno Geiger no amaga el patiment i la incomprensió davant les situacions en què la malaltia els situa i, no obstant això, amb una prosa suau i delicada, deixa anar mica en mica una esperança que aconsegueix embolcallar d’un cert optimisme la gran majoria de pàgines.

És un llibre del qual n’he après. Un llibre on, per estrany que sembli, el passat no té tot el pes que es pot imaginar, ja que no és un llibre sobre l’Alzheimer, ni un llibre sobre la pèrdua de la identitat. És un llibre que parla de comprensió i descobriments, de la impossibilitat de fer comprendre la realitat a algú malalt; ja que l’objectiu ha de ser que se senti còmode en la seva pròpia realitat, on el concepte “tornar a casa” pot no ésser el que tots creiem.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El vell rei a l’exili
Autor: Arno Geiger
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-399-1
Preu: 17,90

@Ed_Proa @Grup62

La Gisela s’ha llegit El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger, és un exercici valent. Molt valent. És un llibre dur i dolç alhora.

Com va comentar el Martí quan va ressenyar l’edició que n’havia fet El Aleph, és un llibre una mica complicat per tots aquells que hem viscut algun episodi de senilitat i Alzheimer a la família. No deixes de veure en les coses que explica Geiger una mica el que has pogut viure a casa.

Comencem a viure en una societat on les persones grans han deixat de tenir el rol que podien haver tingut. Eren guies i ara, per molts, són un pes a carregar. En molts casos han deixat de ser els que tiraven del carro per convertir-se en la raó del cotxe escombra. I això fa mal. La qualitat de Geiger és saber explicar això amb una clarividència i amb una tendresa que feia temps que no llegia enlloc. Saber explicar que el seu pare, que havia estat aquell rei, comença a exiliar-se del món sense ser-ne conscient.

I finalment, no només és un retrat dur i dolç, sinó que també pot ser una raó per tirar endavant. Per dir “ep, que això no és només cosa meva”, i afegir-hi un “ens en sortirem”, tot aprenent de la malaltia i el dolor, que aviat es converteix en un amor inexplicablement… en l’amor que tots sentim pels nostres pares i avis.

La nostra gent gran. Perquè és nostra i de ningú més. I aquesta condició única és la que ens fa estimar-nos-els malgrat tots els impediments vitals. I Geiger, això, ho explica molt i molt bé.

Tant si la malaltia és en el vostre entorn com si no hi ha estat mai, no us perdeu aquest llibre. Us agradarà i, potser sense voler, us ajudarà.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El vell rei a l’exili
Autor: Arno Geiger
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-399-1
Preu: 17,90

@ElAlephEditores @Grup62

Quan va arribar aquest llibre al Nosaltres, el primer que vaig fer va ser preguntar si hi havia algú amb un “historial” d’Alzheimer a la família. Jo no recordo tenir-lo, o com a mínim no ho he viscut, però sé que és molt dolorós pels qui ho han patit.

Servidor té una memòria prou feble com per tenir una por irremeiable a una senilitat barrejada amb aquesta malaltia, però vaig optar per agafar aquest llibre i vaig fer bé. N’estic convençut. A El viejo rey en el exilio, Arno Geiger fa un relat de l’evolució de la malaltia en el seu pare. De fet el llibre comença dient que el seu avi, quan ell era petit, li tirava troncs quan es colava pel seu jardí perquè ja no el reconeixia. En realitat però, més que l’evolució de la senilitat, en aquest llibre els protagonistes són son pare, l’autor, la resta de família, les cuidadores i, sobretot, la malaltia.

Amb el pas del temps i del llibre veiem com aquest vell rei es va exiliant, poc a poc, del seu món. Hi ha moments durs en què té una ferma necessitat de tornar a casa, quan en realitat és a casa. Bàsicament perquè el concepte de “ser a casa” el fa sentir segur… fins que se n’oblida. Com es processa una cosa com aquesta?

M’ha agradat molt, d’aquest llibre, que malgrat ser un escrit que no deixa de ser molt dur, deixa un bri, un alè d’esperança en aquest camí que inexorablement fa baixada. És un sentiment que aniria, més o menys, així: malgrat totes les vicissituds i tots els impediments, malgrat que son pare “desaprengui” el seu món, Arno Geiger ha après de son pare coses que sense la malaltia no hauria pogut descobrir.

Us deixo amb una cita que vaig trobar especialment colpidora, però també molt bonica, que hi ha a meitat del llibre.

“Me he lavado aquí las manos”, dijo padre una vez. “¿He hecho bien?”
“Sí, esta es tu casa y tu lavabo”.
Él me miró asombrado, sonrió confundido y dijo:
“¡Dios mío, espero no volver a olvidarlo!”
Esto es demencia. O mejor dicho: eso es la vida, la materia con la que está hecha la vida.

Alguns de nosaltres pensareu que potser no és un llibre per aquest estiu o per regalar. Jo us diré que és un molt bon llibre.

Si el voleu en català, El vell rei a l’exili també el trobareu editat per Proa. El ressenyarem ben aviat!

Títol: El viejo rey en el exilio
Autor: Arno Geiger
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-153-2565-9
Preu: 17,90