Arxiu d'etiquetes: Sant Jordi 2016

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Share

Jonàs, d’Isabel-Clara Simó

jonasisabelclarasimoHola a tots, Nosaltres!! Avui per primer cop em toca parlar del llibre d’una autora desconeguda per mi. Aquesta ha estat la meva primera incursió en l’obra de l’Isabel-Clara Simó amb en Jonàs. I quin plaer més gran Nosaltres, quin plaer més gran…

La novel·la, Jonàs, és un recull de pensaments, de sensacions a flor de pell. És una carícia al clatell i un cop de puny a l’estómac. És una prosa rabiosament poètica i descarnada, que diu grans veritats sense concessions i que podria resultar desoladora… però no, no és així. De tant en tant, l’autora ens ho posa més fàcil amb certes pinzellades d’un humor fi, deliciós i breu. Senzillament perfecte.

La història que ens explica l’Isabel-Clara Simó va de l’amor que sorgeix entre dos homes a la ciutat de Nova York. En Jonàs és un paio que enamora a tothom. Homes, dones, petits i grans. És guapo, és dolç, té els ulls blaus, els cabells rossos i una dent d’or. Però també té un passat ple d’ombres, un passat que quan li ve de gust, s’instal·la en el seu present sense demanar-li permís i li complica la vida de mala manera.

L’Àlex és de Barcelona i coneix en Jonàs només arribar a Nova York… i perd el cap per ell així que el veu. Perd el cap literalment, ja ho veureu!! De la mà del Jonàs coneixem racons, restaurants, galeries d’art i, sobretot, gent de Nova York. Tots ells són personatges al límit, gent que porten al damunt una càrrega emocional difícil d’arrossegar.

Passejar per aquestes pàgines de la mà de l’autora i amb la veu de l’Àlex i en Jonàs és una experiència que no us podeu perdre. És un viatge per recordar i explicar als bons amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jonàs
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18€

Share

Un gos, d’Alejandro Palomas

ungosalejandropalomasUn gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare, editada primer en castellà fa poc més d’un any, i que ara Columna també publica en català.

Els que hàgiu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que van succeir al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què… perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada. Perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar: un berenar a casa de l’Amàlia amb una convidada especial vinguda des de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més aquesta peculiar família amb una mare albina, divorciada i amb tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als qui la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen del tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del qual es mou tota la història és l’R, el gos d’en Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim un a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit.

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un contínuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols.

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraïment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament. I gràcies, Martí, per pensar que aquesta història m’agradaria. L’has ben encertat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un gos
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18,90€

Share

Les aigües de l’eterna joventut, de Donna Leon

lesaiguesdeleternajoventutAmics, la Donna Leon, la gran dama de la novel·la negra aquest cop ens fa patir de valent amb aquest nou cas del comissari Brunetti i els seus companys de la Qüestura.

Tot comença amb un sopar a casa de la sogra d’en Brunetti, que cedeix el seu palauet a la seva íntima amiga, la comtessa Demetriana Lando-Continui. És una dona gran, rica i generosa que pateix per Venècia i la seva degradació a causa de les marees contínues de turistes i de la fugida massiva dels joves per no poder pagar els lloguers exorbitants que els hi demanen.

Per això el motiu d’aquests sopar, és reunir-se amb una sèrie de banquers, enginyers, dissenyadors i tota mena de personatges adients per tal de construir uns habitatges petits i accessibles perquè el jovent es quedi a Venècia enlloc de marxar a buscar fortuna fora de la ciutat. En Guido Brunetti, com és lògic, assisteix a aquest sopar en qualitat de convidat. El que no sap és que la Demetriana té un interès especial per parlar amb ell a causa d’un lamentable accident que es va produir ara fa quinze anys.

Els maldecaps de la dama se centren en la Manuela, la seva néta, una noia que després de caure al canal en circumstàncies poc clares, queda tocada per sempre més. Han passat molt anys però ella continua anclada en el passat. A dia d’avui, la Manuela té 30 anys però mentalment s’ha convertit en una nena petita.

A partir d’aquí, en Brunetti lluita per anar estirant els fils que li donin alguna pista sobre un tema tan poc definit i que a més ha passat fa una pila d’anys. A Les aigües de l’eterna joventut en Brunetti tornarà a comptar amb l’ajut de la sempre eficaç senyoreta Elettra, el fidel Vianello i la seva col·lega napolitana, Claudia Griffonni.

El que és evident és que la comtessa Demetriana té tota la raó del món al sospitar que la caiguda a l’aigua de la Manuela, una noia amb autèntic terror a l’aigua (que ja és mala sort vivint a Venècia), és molt estranya. En Brunetti i els seus col·laboradors aconseguiran arribar al quid de la qüestió i donar pau al esperit de la comtessa?

