Arxiu d'etiquetes: Delphine de Vigan

Basat en una història real, de Delphine de Vigan

Deixa un comentari

basatenunahistoriareal-delphinedeviganAquesta és la segona novel·la que llegeixo d’aquesta magnífica autora. La primera va ser Res no s’oposa a la nit, i em va impactar profundament. Aquesta segona incursió en l’obra de la de Vigan no es queda curta en quant a capacitat de seduir i atrapar al lector… Paraula!

La cosa va així: la Delphine és una autora que acaba d’assaborir la mel del èxit amb la seva ultima novel·la. La fama, la repercussió mediàtica que ha tingut, tot plegat la té aclaparada. Li falta temps per donar rodes de premsa, per anar a donar conferències, les escoles se la rifen perquè parli amb els alumnes i els il·lustri. En fi, una bogeria.

Una tarda, la Delphine ha d’atendre una cua llarga com un dimoni de lectors que esperen amb il·lusió que els signi el llibre. I aquí comença el marro: entre tota aquesta gent apareix la L.

És una dona d’uns 40 anys, terriblement atractiva, enginyosa, intuïtiva, que té quelcom que fa que la Delphine se senti atreta i intimidada. Tota plegat, la L. enganxa. Sap com fer-ho. I tant!

La relació entre totes dues cada cop es va fent més propera, la L., aconsegueix amb les seves arts entrar com aquell qui no vol la cosa al cor, a la vida, a la casa i als secrets més íntims de la Delphine. En resum: la té ben agafada!

Desprès de l’últim èxit literari,  la Delphine ja no és la mateixa. No sap què escriure, té un bloqueig mental de proporcions faraòniques, i el que és pitjor, li agafa una mena de fòbia a l’ordinador que tot és obrir-lo i posar-se malalta. Li suen les mans, li tremolen els dits, una suor freda li recorre tot el cos,… Un desastre absolut.

I aquí és on l’amiga L. comença a fregar-se les mans. La L. és una persona entre sonada i maquiavèl·lica i, a més, més llesta que la fam, com la majoria de sonats.

No os puc desvetllar ni com segueix ni com acaba la cosa. Això sí: la L., aconsegueix gairebé fer embogir la Delphine, per no parlar de coses pitjors.

Aquesta autora té un estil únic. M’agrada aquesta manera que té d’escriure tan elegant, tan sofisticada, i també tan poètica i reposada. Me la imagino davant meu prenent-se una infusió i parlant com algú senzill i proper.

Una autentica delícia. Us la recomano de tot cor. No deixeu que se us escapi. Seria una llàstima, la veritat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Basat en una història real
Autor: Delphine De Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2106-5
Preu: 19,90€

Share

Els dies sense fam, de Delphine de Vigan

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Sovint penso que la tasca dels professors quan fan la llista de lectures obligatòries d’un curs és molt més delicada que no ens pensem. Tots els nois i noies d’una etapa educativa llegint la mateixa cosa, tots alhora. Bé, doncs, modestament em permeto fer una aportació per si a algú li interessa: Els dies sense fam. Aquesta novel·la autobiogràfica de la Delphine de Vigan, de qui diversos nosaltres ja heu comentat No i jo, Unes poques hores per descriure el món i Res no s’oposa a la nit, em penso que és la lectura idònia per a les noies que entren en aquella etapa en què l’anorèxia pot ser un camí cap a l’autodestrucció.

La Laure, protagonista de l’obra, és una noia de 19 anys que ens explica en primera persona com, després d’arribar als límits del seu propi cos, passa tres mesos ingressada en un hospital per recuperar-se. No és una novel·la de llagrimeta. Senzillament, és una novel·la crua.

Es mirava al mirall sense veure’s, es felicitava per les arrugues, per la magror, com per una victòria. El cos que s’enfonsa i sembla poder enfonsar-se fins a l’infinit. No podia imaginar el patiment que l’esperava, quan no li quedés per rosegar sinó la seva ànima.

