Títol: L’últim home que parlava català
Autor: Carles Casajuana
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9708-194-8
Preu: 20€
La recent i incomprensible sentència del Tribunal Constitucional Espanyol que dictamina que el coneixement de la llengua catalana no pot ser un deure; i jo em pregunto, si a Catalunya no pot ser considerat un deure a on ho pot ser, a Jamàica???, m’ha fet recordar aquest llibre del mediàtic diplomàtic Carles Casajuana.
Qui dels que ens estimem i utilitzem en la nostra vida quotidiana l’idioma català, no ens hem preguntat mai pel seu futur i si algun dia, esperem que llunyà, acabarà per desaparèixer empesa per la força de la llengua castellana???
En aquest llibre Carles Casajuana ens confronta dos escriptors. Un en llengua catalana (Miquel Rovira) que es pregunta com serà l’últim parlant en català; i un altre que es guanya la vida escrivint en castellà (Ramón Balaguer) que considera que el primer es víctima d’estranys prejudicis i que no n’hi ha per a tant.
El llibre està escrit en un estil força desenfadat en què es barregen situacions dignes de les històries policíaques, situacions de mobbing immobiliari i d’altres d’un pujat to sexual. Tot plegat el converteix en un llibre amè i interessant de llegir, tant pels que ens preocupem per l’esdevenidor de la nostra llengua com per aquells que sols busquen passar unes estones divertides a l’hora de llegir.
Malgrat que no sigui una estricta novetat en considero molt recomanable la seva lectura.
Precisament avui l’he vist a la llibreria, molt ben posicionat, per cert, gairebé com si fos una de les darreres novetats! Crec que els premis Ramon Llull són una bona garantia per als lectors… no sé si a nosaltres també us passa, això de mirar els premis abans que els “veïns” d’aparador…
Per cert, Jordi, una professora meva de sociolingüística deia que el català l’hauríem de mimar més que la Sagrada Família: és més antic i ha calgut més gent per contruir-lo. I això que quan ho deia encara no hi havia l’AVE!
Tens raó Montserrat, l’altre dia vaig anar a la casa del Llibre ha comprar Els Convidats, de l’Emili Teixidor, quan l’hagi llegit ja us n’enviaré el comentari tot i que em sembla que ja ha estat comentat en el blog, i em va sobtar que el llibre d’en Carles Santacana encara ocupa llocs de privilegi.
De fet és un bon llibre que com passa amb molts d’altres, ha tingut menys ressò del merescut. Potser per això em va semblar oportú desenterrar-lo i comentar-lo.
Pel que fa a la llengua i tant que cal cuidar-la i mimar-la. No cal utilitzar vells arcaismes però paga la pena procurar mantenir-lo net de castellanismes i de construccions estranyes.