És sempre un plaer llegir la Donna Leon, Premi Pepe Carvalho d’enguany a la BCNegra 2016, i els seus personatges tan carregats d’humanitat, tan cultes, tan familiars, tan… venecians!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les aigües de l’eterna joventut
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-297-7490-0
Preu: 18,50€

Share

Els ocells, de Víctor García Tur

elsocellsNosaltres, avui és un dia d’aquells que fan il·lusió! I és que tenim una lectora que se’ns estrena!! L’Anna Carreras arriba al Nosaltres amb un escrit sota el braç sobre -poca broma!- el Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015.

Aquí teniu el seu escrit sobre Els ocells, de Víctor García Tur:

“Feien cara de nens de poble interior. Mala gent en potència.” – Víctor García Tur, Els ocells

Premi de novel·la Marian Vayreda 2015, Els ocells de l’escriptor, dissenyador gràfic –i ara ornitòleg– Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és la història de la torbadora desaparició dels ocells d’un poble petit, i de les conseqüències que aquest misteri provoca, d’entrada, a l’Observatori ornitològic del poble (“un observatori de rapinyaires necròfags”) i a qui hi treballa. La Virgínia Urpí, el seu company, en Bartók, i el gos Anubis fan mans i mànigues per descobrir quina pot ser la causa d’aquest daltabaix natural que pot comportar, entre coses molt més grosses, la pèrdua de turisme a les Moles.

En paral·lel, la Dafne, una traductora de Barcelona que s’acaba de separar de la seva parella i que té un nom “entre hel·lènic i estúpid”, arriba al poble de Sant Salvador, a la comarca recòndita de les Moles (la Mare, el Fillot, la Fillota i l’Esquerda), i va sovint al poble del costat, Querrassa, més gran però semblantment retrògrad. S’instal·la en un hostal per descansar uns dies i dedicar el temps a la traducció d’una novel·la francesa bastant avorrida. Els propietaris de l’hostal, la família Querol, també són els amos de la polleria. La Dafne coneix la mestressa comedianta Teresa, el seu fill Vador (amb qui té un flirt breu però apassionat), la Mercedes –una nena subnormal obsessionada amb la mort–, i la neboda punk i feminista de setze anys, la Judit. Òrfena de mare, la Dafne xoca amb les relacions familiars dels seus dispesers i, en general, amb els sistemes de comunicació dels habitants de Sant Salvador.

El poble prepara els seus dies de festa major. Però, de sobte, dos fets inesperats fan que l’Ajuntament dubti entre suspendre o prosseguir la celebració: d’una banda, cada dia algú omple el poble de consignes incendiàries contra el turisme i contra l’alcalde –grafits que titulen les parts en què està dividida la novel·la. De l’altra, la Reina d’Espanya ha mort d’accident sobtat. Passant de monarquies, la festa se celebra com cada any: la foguera de Sant Antoni i els garsots que espanten nens. El problema dels ocells, tanmateix, continua sense resoldre’s, i passa a ser preocupant a nivell de catàstrofe ecològica: “els necròfags són una de les eines que la natura empra per fer net i aconseguir la quadratura del cercle tròfic”.

Víctor García Tur cuida els secundaris: els fa fer l’orni, tenen la pell de gallina, resten muts i a la gàbia, s’esparveren, grallen. El conductor que els porta a l’institut (Perecamps), el fastigós vell verd de les caderneres (Cary Grant), el resistent que no havia venut cap propietat (senyor Benito), la propietària del forn i catequista del poble (senyora Marmanyé), la propietària de l’altre hostal del poble (Cinta de Ca la Cinta), l’avi exhibicionista que atén a l’estanc de Querrassa i passa el dia al bar (Josep Maria), la nena de la bicicleta rosa, la néta de l’alcalde Moisès, les germanes Brugués convertides en telesèrie de TV3. Un cor de personatges que fa les delícies del lector amb ganes de passar-ho bé a tots nivells.

Els ocells reflexiona sobre l’assalt que sofreixen els pobles per part dels Barcelonins àvids de natura (“des del poble podien apreciar la roba fluor de les figures aferrades a la roca”), un turisme maldestre empeltat de pijos hipocondríacs que a banda de no entendre les tradicions locals, estan a anys llum d’adaptar-se a la vida rural i d’empatitzar amb la franquesa de la seva gent: “La Dafne desconeixia si allò era cosa de subnormals o de gent de poble confiada”.

A través d’un humor de tots els colors (del groc al negre, del verd al lila), Víctor García Tur edifica un diccionari rural nascut en un món perdut de paraules: un pou de saber local fet de mots ben vius. La filigrana estilística de la novel·la –farcida de reflexions metalingüístiques sublims i de poètica sobre la traducció– apropa Els ocells a la bellesa lèxica de les novel·les modernistes de Víctor Català. La natura és sàvia i l’autor treu matrícula d’honor en ciència, llengua, filosofia, antropologia, geografia i biologia.

Una joia per començar l’any.

L’Anna Carreras i Aubets és escriptora i crítica literària. Torna aviat, Anna! Nosaltres t’esperem!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els ocells
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-37-5
Preu: 18,50€

Share