De debò que m’he quedat corpresa. La vaig començar fa tot just un dia i mig i no he pogut deixar-la. I no ha estat per la trama, que és aquell ham que ens empassem els lectors i que ens estira més i més amunt fins que sortim del llibre amb el coneixement complet de què ha passat, sinó per l’emoció de saber que he viscut una vida turmentada amb la sort que només ha durat 171 pàgines. Tan de bo totes les noies que passen per aquestes vides sense fam triguessin tan poc en deixar enrere el problema.

Títol: Els dies sense fam
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7157-2
Preu: 17,90€

Share

Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan

2 respostes

@Ed_62 @Grup62

Res no s’oposa a la nit és una magnífica novel·la que explica la vida de la mare de l’autora, la Lucile, i a través de la qual podrem descobrir els secrets de la seva família.

La novel·la de Delphine de Vigan despulla els personatges, posa en evidència la saga familiar sense cap mena de pudor, i explica les interioritats i aspectes més íntims de la família.

És una introspecció en la vida de la seva mare per intentar aclarir alguns del mites familiars. La novel·la comença quan la protagonista i autora es troba la seva mare morta. A partir d’aquí, l’autora sent la necessitat de trobar les arrels familiars per a intentar donar-se una explicació sobre la mort de la mare en circumstàncies poc clares. El retrat familiar arrenca amb la infantesa de la mare, la Lucile, filla d’una família nombrosa.

La novel·la s’endinsa en la vida dels germans, el sentiments de la Lucille, els seus neguits, les personalitats diferents d’aquest nucli familiar i també analitza un cert estigma de suïcidi que plana damunt la família, ja que alguns dels germans moren d’aquesta manera. El protagonisme de Lucile en aquest retrat és molt ampli: la visió que en tenen els germans, els coneguts, les cròniques que l’avi deixa gravades, les fotografies familiars, uns records manuscrits que mostren el drama intern d’una persona amb conflictes emocionals amb derivacions de malaltia mental que la condiciona en molts moments la seva vida i, naturalment, la de les seves filles, que viuen angoixades pels brots malaltissos de la mare.

A mesura que avança la novel·la es van fent més descobriments de les intimitats familiars, l’autora no amaga res i això permet descobrir amb cruesa com són de complexes les relacions entre les persones.

En definitiva: aquest llibre és un sentit homenatge, una història d’amor, cap a la mare amb totes les febleses possibles i amb tots els dubtes. I també és un llibre que posa damunt la taula totes les frustracions, gelosies, rancúnies, mesquineses i també els moments d’esplendor de la personalitat d’aquesta mateixa mare, fet que converteix Res no s’oposa a la nit en una gran demostració d’amor i respecte.

Títol: Res no s’oposa a la nit
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2976-970-8
Preu: 19,90€

Share

Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan

6 respostes

@Ed_62 @Grup62

La Liane i en George són els pares d’una prole molt extensa: tenen 9 fills i els tenen pràcticament un rere l’altre. L’organització d’una família tan extensa per força ha de tenir un punt caòtic. Els pares, ja per sí mateixos son excèntrics, diferents.

El cas és que entre tots aquest fills, sobresurt amb llum pròpia la figura de la Lucile: una nena d’una bellesa excepcional, fora del que és comú. De fet, tots el nanos són prou guapos, però la Lucile és un cas apart. És diferent en tots els sentits. Ja de ben petita fa la seva contribució a l’economia familiar fent de model per revistes i espots publicitaris. Però en el pla de la vida, del dia a dia, la nena no és gens feliç.

Durant de la novel·la anem coneixent el caràcter de cada germà, les baralles inevitables, els torns per anar al lavabo i dutxar-se. Les vacances, les sobretaules, els jocs d’infantesa i l’entrada a l’adolescència; i mica en mica anem assistint al desmembrament, a la caiguda irreparable d’una gran estructura… que semblava tan i tan forta, i tan indestructible.

El llibre sencer és un homenatge a la figura de la Lucile escrit per la seva filla quan ella ja no hi és. Aquesta absència li permet parlar sense embuts i deixar testimoni (amb permís de la família) de com va ser en realitat la vida de la seva mare i dels seus germans. Hi ha coses molt grosses, secrets inconfessables, autèntiques animalades que poc a poc van deixant al descobert la veritat d’una família que, aparentment sembla molt feliç i molt naïf, però que no. Que no! Ni parlar-ne!

