Títol: Oksa Pollock i el bosc dels perduts
Autor: Anne Plichota i Cendrine Wolf
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-470-8
Preu: 18,95€
En el primer llibre de l’Oksa Pollock vam conèixer-la a ella i la seva família, amb la seva àvia Dragomira, la seva mare Marie, el seu pare Pavel, el seu besoncle Leómido i dos grans amics de la família: en Gus, de 13 anys (com l’Oksa), i l’Abakum, el padrí de la Dragomira. També ens vam poder apropar als pares d’en Gus, en Pierre i la Jeanne.
I tot semblaria normal i més aviat avorridot si no fos perquè la noieta, de 13 anys, no és la russo-francesa que viu a Londres com podria semblar, sinó la Graciosa Jove, la descendent de la Graciosa, que és la dirigent d’un món màgic a la Terra però que no sap on trobar-lo, i del qual va ser expulsada la seva àvia i tota la seva família fa més de 50 anys. I l’Oksa és l’única esperança que tenen els Campi-qui-pugui per tornar-hi.
Però a més d’amics, l’Oksa també té enemics: l’Orthon, el Felló més dolent del món d’aquí i del món d’allà, que potser no està tan mort com caldria; i en Mortimer, el fill de l’Orthon. Però potser també n’hi ha, d’enemics, entre els amics.
I què fas quan per error et trobes enquadrat i ets en Gus, el millor amic de l’Oksa, però sense cap dels poders dels De-dins? Doncs intentes sobreviure. I intentes seguir sent la persona més propera a l’Oksa, tot i que en Tugdual, un adolescent de 16 anys et guanyi terreny amb els seus ulls blaus i el seu magnetisme morbós. Però, i si només és un miratge, el seu interès per tot el que és fosc i perillós?
Una aventura fantàstica, de lluita, de supervivència, d’amor, d’amistat, de superació personal i col·lectiva, on tot és possible però tot és perillós. I que no s’acaba quan penses que s’ha acabat. Perquè sempre pot haver-hi algú que té ganes de fer-te la guitza. Sobretot si ets molt i molt poderosa, i molt i molt jove.
Ja li he passat a la meva neboda, que li passarà a la seva mare. I després el portarà a l’escola. M’ha mirat amb cara de “ja era hora tieta, que ets una lenta!”
Me l’ha pres de les mans. Bon senyal, no?