Un dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€