És un llibre espès, intens, d’un magnetisme seriós i “tremendo”. M’ha fer patir bastant, però encara m’ha agradat més.

Títol: Res no s’oposa a la nit
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-2976-970-8
Preu: 19,90€

Share

Unes poques hores per descriure un món

2 respostes

Títol: Les hores soterrades
Autora: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 232
EAN: 9788429766608
PVP: 18 €

Ja vaig comentar quan parlava de Tota una vida (vegeu Com es fa…) que no sé gairebé res sobre actualitat ni sobre història. És un secret vergonyós (bé, ja no tan secret) i que fins ara he mantingut més o menys amagat, sortint del pas a base de referències a fets històrics relativament ben triats i als seus efectes en la societat. Com m’ho he fet? Amb el canal Documania? Amb les novel·les de Ken Follett? En part sí; però sobretot gràcies a la literatura francesa.

Fa algunes setmanes la Montse ens recomanava una nova edició de Les flors del mal (vegeu Les flors…) que va ser, indiscutiblement, el principal tret de sortida de la modernitat (l’únic que li podria fer ombra és també gal; parlo de Flaubert). La modernitat acaba amb la Primera Guerra Mundial, la qual dóna lloc al moviment surrealista, nascut també a França. La Segona donà lloc a un moviment molt menys conegut però igual de representatiu del moment vital d’aleshores: el Nouveau Roman. Després vindrien el Maig del 68 i una revolució artística (sobretot a nivell teòric) força difícil de descriure… Però, per sobre de tots els moviments, cal seguir escrivint.

Ara ja s’han acabat les revolucions, franceses o de la mena que siguin. Quan una jove vídua, mare de tres fills, pateix un assetjament moral totalment injustificat per part del seu cap, el que farà serà seguir agafant el metro cada dia per anar a treballar, cada hora que passa més esgotada psicològicament; quan un metge d’urgències domiciliàries senti que la seva parella, de qui està bojament enamorat, no li correspon, la deixarà sense esperar res més que un “gràcies per tot” com a resposta. No hi ha rebel·lió possible ni forces per intentar-ho. I malgrat tot, tots dos mantindran l’esperança de què les seves vides puguin canviar. És una esperança que no té cap raó de ser, especialment en una capital com París, saturada per un tipus de solitud urbana que la ciutat ha estat perfeccionant durant vora dos segles.

I han de ser també els francesos els més indicats per plasmar aquests temps mancats de justícia i de sentit. Perquè encara que ells, com la resta del món, s’hagin vist obligats a enterrar els seus sentiments per a sobreviure dins una societat cada vegada més desnaturalitzada, encara són capaços de descriure magistralment aquests sentiments.
Les hores soterrades és el relat d’un dia però també d’un moment i d’una trajectòria. Els seus protagonistes són tan representatius d’aquest moment històric de crisi i de conflictes irresolubles que espanta.

Share

No i jo

Títol: No i jo
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-6209-9
Preu: 16.95 €

Poques vegades he trobat que la sinopsi que hi ha a la contraportada d’un llibre resumeixi i descrigui tan bé el seu contingut com és el cas d’aquesta novel·la, No i jo de l’escriptora francesa Delphine de Vigan.

Permeteu-me que citi dita sinopsi i així coneixereu d’un cop d’ull l’argument d’aquesta meravellosa novel·la:

“Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci opriment, i a l’escola la seva intel·ligència precoç l’ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d’establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somiant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren. I és aquí, a la parisenca estació d’Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestits bruts i l’expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria del món.”

La lectura de No i jo, guanyadora del Premi dels llibreters francesos 2008, m’ha despertat per moments la consciència social que tant adormida tenim sovint i m’ha fet reflexionar sobre la naturalesa de moltes relacions d’amistat. A més d’una lectura netament realista i de caire social, No i jo també accepta una interpretació idealista de la vida, donada per la joventut de les protagonistes, de voler viure una realitat que no t’ha tocat viure.

Potser al final d’aquesta lectura, que recomano fervorosament, recordareu alguns moments de la vostra vida que haurien pogut ser diferents si…